Poques vegades la història d'un poble està tan lligada a la història de la seva llengua. Sense llibres sagrats ni terra promesa, la pista lingüística -intermitent, problemàtica, un vertader trencaclosques- és, amb tot, una de les poques maneres d'explicar els orígens d'aquest poble de vint milions de persones repartides avui pels cinc continents.

A mitjan segle XV, la majoria de territoris europeus ja estaven familiaritzats amb la presència de gitanos. La corona d'Aragó no n'era una excepció. Durant tres segles, els successius monarques van legislar per posar fi a la diferència que representaven. Més de dos-cents cinquanta decrets no ho van aconseguir.

El nazisme va classificar les persones gitanes com a una raça inferior, paràsita, indesetjable i degenerada. Entre 250.000 i 500.000 gitanos vn ser assassinats en un macabre genocidi, conegut en llengua gitana com el 'Porrajmos' ('devorament' o 'absorció'), un trist episodi del segle XX que s'ha mantingut en un injustificable oblit històric.

La seva vestimenta despertava sospites, la seva manera de viure era motiu de suspicàcia i les seves activitats eren considerades potencialment delictives. L'aplicació generalitzada de la 'Ley de vagos y maleantes' va comportar que la relació, històricament delicada entre els gitanos i les forces de l'ordre, esdevingés molt difícil.

Santa Claus, Santa Clos, Sant Nicolau, el Pare Noel, Father Christmas, el Viejito Pascuero... Vestit de vermell, de verd, de blanc, amb barba o sense, amb sac o amb trineu... Amb diferents noms i indumentària, forma part d'un imaginari que va més enllà de les pàtries. És l'imaginari universal de la infància. I com totes les llegendes, el seu origen s'explica de més d'una manera.

El jueu tortosí Ibrahim ibn Ga'qub fou un dels primers viatgers que partí de la Còrdova musulmana per recòrrer l'Europa Central i de l'Est, en el segle X. Els seus relats -que donaren a conèixer ciutats com Praga i Cracòvia- descobriren 'noves' societats en un moment en què els contactes entre Al-Andalus i el centre del continent eren molt poc habituals.

Entre els segles X i XI, el tram final del Gaià fou la zona més meridonal de l'entramat de castells i fortificacions que, durant prop de dos-cents anys, van marcar els límits entre el comptat de Barcelona i els territroris que pertanyien a Al-Andalus. Zona de guerra i de disputa, moltes d'auquestes fortificacions mil·lenàries han sobreviscut fins avui. Us proposem fer una ruta per aquests vestigis medievals de les comarques tarragonines i recordar una època molt convulsa de la nostra història.