Juntament amb la capella Sixtina, el David és una de les escultures més conegudes de Miquel Àngel.

Shutterstock

En aquest reportatge

• Una obra a l'alçada de Déu
• El talent d’un jove florentí
• Els inicis del projecte
• Miquel Àngel, escultor admirat, pintor aclamat
• Qui dóna nom a la capella Sixtina?

L’estiu del 1508, després d’elaborar centenars de dibuixos preparatoris, Miquel Àngel va començar a pintar: ho féu ajudat per pintors vinguts des de Florència que dominaven a la perfecció l’art del fresc. Descontent per com avançaven els treballs, Miquel Àngel va acabar acomiadant la majoria del taller. L’artista va començar pels peus de la nau, al damunt de la porta d’entrada, i anà continuant cap a l’altar. Després de la primera etapa, el setembre de l’any 1510 les obres es van haver d’aturar; el motiu era la manca de diners no solament per a pagar els jornals, sinó fins i tot per a traslladar la bastida a l’altra meitat de la volta on encara no s’havia pintat. Buonarroti va haver de viatjar dues vegades a Bolonya per a demanar personalment diners a Juli II, qui en aquell moment estava immers en unes campanyes militars a Ferrara i Mirandola. Malgrat els problemes econòmics pels quals passava la banca vaticana, Miquel Àngel va cobrar i la feina a la Sixtina va poder reprendre’s el febrer del 1511.

La vigília de la festivitat de Tots Sants del 1512, Sa Santedat i setze cardenals més van examinar per primera vegada en la seva totalitat, del tot embadalits, les més de tres-centes figures d’aquella immensa volta. Miquel Àngel, el Diví, demostrava una vegada més, tant a admiradors com a detractors —que eren molts—, la seva genialitat. Artistes com Raffaello o Leonardo no van tenir cap més remei que reconèixer el conjunt com el millor cicle pictòric que s’havia creat mai. El programa finalment escollit se centrava en uns episodis de l’Antic Testament anteriors al cicle de Moisès: des del primer dia de la creació fins a la caiguda de l’Home en el pecat. Mitjançant algunes històries del Gènesi, els profetes i les sibil·les, s’anunciava la salvació de la humanitat gràcies a la futura vinguda de Crist.

Un judici per a tots
Haurien de passar més de vint anys perquè Miquel Àngel tornés a la Capella Sixtina. La idea d’intervenir-hi novament va sortir aquesta vegada del papa Climent VII, de la família dels Mèdici, la intenció del qual era realitzar dos grans frescos als murs de l’altar i la porta d’entrada, respectivament. El papa va decidir encomanar aquella tasca al genial Buonarroti, i ho va fer després de perdonar a l’artista el seu suport a la república de Florència, en contra dels Mèdici. Miquel Àngel, una vegada més, no va acceptar la feina de bon grat, ja que representava un nou obstacle cap a l’acabament de la tomba de Juli II; amb tot, però, no s’hi podia negar. Poc temps després, quan encara no s’havien concretat els detalls per a l’execució dels frescos, el pontífex moria. L’artista va respirar tranquil perquè pensava que finalment s’havia pogut deslliurar d’aquella obra; el que no sabia era l’interès del nou papa, Pau III, a continuar endavant amb l’empresa. L’encàrrec definitiu va limitar-se al mur on es recolzava l’altar; allí Miquel Àngel hi hauria de representar el Judici Final més monumental que mai s’hagués realitzat.

Qui sap si van ser els traumàtics esdeveniments pels quals en aquells moments passava el món cristià sencer els que van propiciar la temàtica escollida per aquell gran fresc; la Reforma protestant i l’encara fresc record del saqueig de la ciutat havien deixat la seva empremta en la cúria romana. Sigui com vulgui, el que és cert és que el mestre va desplegar en el mur de la Sixtina totes les pors, inquietuds i incerteses que patia la societat del moment, una època de canvi en la qual molts temien l’arribada de la ira divina. Amb la tensió dels cossos representats i el terror dels rostres, Miquel Àngel demostrava una vegada més no tan sols el seu talent sobrenatural sinó també la seva alta erudició en temàtica bíblica.

A la darreria de l’any 1535, començava a instal·lar-se la bastida sobre la qual el florentí passaria sis anys més de la seva vida. Seguidament, es tapiaren les dues finestres que s’obrien en el mur, i es van repicar els frescos que el decoraven, entre els quals hi havia unes figures pintades pel mateix Miquel Àngel corresponents a la volta i una Assumpció sortida de la mà del gran Il Perugino.

La cúria vaticana, escandalitzada amb els nus de Miquel Àngel
Si bé pel que fa a la composició, el Judici segueix la manera tradicional i ortodoxa amb què durant segles s’havia representat un tema com aquell, el florentí va prendre’s moltes llicències que ben aviat, fins i tot abans de treure’s la bastida, aixecaren tot tipus de reaccions contràries. Va ser especialment l’excés de figures nues el que va escandalitzar bona part de la cúria vaticana. Tot aquell cúmul de cossos indecorosament recargolats, exposats sense vergonya, eren més propis d’uns banys públics o d’un bordell que d’una capella papal. Al contrari que Pau III, el seu mestre de cerimònies, Biagio da Cesena, o el poeta Pietro Aretino van ser alguns dels que més repulsa i ofensa van demostrar contra el fresc de Miquel Àngel, titllant-lo fins i tot d’heretgia.

La polèmica entorn del Judici Final de la Sixtina va continuar al llarg dels anys fins que el concili de Trento hi va posar fi. A l’última sessió, presidida per Pius IV i centrada a discutir el paper de les imatges als temples, la representació del nu quedà fermament prohibida en tota aquella manifestació artística de temàtica religiosa. Començaren a rodar caps i els frescos de la Sixtina van ser dels primers. L’any 1564, poc temps després de la mort de Miquel Àngel, es va prendre la decisió de tapar aquelles parts del fresc considerades per alguns com a més obscenes. L’encarregat d’executar la sentència va ser Daniele de Volterra, amic i col·laborador del nostre artista. Els vels amb els quals va cobrir alguns dels cossos del Judici Final van ser el motiu pel qual a partir d’aquell moment Volterra va passar a ser conegut com Il Braghettone. Aquella era la primera d’un seguit d’intervencions censuradores realitzades en els segles successius que, malgrat el cobriment i fins i tot la mutilació d’allò menys decorós per als defensors de la Fe, no aconseguiren tapar la bellesa de l’obra ideada i pintada pel genial artista italià.