sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Nixon i el cas 'Watergate'

Nixon i el cas 'Watergate'

L'escàndol d'escoltes il·legals que va precipitar la dimissió d'un president dels Estats Units

Ernest Bascompte

Entre 1972 i 1974, una successió d’irregularitats, acusacions de suborn, judicis i destitucions van acabar amb la carrera política de Nixon. Però el president hauria pogut evitar aquest final si no hagués comès alguns errors incomprensibles. Per Ernest Bascompte.

“Ladies and gentlemen, the president of the United States”. El tradicional anunci ha arribat puntual, tal com, amb llàgrimes als ulls, ha avançat el secretari de Premsa de la Casa Blanca, Ron Ziegler. Els rellotges de Washington marquen les 9 del vespre del 8 d’agost de 1974 quan Richard M. Nixon, 37è president dels Estats Units, anuncia als nord-americans i al món en general que renuncia al càrrec. És la primera vegada a la història, des del jurament de George Washington l’any 1789, que un president de la nació presenta la dimissió.

L’endemà al matí, Nixon escriu una nota curta adreçada al secretari d’Estat, Henry Kissinger: “Senyor secretari, des d’aquest moment, dimiteixo del càrrec de president dels Estats Units. Atentament, Richard Nixon”. És l’exigència protocol·lària per certificar la seva mort política, que resultarà efectiva a les 12 del migdia. Després del discurs de comiat, Nixon puja a un helicòpter que el traslladarà a la base aèria d’Andrews per agafar l’Air Force One, l’avió presidencial amb el qual una vegada va volar a Moscou i Pequín, i que ara el portarà al seu exili de Califòrnia. Abans de perdre’s a l’interior de l’helicòpter, Nixon obre els braços i, somrient, fa el senyal de la victòria. És l’última imatge com a president.

És el punt i final a l’escàndol 'Watergate', una immensa trama de corrupció política, espionatge, xantatge i abús de poder que ha durat més de dos anys. Entre el juny de 1972 i l’agost de 1974, l’opinió pública nord-americana ha viscut un malson diari. Primer, amb la insòlita notícia que cinc persones properes a l’equip de Nixon havien estat detingudes en plena nit a les oficines on el Partit Demòcrata preparava les imminents eleccions del mes de novembre. Després, amb la revelació que part dels diners recaptats per a la campanya per a la reelecció de Nixon havien estat destinats a finançar operacions d’espionatge polític a favor del president. I, finalment, amb el descobriment que el mateix Nixon utilitzava un sistema secret i il·legal per enregistrar totes les converses que tenien lloc al despatx oval de la Casa Blanca i que conservava en cintes magnetofòniques. Un escàndol darrere l'altre.

Les tres claus de la política de Nixon

Enemic de la premsa. Als 39 anys era vicepresident dels EUA, amb Eisenhower, però no va tenir mai gran rellevància entre l’opinió pública. Després de perdre les eleccions de 1960 davant Kennedy contra tot pronòs- tic, va ser derrotat també a les eleccions per a governador de Califòrnia. I de totes dues derrotes va culpar la premsa, per la qual se sentia perseguit.

Una ambició desmesurada, una força de voluntat i una tenacitat incomparables, una capacitat de treball sense límits i una memòria insòlita. Tot plegat el va fer renéixer de les seves cendres i li va fer guanyar, per fi, la presidència. Tot això sense oblidar el seu anticomunisme, una doctrina que no va abandonar mai des que va formar part del Comitè d’Activitats Antiamericanes i la seva "cacera de bruixes". A més, era un polític contradictori. Tan aviat ordenava arrasar des de l’aire el Vietnam, com admetia la derrota, per tornar després a intervenir militarment a Cambodja. Un home que hauria pogut estar incriminat per un grapat d’esdeveniments (defensa de les dictadures de l’Amèrica Llatina, la mort d’Allende o la massacre de My Lai) va haver de dimitir simplement per haver mentit.

Qui era "Gola Profunda"?

La identitat de l’informador secret de Carl Bernstein i Bob Woodward, els periodistes del 'Post' que van seguir el cas, només és coneguda per ells i pel seu director, Ben Bradley. Però hi ha hagut diverses hipòtesis. Des d’un principi, les sospites es van centrar en quatre persones: Alexander Haig, responsable del Gabinet de Nixon; Patrick Gray, el substitut de J. E. Hoover al capdavant de l’FBI; John Dean, exconseller de Nixon, i Dianne Sawyer, de l’equip de premsa de la Casa Blanca. Però al llarg dels anys no han faltat les opinions que dubten de l’existència de l’enigmàtica "Gola Profunda" i que ho atribueixen a una invenció de Woodward. D’altres opinen que eren diverses persones. L’any 1999 el diari 'Hartford Courant' reproduïa les declaracions d’un amic del fill de Bernstein, en què afirmava que aquest li havia dit que Mark Felt, de l’FBI, era "Gola Profunda". Felt ho va negar. L’última teoria sobre el personatge que va contribuir a la caiguda Nixon i que Bernstein i Woodward guanyessin el Pulitzer, la va oferir un professor de la Universitat d’Illinois, Bill Gaines. Sosté que fou Fred Fielding, un jurista de la Casa Blanca de l’època dels fets.

Més informació: Revista Sàpiens núm. 29
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Us expliquem la vida i la mort del mític bandoler
Un viatge als orígens de les nostres lletres
Una història de l'amor a la cultura occidental
L'aventura de l'home que va dedicar la vida a salvar la memòria de les tribus nord-americanes
El guardó promou l’estudi i la recerca històrica i social sobre aquesta vila del Maresme
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació