Toni Strubell

En aquest reportatge

• Josep Sunyol, l'altre president afusellat
• Els ginys de la recerca
• Entrevista a Toni Strubell
• Entrevista a Jimi Jiménez
• Entrevista a Luis Avial Bell

Quins records té de les primeres descobertes d’en Josep Sunyol, als anys 90 del segle passat?
Per a mi, allà es va obrir una caixa de Pandora personal que encara no he aconseguit tancar. Ni penso fer-ho, és clar. Jo havia viscut tota la vida fins aleshores embadocat amb una síndrome que només un periodista nord-americà em va ajudar a comprendre. Va ser a Salamanca el dia 14 d'octubre de 2002. Em va dir que la causa catalana era magnífica, però molt mal defensada i explicada. Jo fins a mitjan dels anys noranta tenia aquesta mateixa sensació, ja que havia passat moltes hores amb el meu avi, Josep Trueta -amic personal de Josep Sunyol-, que sempre es queixava de la manca d'unitat dels catalans. El meu avi sempre deia que el dia que algú ens aconseguís unir, no hi hauria ningú que ens pogués aturar.

Però com va ‘descobrir’ el cas Sunyol, el d’un president del Barça afusellat pels franquistes durant els primers dies de la Guerra Civil?
El vaig ‘descobrir’ l’any 1994 arran d'un article al diari ‘Avui’ que parlava d'un ‘directiu’ del Barça mort a Guadalajara! Tot i que em van dir que no trobaria res, vaig començar a investigar. I quina va ser la meva sorpresa quan vaig trobar que, en un diari de Segovia (‘El Adelantado’), s'hi havia descrit quasi amb pèls i senyals l'assassinat de Sunyol. Llavors vaig anar a Guadarrama diversos cops i vaig poder recompondre com devia ser la mort d’en Sunyol.

Aquella devia ser una època emocionant.
Emocionant i plena de records molt romàntics: conèixer Paco Gordo —tristament desaparegut— i tot l'acte que vam muntar a Guadarrama, l'agost de 1996, d’homenatge a Sunyol em produeix molta emoció i també —per què no dir-ho? — m’omple d'orgull. En aquell acte vam aconseguir que la guàrdia civil es quadrés quan va sonar ‘els Segadors’ al peu de la serra de Madrid! Com que no devien saber què era allò...!

Què va representar Sunyol durant les primeres dècades del segle XX?
Sunyol era un gran home a l'ombra. I no tant a l'ombra, en el sentit que quan es va presentar a les eleccions, va ser dels candidats d’ERC més votats. Però bé, jo dic a l'ombra perquè la seva gran labor va ser crear i dirigir el diari ‘La Rambla’, portaveu i creador destacat del republicanisme català dels primers anys 30.

Com a biògraf d’aquest personatge, com valora la feina de Sunyol alhora de crear el ‘mite Macià’?
Importantíssima, tal com revelà al nostre llibre (‘Sunyol, l’altre president afusellat’) l'amic Carles Llorens. Els mites no es creen sols. Cal que algú els retrati i els publiciti en un format adequat. Si la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner va anar tan bé per mitificar els nostre reis, els Almogàvers i les nostres gestes medievals a l'Orient; als anys trenta del segle XX la feina la va fer el mitjà creat per Sunyol. Recordem que Macià és el més gran personatge de la història recent de Catalunya. Ell no deia mai "ara no toca". Va llançar-se a conquerir la llibertat del seu poble, que és el que Plató va dir que havien de fer els bons polítics. L’any 1931 la societat catalana no sabia què havia fet Macià l'any 1926 a Prats de Molló. Sunyol ho va explicar fil per randa.

Quin va ser el paper de Sunyol després del 6 d’octubre de 1934, quan el govern català va ser empresonat?
Sunyol tenia una salut delicada. Sabem que havia d'anar regularment a Suïssa a tractar-se d'algun problema físic greu. A les fotos que tenim, això ja s'endevina. Per tant, no és tan estrany que els fets del 6 d'octubre l'agafessin fora de Catalunya. Això va fer que pogués evitar la presó i fer una labor clau com un dels pocs —i principals— quadres d'ERC, que va poder eludir la presó i actuar com a home del partit al carrer. L'Estat espanyol se les ha tingut sempre amb ERC. Després de la guerra, amb més de 700 afusellats, és de lluny el partit que més gran preu va pagar a casa nostra, molt més, curiosament, que els comunistes. Potser això ajuda a explicar l'enorme dislocució que es produeix en el si de la societat catalana amb la guerra i l'exili, on els republicans també hi són nombrosíssims.

Com valora un diari com ‘La Rambla’, el còctel d’esports i de política?
Efectivament, era un còctel revolucionari perquè combinava les clàssiques cròniques esportives amb una magnífica feina de proselitsime republicà i catalanista. No era gens sectari i publicava articles de gent de tota l'esquerra, de tot el catalanisme. Per tant, la labor de Sunyol va ser molt generosa i productiva per ajudar a fer aflorar el gran sentit catalanista i republicà que tenia la
societat catalana. El que trobo increïble és que sobre ‘La Rambla’ no conec cap doctorat, mentre que sobre d’altres mitjans catalans, amb unes vendes deu vegades menors i de més curta volada, n’hi ha diversos. A veure si algun estudiant, jove o no tan jove i lector de SÀPIENS, s'hi anima.

Esport i ciutadania, un dels lemes que van guiar l’actuació pública de Sunyol. Creu que és un lema vàlid per al segle XXI?
I tant que ho crec! M'agradaria molt que els joves coneguessin la història de Josep Sunyol, de Francesc Macià, dels qui van lluitar contra el feixisme. També m'agradaria que sabessin que Espanya és l'únic estat del món que pretén ser democràtic però que es mostra absolutament incapaç de superar la dictadura franquista, tal com demostra la llei de la memòria. A Alemanya, tots els escolars han d'anar de visita, almenys un cop, a un camp de concentració per saber tot el mal que el feixisme i el totalitarisme poden crear, i per no oblidar-lo. Aquí la transició i el pacte que va suposar (Manolo Vázquez Montalbán -gran admirador de Sunyol, per cer- deia que “Espanya era l'únic lloc del món on s'havia pactat que els demòcrates perdedors havien de prometre guardar silenci als feixistes guanyadors”) ha fet que els joves no hagin tingut accés a saber què va passar. I a més els fem testimonis de fets tan insòlits com que es facin homenatges públics a persones com Joan Antoni Samaranch. El món a l'inrevés. Hem de lluitar tots i totes perquè no ens facin viure dins de l'excepció (a l'Europa democràtica), i perquè figures com Sunyol puguin ser conegudes, malgrat els mil i un obstacles que les condemnen encara a l'ostracisme.