Neró no va cremar Roma

'La torxa de Neró' (1877), quadre de Henryk Siemiradzki que representa la persecució dels cristians per part de Neró
'La torxa de Neró' (1877), quadre de Henryk Siemiradzki que representa la persecució dels cristians per part de Neró

Quan va néixer Neró, el 18 de les calendes de gener de l'any 37 dC, ja va dir el seu pare, Domici, que d'ell mateix i d'Agripina no podia néixer res que no fos detestable i fatal per al món. Tot i que aquest presagi fou cert (el reguitzell de crims atribuïts a aquest emperador no cap dins d'aquesta plana), Neró no va ser el culpable de l'incendi que arrasà Roma l'any 64. La imatge de Quo Vadis amb Neró (Peter Ustinov) amb els ulls més encesos que la metròpolis cremant no es correspon amb la realitat. En aquell moment, segons diu la historiografia contemporània, l'emperador Neró Claudi Cèsar era a la ciutat que el va veure néixer, Anzio, a uns cinquanta quilòmetres de la capital.

Un assassí en sèrie

Sembla que va ser l'historiador llatí Tàcit qui, en els seus Annals, va atribuir la responsabilitat de l'incendi a Neró, quan, realment, els únics culpable van ser la superpoblació i el desordre que regnaven a Roma. Tampoc no sembla que Neró acusés els cristians, com deia Tàcit, d'haver provocat l'incendi, ja que d'altres cronistes llatins posteriors, com Suetoni, no ho van esmentar mai. La raó per la qual Tàcit culpa Neró cal buscar-la en l'animadversió que les classes privilegiades sentien cap a l'emperador –un odi que, com veurem, l'emperador s'havia guanyat a pols.

Neró havia estat nomenat emperador l'any 54, quan tenia disset anys. La seva mare, Agripina, s'havia casat en segones núpcies amb l'emperador Claudi i, quan aquest va morir enverinat, Neró va succeir-lo. Molts assenyalaren l'ambiciosa i cruel Agripina com a responsable del magnicidi, però ningú no gosà acusar-la.

Durant l'incendi, Neró era a la seva ciutat natal, Anzio, situada a cinquanta quilòmetres de Roma

La seva influència, en canvi, sí que fou fonamental perquè el nou emperador fos Neró i no el fill legítim de Claudi, Britànic. Tot i que l'emperador sempre demostrà una gran passió per les arts (una afecció inviolable si creiem, com afirma Suetoni, que el primer cop que cantà, al teatre de Nàpols, hi hagué un terratrèmol –i una incipient pietat (quan li donaren per signar una de les primeres sentències de mort digué que "voldria no saber escriure"), Neró va acabar fent-se famós pels seus crims: va fer matar la seva pròpia mare, Agripina (vegeu el requadre); el seu germanastre Britànic; la seva tia; la seva primera muller i germanastra, Octàvia (filla de Claudi); la segona esposa, Popea Sabina; el fill del primer matrimoni de Popea, Rufi Crispí, i molts altres amb els quals no tenia cap vincle familiar.

Tàcit fou el mentider

Però el pecat que l'ha portat a passar a la història com l'emperador que va cremar Roma vingué del menyspreu que sempre demostrà cap al senat i les classes privilegiades de l'imperi. Molt poc temps després de ser proclamat emperador, Neró va construir un amfiteatre de fusta al camp de Mart per celebrar-hi espectacles de gladiadors. Al contrari que altres emperadors anteriors, Neró no va deixar que matessin cap home dels que hi combatien, però va obligar a lluitar quaranta senadors i setanta cavallers romans. Al llarg del seu mandat, que acabà l'any 68 amb la seva mort, el tracte vexatori cap a aquestes classes es va aguditzar i fins i tot va amenaçar posar fi a l'orde dels senadors, amb la qual cosa –afegida als assassinats de senyors que va ordenar– es va convertir en el seu principal enemic. Tàcit i els successius cronistes llatins no li ho van perdonar mai, i a la llarga llista de crims en van afegir un altre.

Per saber-ne més
  • Suetoni. Neró. Barcelona: La Magrana, 1999.
  • Tàcit. Annals, 13-16: Neró. Barcelona: La Magrana, 1996.
  • Jerphagnon, Lucien. Histoire de la Rome antique. Les armes et les mots. Bibliographie pédagogique. París: Index onomastique, 1987.
  • Pàgina web d'enciclopèdia en línia sobre els emperadors romans. En anglès.

Aquest article es va publicar en el número 2 del Sàpiens (desembre 2002)