sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
La República Catalana i el Macià president

Francesc Macià proclama la República

Endut per l'eufòria del triomf d'ERC, el 14 d'abril de 1931 Macià proclamà la República Catalana, ocasionant un gran neguit a Madrid

Macià noies Escola de Mar
Macià amb les Noies de l'Escola del Mar, el 3 de juliol de 1931

A Catalunya, la jornada del 12 d’abril de 1931 va acabar amb una sorpresa majúscula; Esquerra va obtenir, amb més del doble de regidors que els conservadors de la Lliga, uns resultats abassegadors. En el conjunt de l’Estat, els partits monàrquics van imposar-se amb claredat, però a la gran majoria de capitals de província van guanyar els partits republicans. Els resultats de les eleccions, que s’havien plantejat com una mena de plebiscit a la monarquia, van fer que l’endemà Espanya visqués moments d’incertesa.

El dia 14 al voltant de dos quarts de dues de la tarda, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Assabentat dels fets i enutjat pel gest unilateral, Macià es va dirigir al consistori i una vegada allí, va proclamar cap a un quart de tres de la tarda l’Estat Català dins d’una Federació de Repúbliques Ibèriques. Tot seguit, obrint-se pas amb dificultat entre la gernació aplegada, va entrar al Palau de la Diputació General de Catalunya i va sortir al balcó per anunciar que es feia càrrec del Govern de Catalunya. A poc a poc van fer cap a Palau els homes d’Esquerra. També els nacionalistes radicals contraris a l’entrada en la flamant ERC que, malgrat tot, anaven a posar-se a les ordres de Macià per defensar la República Catalana. El dia va acabar amb la proclamació també a Madrid de la República. Alfons XIII hagué de marxar a l’exili. Macià, però, en aquells moments, era conscient que el més difícil havia de venir. D’una banda calia assegurar que els militars no es revoltessin. De l’altra, estar amatent als passos dels anarco- sindicalistes de la CNT, que amenaçaven amb una vaga general. Calia també assegurar que la resta de càrrecs de pes del país, com el de governador civil (Companys), el d’alcalde de Barcelona (Aiguader) i el de president de l’Audiència (Josep Oriol Anguera de Sojo) estiguessin ocupats per homes propers. I, sobretot, malgrat tenir un nou capità general afí (general López de Ochoa), calia tractar amb el Govern provisional de la República Espanyola l’assentament de l’autogovern català.

Macià autoritza la creació de la Guàrdia Cívica Catalana
El dia 15 al migdia, Macià va constituir un govern provisional. I també autoritzà la creació de la Guàrdia Cívica Catalana amb una oficina de reclutament als baixos del Palau. El propòsit era guanyar temps i contenir els elements més radicals fins que no s’aclarís la situació.

Les trucades amb Madrid no cessaven. L’antic liberal Niceto Alcalá Zamora, president del Govern provisional de la República Espanyola, i Macià ja es coneixien de feia temps i es respectaven. Alcalá Zamora, però, no acceptava que s’usés el terme ‘República Catalana’. Mentrestant, la resta d’entrebancs s’havien anat resolent. Els militars no es revoltaven, es comptava amb els ingents recursos de l’Ajuntament de Barcelona, es tenia neutralitzats el Govern Civil i l’Audiència, i els anarcosindicalistes continuaven a l’expectativa, però sense entorpir el procés. El darrer escull immediat era el pacte amb la República Espanyola. L’endemà a primera hora de la tarda van arribar de Madrid tres ministres del Govern provisional; el socialista granadí Fernando de los Ríos i dos catalans, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau i d’Olwer. Els ministres van reiterar la negativa a acceptar que Catalunya s’anomenés ‘República’, un terme que neguitejava el Govern provisional i que comportava una estructura confederal de l’Estat que no es preveia. Les versions de qui va suggerir el terme que finalment Macià va acceptar són diverses. S’ha apuntat Rovira i Virgili i Carrasco i Formiguera, tot i que altres fonts consideren que va ser De los Ríos qui proposà que l’eina de l’autogovern s’anomenés ‘Generalitat de Catalunya’, un nom que a Catalunya permetia imaginar un enllaç amb el passat medieval i que, sobretot, a la resta de l’Estat no significava res.

A quarts de deu de la nit, Macià donava comptes del pacte, que preveia el canvi de nom i l’elaboració d’un estatut d’autonomia, a Alcalá Zamora. En el moment de comunicar-ho a la gent aplegada a la plaça de Sant Jaume, Macià començà l’exordi anunciant que era el dia més trist de la seva vida. I, en efecte, un home de 72 anys que s’havia passat mitja vida perseguint un ideal, podia percebre-ho així. Amb el pacte, Catalunya encetava el camí d’un autogovern real, més enllà del que havia representat la Mancomunitat, però pròpiament no s’acomplia l’ideal separatista de Macià.

Vídeo
1302605690557.mov.flv
Més informació: Revista Sàpiens núm. 84
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
De la clandestinitat a la consulta: els cent anys d'independentisme català en 10 punts
B the travel brand Xperience és un nou concepte de botigues de viatges
Ja pots votar els plats amb IGP o DOP del país que més t'agraden!
Fem un viatge amb sis parades per la història d'aquest joc
Els tallers es fan cada diumenge al matí i se centren en l'antic Egipte, Grècia, l'arqueologia i la cultura visigoda
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació