sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
EL 23-F des de dins

El cop d'Estat del 23-F

El capità Gabriel Cardona ens explica com es va viure el cop militar a la caserna de Sant Boi de Llobregat

Clàudia Pujol amb l'assessorament de Gabriel Cardona

Gabriel Cardona
Gabriel Cardona al front de la seva companyia a una desfilada a Sant Boi de Llobregat

Al voltant de tres quarts de set de la tarda, en Gabriel i la seva esposa Sili arribaven al col·legi a recollir la Mar, la seva filla petita, que feia classes de ballet. Tan bon punt van entrar a la sala, ja van adonar-se que alguna cosa no rutllava. En lloc de trobar-se les nenes amb tutús i escalfadors fent 'pliés relevés', els esperava una professora visiblement torbada.

—No sé què ha passat a Madrid, però han començat a venir pares a recollir les seves filles enmig de la classe. Diuen que està a punt d’esclatar una guerra.
—Han dit que un home ha entrat al Congrés disparant trets —va afegir la Mar.
En Gabriel va fer cara de preocupació, però no va dir res. No volia amoïnar la Sili. No encara.
En arribar a casa, els seus mals pressentiments no trigaren a fer-se realitat. En Lluís, el seu fill gran, de 14 anys, l’esperava amb un missatge inequívoc:
—Ha trucat un senyor que es diu Pereira i m’ha dit que et digués que: “A València, ja està” —va dir sense entendre el seu significat.
El senyor que es diu Pereira era el seu amic, el capità Àngel Pereira. En Gabriel va mirar la seva dona.
—Sili, l’exèrcit s’ha revoltat a València.

Va sintonitzar Ràdio Nacional al transistor. Tan bon punt van escoltar-se els primers compassos de la marxa militar, la Sili va començar a plorar. “Tant treballar per la democràcia i tot se n’ha anat en orris.” En Gabriel va engegar la televisió just en el moment en què unes confuses siluetes d’uniforme desapareixien i la pantalla es quedava en blanc. No hi havia dubte.

Mentre es debatia si trucar o no a Sant Boi —no era descartable que els aparells estiguessin intervinguts—, va sonar el telèfon. Li trucaven de la caserna per comunicar-li que li enviaven un cotxe a buscar-lo. Del quarter de Sant Boi al seu domicili del carrer de Vilamarí de Barcelona hi havia només deu quilòmetres. S’havia de vestir ràpidament. Va enfundar-se dins l’uniforme caqui de campanya, va calçar-se les bótes Segarra, va col·locar-se la pistola Super-Star al cinturó i va agafar dues capses de munició.

El cotxe va arribar quan s’acomiadava de la seva família. Els ulls de la Sili estaven humitejats per les llàgrimes. En Lluís, que havia anat a buscar una carrabina que ell guardava a l’armari, va dir-li abans que creués el llindar:
—Pare, no et preocupis. Si vénen a buscar-nos, sabré defensar-me.

Al voltant d’un quart de vuit del vespre sortia de casa seva un capità d’infanteria de 43 anys que no sabia si tornaria a veure la seva dona i els seus quatre fills. Com a cofundador de la Unió Militar Democràtica —una organització clandestina fundada a la darreria del franquisme amb l’objectiu de democratitzar les Forces Armades—, s’havia posicionat clarament per un bàndol. Si el cop d’estat triomfava, tenia les hores comptades. La imatge del 18 de juliol li martellejava el cervell.

Molt soroll de sabres

Hi havia poc tràfic pels carrers de Barcelona. Aquell cop era previsible, però així i tot, el capità Cardona no s’ho acabava a creure. Sabia que molts militars tenien el convenciment que, tard o d’hora, haurien de 'sortir' —un eufemisme que, en argot militar, significava treure les tropes al carrer amb un pretext polític. “En l’època de Franco, a la Guàrdia Civil i a l’Exèrcit se’ns temia i respectava.” “Els terroristes ens cacen com conills i el president Suárez no fa res per protegir-nos.” “Els catalans aconseguiran trencar Espanya, sense ni tan sols haver de col·locar bombes.” Eren les tornades d’unes cançons que la dreta més ultraconservadora taral·lejava dia sí dia també, sobretot Fuerza Nueva, que ho era tot menys 'nueva'.

De munició, però, no els en faltava. La inflació, l’any 1981, era del 14% i la taxa d’atur superava el 16%. Sectors de la patronal i de l’Església culpaven Suárez d’haver traït el llegat franquista. Fins i tot l’expresident de la Generalitat Josep Tarradellas havia anunciat que feia falta “un cop de timó”. Però el que més preocupava els cossos de seguretat era l’assot del terrorisme. Entre la mort de Franco el 20 de novembre del 1975 i el 23 de febrer del 1981, ETA havia assassinat gairebé 400 persones, la majoria guàrdies civils o militars, i des de feia temps circulava el rumor d’un possible cop dels coronels. Gabriel pensava que, potser, de tant anunciar que venia el llop, alguns s’havien oblidat del perill. I el perill, fins aleshores intangible, s’havia personificat aquella tarda al Congrés dels Diputats amb un home amb bigotis i tricorni que empunyava un arma i cridava: “Todo el mundo al suelo!”.

A dos quarts de vuit del vespre, el capità Cardona arribava a la caserna de Sant Boi, seu de la Prefectura d’Automobilisme, d’una escola de formació professional per a soldats i de l’única unitat cuirassada de Catalunya, el regiment de cavalleria Numancia. Va fixar-se, amb neguit, que uns oficials municionaven i proveïen de carburant l’esquadró de tancs i de blindats. Que els M-47 i els TOA (transport eruga cuirassat) M-113 escalfessin motors només podia voler dir una cosa.

La base d’automobilisme era una unitat tècnica, en la qual la majoria dels oficials eren demòcrates i no franquistes, fet que constituïa una excepció en el conjunt de l’Exèrcit. Manava, però, el comandant Guerra, que no podia dissimular la seva simpatia per aquell cop. Tant és així que, quan el capità Cardona va entrar a la sala d’oficials, se’l va trobar prenent-se tranquil·lament una cervesa. Cardona li va dirigir una mirada inquisitiva.

—Nada, que la Guardia Civil ha ocupado las Cortes y se va a nombrar un gobierno provisional —va respondre Guerra.
La resposta, tot i que esperada, el va neguitejar encara més. Els seus pitjors temors es confirmaven. Sense ni tan sols replicar, va anar a buscar el capità Pichaco i els tinents García, Rodero, Cabot i Venancio, tots ells demòcrates, i van debatre què calia fer davant d’aquella situació. Si anava molt mal dades, sempre podien provocar que la tropa se sublevés contra els tancs que vulguessin sortir. Aleshores ja coneixien el puzle complet dels fets.

Àudio© Tots els drets reservats
'El cop d'Estat del 23-F' (Intervenció al 'Tots x tots' de COMRàdio)
Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
La peça pot ser la més gran estudiada fins al moment si es confirma la identitat del faraó
Sota la plaça Folch i Torres de Barcelona s'amagaven les estructures d'una presó activa entre el 1839 i el 1936
Víctor Gavín ha localitzat els documents on apareixen els confidents amb qui els cònsols estatunidencs es reunien per conèixer els detalls de tot el que es movia durant la dictadura
En l'acte s'han reivindicat la importància i la vigència dels clàssics
A casa nostra els maçons han estat sovint perseguits ja sigui per les seves idees progressistes, pel paper de l’Església catòlica o per ser una de les obsessions Franco, cosa que els ha obligat a viure en clandestinitat i a quedar envoltats de misteri
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació