sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

‘Bye Bye Belgium?’

Flamencs contra valons, un conflicte nacional al cor d’Europa

Paola Lo Cascio Dilluns, 21 de febrer de 2011

Bandera de Bèlgica
Després de cinc segles de convivència, la unió entre flamencs i valons es troba vora el precipici
Shutterstock

Bèlgica ha batut el rècord mundial de dies sense govern. Recuperem l'article 'El cor d'europa a l'abisme' (SÀPIENS 99) per explicar-ne les causes.

La nit del 13 de setembre del 2006, la cadena francòfona de Bèlgica RTBF va emetre una edició especial del seu Journal Télevisé (JT) per anunciar una notícia d’última hora: Flandes s’havia escindit de l’Estat belga. Es tractava d’un mockumentary, un documentari de ficció, però segons els sondejos fets a la fi de l’emissió, el 89% dels espectadors s’havia realment cregut que es tractava d’una notícia de veritat. I és que la perspectiva —per a uns, l’esperança; per a d’altres, l’amenaça— d’una secessió de Flandes i de la consegüent desaparició de l’Estat belga és una de les possibilitats que hi ha en aquests moments damunt la taula.

Una llarga convivència
Tot i que el sorgiment de les entitats polítiques nacionals tal com les coneixem avui dia és un fenomen estrictament contemporani, val a dir que els territoris que avui formen l’actual estat de Bèlgica tenen una llarga experiència de convivència comuna, una convivència que es remunta a l’època medieval. Més tard van conviure dins el ducat de Borgonya, i, a la darreria del segle XV, van acabar sota la corona habsbúrgica de Carles V. Sens dubte, però, va ser durant les guerres de religió que colpejaren Europa —i els Països Baixos—, des del final del segle XVI, quan s’establiren les bases del que va ser posteriorment el procés de construcció nacional belga. Malgrat les diferències culturals i lingüístiques entre flamencs i valons, aquests compartien la religió catòlica, a diferència dels territoris que van acabar per conformar la futura Holanda, de religió protestant.

El procés de construcció nacional
La primera experiència d’un estat belga —els Estats Units de Bèlgica— es remunta al 1790 com a conseqüència d’una revolta que va aplegar els liberals valons i els integristes catòlics flamencs en contra del domini habsbúrgic de l’emperador Josep II. Tot i que el nou estat va durar poc menys d’un any, aquella experiència va demostrar que era possible plantejar un acord nacional de caire polític que estigués per sobre de les seves diferències lingüístiques i culturals. Flandes i Valònia van ser conquerides per França a partir del 1795 i es van quedar sota domini francès fins al congrés de Viena. Aquests vint anys van ser especialment importants perquè van marcar el definitiu desenvolupament econòmic d’aquests territoris. També perquè el centralisme francès els havia reunit en un únic departament, que seria el precedent del futur Estat belga.

Quan el 1830 finalment es va declarar la independència de Bèlgica del Regne dels Països Baixos —al qual havien estat annexionats Flandes i Valònia segons els acords del congrés de Viena—, aquesta fou el resultat d’una construcció nacional que tenia els seus punts forts en la identificació religiosa, en la complementarietat econòmica, però sobretot en l’existència d’un consens polític entorn de la independència. Amb l’anomenat pacte nacional, signat el 1828, els flamencs havien renunciat a l’integrisme catòlic que els havia caracteritzat. Per la seva banda, els valons havien abandonat l’anticlericalisme de caire liberal i francesitzant que havien adoptat fins al moment. L’esclat d’una revolta a Brussel·les i els interessos de França i la Gran Bretanya —favorables a la constitució del nou estat— van fer la resta: el 4 d’octubre del 1830 es va declarar la independència de Bèlgica sota la monarquia de Leopold de Saxònia-Coburg.

El segle XX i les reformes constitucionals
El nou Estat belga es va convertir en una monarquia constitucional que havia heretat l’estructura centralitzada que s’havia dut a terme durant la dominació francesa. Fins al 1930, moment en què es van traçar les fronteres lingüístiques, els francòfons van tenir certs privilegis, com ara l’oficialitat exclusiva de la llengua francesa, molt utilitzada també per les elits flamenques. Tot i que l’estructura estatal no va canviar durant més d’un segle, a partir del segle XX es van començar a manifestar conflictes importants entre flamencs i valons. En part, les divisions es van generar entorn de la producció i repartició de recursos. Fins a la meitat del segle XX s’havia consolidat la importància valona com a motor econòmic industrial del país, enfront del nord agrícola flamenc. Després de la Segona Guerra Mundial, la potència econòmica valona es va anar debilitant progressivament arran de la crisi de la indústria pesada i la mineria. Mentrestant, l’economia de Flandes va experimentar un procés invers, gràcies sobretot a l’auge del sector terciari i a l’exportació. Aquest canvi de tornes va generar un seguit de fractures socials i polítiques que es van plasmar també en unes divisions polítiques, lingüístiques i culturals que acabarien generant la reivindicació d’un canvi en el marc institucional de l’Estat.

Finalment, amb tres reformes constitucionals (el 1970, el 1980 i el 1993), Bèlgica va canviar profundament la seva estructura interna. A partir dels anys setanta van deixar d’haver-hi partits d’àmbit estatal; també es van crear tres comunitats (la francòfona, la flamenca i la germanòfona), que van tenir competències sobre assumptes culturals i de polítiques socials. Finalment, es van crear tres regions (Flandes, Valònia i Regió de Brussel·les), que es van quedar pràcticament amb tota la resta de competències. En aquest marc, el Govern federal va quedar com a simple tauler de composició dels interessos expressats pels diferents components, configurant-se un estat quasi confederal, amb sistemes institucionals i polítics separats.En les últimes dècades hi ha hagut una certa tendència, per part flamenca, de delegar a la comunitat totes les competències regionals, cosa que ha acabat constituint allò que s’ha definit com “un estat dins de l’Estat”. En paral·lel, cada vegada han anat sorgint més forces polítiques que plantegen obertament l’opció de la independència, amb l’argument que és insostenible per Flandes d’arrossegar el sud való deprimit i més pobre.

‘Bye Bye Belgium?’
El juny del 2010 les eleccions legislatives federals van consagrar la força ascendent d’aquest independentisme flamenc. El partit Niew-Vlaamse Alliante, conegut per les sigles N-VA i liderat per Bart De Wever, va guanyar àmpliament a Flandes, mentre que a Valònia van guanyar els socialistes d’Elio di Rupo. Aquest últim va ser finalment l’encarregat pel rei d’intentar formar govern, però va haver de desistir per la impossibilitat de fer un pacte amb el Niew-Vlaamse Alliante, que demanava profundes reformes institucionals. Avui les negociacions s’han reprès amb dos negociadors nous, els presidents de les cambres, però encara no s’ha arribat a cap acord. Més enllà de les seves diferències nacionals, cal veure si les habilitats polítiques, que van ser la base del naixement de Bèlgica, seran capaces de trobar una vegada més una fórmula per garantir-ne la supervivència.

Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els treballs arqueològics en una cova de Benidorm conclouen que els humans en menjaven fa uns 30.000 anys
Enric Calpena serà el mestre de cerimònies de la sessió del 2 de setembre a la Sala de Tancs de la Fàbrica Moritz Barcelona
Els geòlegs intenten buscar solucions a la degradació d’algunes de les pedres de la paret
Descoberta una fossa a la basílica dels Sants Just i Pastor amb restes de 120 persones mortes durant l’epidèmia del segle XIV
Durant la Segona Guerra Mundial, Magdalena Truel va facilitar documents falsos als opositors a Hitler
  • El cas VinaderEl malson del periodista que va destapar la guerra bruta contra ETA
  • El rei astrònomEn el segle XVIII, Jai Singh II va fer construir l'observatori més gran de l'Índia
  • Catalunya 1714Què s'ensenyava i què estava prohibit a la Universitat de Cervera
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació