Subiranas treballant al CRB

En aquest reportatge

• Retrat d'una reina
• Entrevista a Carme Subiranas
• La restauració de les tombes de Santes Creus

A la cambra blanca del Centre de Restauració de Béns i Mobles de Valldoreix ja no es veu ningú amb granota blanca i mascareta. Fa uns dies que els cossos del rei Pere el Gran i de la seva nora, la reina Blanca d’Anjou, s’han retornat als seus sepulcres respectius de Santes Creus. Carme Subiranas ha estat la directora arqueològica del procés d’extracció i anàlisi dels dos cossos, una intervenció sense precedents al món.

Per què parlem d’operació pionera?
Els estudis de famílies reials europees que s’havien fet fins ara eren molt parcials. De la família de Nàpols, se n’havien fet estudis forenses però no dels vestits, l’embalsamament… I en altres casos s’havien estudiat els teixits però no els cossos, perquè es tracta d’avantpassats directes de monarques actuals i no ho han permès.

Aquí, per contra, la corona d'Aragó està extingida.
Sí, i per això nosaltres hem pogut fer un estudi complet de les restes, que també és únic per un altre motiu: la majoria de tombes reials d’Europa van ser espoliades entre els segles XVII i XIX, però la de Pere el Gran no ho va ser. Per tant, hem tingut la gran oportunitat d’obrir un sepulcre reial mai profanat.

Quin record té del dia de l’obertura?
Va ser un dia de molts nervis però molt gratificant. Quan obres la tomba d’un rei no saps mai què pot passar perquè no hi ha res que tingui a veure amb el que fas en un jaciment quotidià.

En què es diferencien?
D’entrada, la tomba. No és un sepulcre normal sinó un monument funerari preciós. Calia aixecar la llosa, que pesa 900 quilos, sense malmetre ni el baldaquí que l’envolta ni la banyera romana de sota, dues veritables peces d’art.

Qui va assumir el repte?
Un equip de sis persones especialitzat en manipulació d’obres d’art. Es van posar tres persones en un costat i tres en un altre, i amb un sistema de politges i cordes van aixecar la llosa molt lentament, procurant mantenir una força i posició corporal constants per evitar qualsevol balanceig.

I quan la llosa va ser ben amunt…
Quina impressió! Havíem vist les restes a través de l’endoscopi, la càmera que vam introduir a la tomba abans d’obrir-la, però veure el rei en directe… allò era tota una altra cosa: els colors, la forma…

Quin va ser el pas següent?
Vam visualitzar i documentar les restes amb escàner i vam fer una fotometria que determinés les mides del rei per poder extreure’l un mes i mig després.

Un altre dia crucial
Sí! Abans de moure’l, li vam passar per sota unes làmines per radiografiar-lo i un llençol per poder-lo aixecar. Es va alçar a braços, igual que s’havia fet amb la llosa. Vam trigar sis hores. Calia impedir deteriorar el cos, per no perdre informació.

De quina informació parlem?
Dels tipus de teixits que duia, dels pol·lens de les plantes que hi havia en aquell temps, de la zona i d’estudis químics que ens permetran saber, per exemple, les substàncies que es van emprar en l’embalsamament. En definitiva, parlem d’uns cossos, però també d’un ritual funerari i d’una manera de viure i de morir. Aquesta és la veritable importància del projecte.

Què sabem de moment?
Les radiografies fetes abans de treure’l van ser molt reeixides perquè ens van permetre saber com estava exactament el rei dins la tomba. També ens han dit que va ser un home sa i robust i que mai no va patir cap lesió important. EL TAC ens va permetre…

Perdó, una TAC? En un hospital?
Sí, a l’hospital Joian XIII de Tarragona. La vam fer de nit, per no cridar massa l’atenció… però no se’l veia, eh! Anava dins del contramotlle amb què el transportàvem. El vam dissenyar seguint la forma del cos per evitar que perdés les seves connexions anatòmiques.

Què s’aconseguí amb aquell TAC?
La seqüència de capes que ens sortirien quan actuéssim sobre el cos i que ara tocava identificar, documentar i registrar.

Que és la fase següent, la que es va fer en una cambra especial al Centre de Restauració de Béns Mobles.
La cambra blanca, on vam reproduir les condicions de temperatura i humitat de dins el sepulcre. Els primers que hi van intervenir van ser els especialistes en extracció de teixits i que van treure la tela de lli que cobria el cos. Després vindrien els antropòlegs, els forenses…

En espera dels resultats complets, què es va determinar a simple vista?
Que el cos va ser embalsamat però no viscerat, perquè hi queden restes d’algun òrgan. Que li faltava alguna dent i que algú li va tallar els peus per fer-lo entrar a la banyera romana que li va fer de taüt. També sabem que va ser enterrat sense cap anell, casquet ni joia, però sí amb una banda o cinta al cap.

I sabem de què va morir?
En el cas de Pere, no, però en el de la seva nora, la reina Blanca d’Anjou, sí.

L’altre cos estudiat
A diferència de Pere, el cos de Blanca va ser profanat, per això quan vam obrir el seu sepulcre per restaurar-lo no esperàvem trobar les dues cames perfectament momificades que vam trobar. La resta del cos estava molt fragmentat i ens vam plantejar de reconstruir-ne les restes.

I hi vau trobar tres cossos barrejats
Sí, de dos homes i una dona.

Blanca d’Anjou
Això sembla, sobretot perquè el cos reconstruït és el d’una dona jove que hauria mort poc després del part, igual que Blanca, segons va escriure en una carta el seu marit Jaume II.

Què més anirem descobrint durant els propers mesos?
Un munt de coses! El seu ADN, com eren els seus rostres, què menjaven, amb què es guarien… Personalment, mai no m’hauria imaginat que, a Catalunya, un dia podríem fer un estudi modèlic com aquest, en el qual s’han posat tots els mitjans tècnics, econòmics i humans necessaris i en el qual els procediments s’han fet amb una excel·lència i un rigor màxims.