sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

L'ascens i caiguda de Silvio Berlusconi

Arrossegat per la greu crisi econòmica, el 12 de novembre el 'premier' italià presentava la seva dimissió a Giorgio Napolitano. T'expliquem el seu convuls pas per la política

Paola Lo Cascio Dimarts, 15 de novembre de 2011

Silvio Berlusconi
Silvio Berlusconi

Una mitja davant de la càmera per dissimular les arrugues, un maquillatge pesant —gairebé de circ—, al fons còpies de l''Elogi de la follia’ d’Erasme de Rotterdam, un escriptori gran, un posat auster que contrasta amb un somriure amb moltes dents, de televenda televisiva, i la primera frase: “Itàlia és el país que estimo…”. Així, el 26 de gener del 1994, començava l’aventura política de Silvio Berlusconi, un personatge que ha marcat i encara marca la política i la societat italiana. No solament per les tres vegades que ha estat president del Govern, sinó també per tota una cultura -política, sens dubte, però no solament política-, que ha contribuït alhora a crear i a representar.

Un ‘self made man’
La història de Silvio Berlusconi comença a Milà, on va néixer el 1936. El seu pare era empleat del Banco Rosini, del qual arribaria a ser procurador general, i la seva mare era mestressa de casa. El petit Silvio havia nascut en el si d’una típica família de la petita burgesia milanesa de la postguerra. Després d’anar a una escola de salesians, l’any 1961 Berlusconi es llicencià en Dret amb una tesina sobre el règim jurídic de la publicitat comercial; com es veu, res és casual...

Inquiet i ambiciós, després d’unes breus experiències com a comercial primer i animador de creuers de luxe després, Berlusconi va fer el gran salt en el món dels negocis gràcies a la posició del seu pare en el Banco Rosini i a uns capitals de procedència suïssa encara avui dia força misteriosa. En qualsevol cas, el futur magnat va crear una empresa del ram de la construcció anomenada Edilnord, que va consolidar-se just a la primeria dels anys setanta, quan Itàlia patia, a més de la crisi econòmica internacional, una forta crispació social i política a causa de l’acció de diferents grups armats, tant de dreta com d’esquerra.

Aquells eren també els anys de l’inici de l’anomenat ‘compromís històric’; és a dir, el progressiu apropament entre la Democràcia Cristiana d’Aldo Moro i el Partit Comunista Italià de Berlinguer; un apropament finalment frustrat per l’assassinat del polític democratacristià a les mans del grup revolucionari Brigate Rosse, el 1978. El quadre és important per entendre en quin context es van produir els primers passos de Berlusconi en la seva activitat com a emprenedor. El seu primer gran projecte va ser una urbanització a Segrate, a les portes de Milà, anomenada pomposament ‘Milano 2’. Tot i que al principi no va vendre ni un sol pis, el magnat hi veia una ciutat nova i exclusiva, dotada de serveis i de personalitat pròpia. Un microcosmos des del qual es pogués obviar l’existència de la gran ciutat i sentir-se un benestant de suburbi, en resum, la tranquil·litat, el confort i l’estatus d’un recinte privat, contraposat a la confusió, la inseguretat i l’estrès de la gran urbs.

Un gran imperi mediàtic
El pas empresarial següent el va fer poc després quan, el 1978, va adquirir una de les primeres cadenes de televisió comercial, Telemilano. Els plans de Berlusconi per a la petita cadena eren grans però va començar amb programes modestos, dels quals el que va tenir més èxit va ser un concurs en què mestresses de casa s’acabaven despullant. Aviat, gràcies a la seva visió estratègica i a la compra d’altres emissores locals, el canal es va veure gairebé a tot el país, com si fos una cadena de caràcter nacional.

El 1980, Telemilano va esdevenir Canale 5, i el 1982 i 1984, respectivament, Berlusconi comprà Retequattro i Italia 1. Tot i que les operacions eren il·legítimes, l’imperi mediàtic va ser salvat per un decret del president Bettino Craxi, gran amic de Berlusconi. A l’aixopluc del seu protector polític, la cursa empresarial d’Il Cavaliere va prendre embranzida. Aviat arribarien les inversions financeres, la creació de bancs i empreses de recaptació publicitària, la compra del club de futbol de l’A. C. Milan i de diferents diaris i grups de comunicació.

L’entrada en política

En paral·lel, un canvi important es gestava en la política italiana. Les enquestes i els processos judicials d’inici dels noranta relacionats amb el finançament il·lícit de tots els partits governants es van emportar un sistema polític sencer, que havia dominat tota la història republicana italiana. Va ser aleshores quan Berlusconi va decidir fer un pas més i entrar en el món de la política. Els seus crítics diuen que ho va fer per defensar els seus interessos empresarials i financers, ja que s’havia quedat orfe del protectors polítics que tenia i els seus negocis podien ser objecte de problemes amb la justícia en qualsevol moment. Els seus seguidors i també la majoria d’italians que el van votar, deien que amb Berlusconi s’evitava l’arribada al poder dels hereus del Partit Comunista (el Partit Democràtic de l’Esquerra), l’única gran força que no havia estat compromesa amb els grans escàndols de corrupció. Fins i tot alguns el consideraven el líder d’una “revolució liberal”, l’encarregat de dur a terme un seguit de canvis que la llarga permanència de la Democràcia Cristiana en el poder havia impedit fer fins al moment.

Amb un partit creat en pocs mesos a partir de les estructures de la seva empresa Publitalia, i amb l’ús de les seves tres televisions, Il Cavaliere guanyà per sorpresa les eleccions del 1994 i encara més sorprenentment va renovar el mandat en els comicis del 2001 i del 2008.

En aquestes victòries és evident el paper que van tenir les seves cadenes de televisió en les convocatòries electorals i la seva progressiva concentració dels mitjans de comunicació -que ha col·locat Itàlia en el lloc número 74 del rànquing de ‘Freedom House’, per darrere de països com ara Ghana o Mali. També és evident l’anomalia gegantina que representen totes les lleis que durant els tres mandats ha aprovat la seva majoria parlamentària per blindar els seus negocis contra els procediments penals que el requereixen davant de la justícia.

Política personalista i irrellevància dels interessos col·lectius

Tanmateix, l’element més significatiu del cas Berlusconi sembla raure en el mateix model cultural proposat i que ha calat amb força en la societat italiana del últims vint anys: irrellevància dels interessos col·lectius, política personalista i conquesta a qualsevol preu d’un consens popular que justifiqui -eliminant tot tipus de mediacions i contrapesos- qualsevol decisió. En definitiva, un cesarisme mediàtic que va molt més allà del mateix Cèsar i que ha redefinit les relacions entre els individus, els grups socials i les institucions.

Amb les dificultats -judicials i polítiques- dels últims temps, i sobretot amb les sonores derrotes electorals en els darrers comicis municipals i en els referèndums del maig i del juny del 2011, la paràbola d’Il Cavaliere va entrar en la seva recta final. El passat 12 de novembre, empès pels greus problemes econòmics d’Itàlia, Berlusconi presentà la seva dimissió al president de la República, Giorgio Napolitano deixant pas a un govern de tecnòcrates liderat per l’ex comissari europeu Mario Monti. Amb tot, el procés de superació d’aquest fenomen, definit com a ‘berlusconisme’, passa per la construcció -tant per l’esquerra com per la dreta- d’una proposta cultural, política i de valors completament nova. Fer creu i ratlla i tornar a començar.

Aquest article va ser publicat en el número 107 del SÀPIENS.
Paola Lo Cascio és historiadora i membre del Grup de recerca i anàlisi del món actual (GRANMA).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Un estudi dels enterraments infantils d’aquesta espècie ha determinat que els nens rebien una atenció especial per part dels adults
Probablement va pertànyer a un alt funcionari del territori de Canaan que treballava al servei del faraó Sethi I
Els documents que es van utilitzar en la investigació de l’enfonsament del transatlàntic se subhastaran juntament amb el trofeu atorgat a un dels seus supervivents
També filòleg i historiador prolífic, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2011
El 24 d'abril vine a maridar història medieval catalana amb un tast de vins a l'espai El 300 del Born
  • 100 anys d'independentismeDe la clandestinitat a la consulta
  • Egipte faraònicEl paper místic de la dansa i la música a la vall del Nil
  • Guerra civil anglesaEl conflicte que va canviar la història del país en el segle XVII
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació