"L'examen que ha de passar la vida d'un historiador consisteix a veure si és capaç de plantejar preguntes i respondre-les com si fos un periodista", deia Eric J. Hobsbawm a les seves memòries ‘Interesting Times' (2002). Mort l'1 d'octubre a Londres als 95 anys, el testimoni lúcid, crític i fèrtil de l'historiador marxista, que es definia "un jueu no jueu", restarà tant en la seva obra, formada per una trentena de llibres, com en la seva llarga experiència vital.
Hobsbawm no tan sols va ser capaç de passar l'examen —amb nota— a la seva magna tetralogia sobre el món contemporani —‘L'era de la Revolució: Europa 1789-1848' (1962), ‘L'era del Capital: 1848-1875' (1975), ‘L'era de l'Imperi: 1875-1914' (1987) i ‘L'era dels extrems: el curt segle XX, 1914-1991' (1994)—, que va tenir un doble epíleg a ‘Entrevista sobre el segle XXI' (2000) i a ‘Guerra i pau al segle XXI' (2007). També obres menors —però tanmateix clàssics— de Hobsbawm van plantejar preguntes i van obrir debats encara vigents per a la historiografia i el periodisme. És el cas de l'atractiu estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX que va titular ‘Rebels primitius' (1959). També és el cas de la seva polèmica aproximació als nacionalismes des d'una ortodòxia marxista que ja ho diu tot al títol: ‘La invenció de la tradició' (1983). I, en certa manera, també és la funció del seu darrer llibre, ‘Com canviar el món' (2011), una recopilació actualitzada de bona part dels seus treballs sobre Marx i el marxisme —amb interessants aproximacions a Gramsci— publicats des de 1956.
No obstant això, és la mateixa vida de Hobsbawm —‘Años interesantes. Una vida en el siglo XX', segons va encertar a traduir Crítica les seves memòries— el que constitueix l'enveja de qualsevol persona —periodista o no— que tingui curiositat i sentit de la història. Fill de súbdit britànic i mare austrohongaresa casats a Zuric el 1915, Hobsbawm va néixer a Alexandria el 1917, va créixer amb la seva germana a Viena i, ja orfe, es va forjar entre oncles al Berlín de la república de Weimar, a Londres i Cambridge, i al París bohemi on va perdre la virginitat.
Algú que va participar el 25 de gener de 1933 en l'últim acte públic del Partit Comunista Alemany abans que Hitler l'il·legalitzés; algú que l'estiu de 1936 es va gastar un premi de loteria per anar en autoestop fins a la "comuna independent revolucionària de Puigcerdà"; algú que el 1956 va liderar la dissidència antiestalinista del mític grup d'historiadors comunistes britànics, i algú que el maig de 1968, a París, va interpretar que la veritable revolució s'havia produït tres anys abans, quan a França es van vendre més pantalons de dona que faldilles, era una persona capaç, efectivament, de plantejar i respondre preguntes com si fos un periodista. Era, doncs, segons l'examen vital que ell mateix es va posar, un gran historiador.
Hobsbawm no tan sols va ser capaç de passar l'examen —amb nota— a la seva magna tetralogia sobre el món contemporani —‘L'era de la Revolució: Europa 1789-1848' (1962), ‘L'era del Capital: 1848-1875' (1975), ‘L'era de l'Imperi: 1875-1914' (1987) i ‘L'era dels extrems: el curt segle XX, 1914-1991' (1994)—, que va tenir un doble epíleg a ‘Entrevista sobre el segle XXI' (2000) i a ‘Guerra i pau al segle XXI' (2007). També obres menors —però tanmateix clàssics— de Hobsbawm van plantejar preguntes i van obrir debats encara vigents per a la historiografia i el periodisme. És el cas de l'atractiu estudi sobre les formes arcaiques dels moviments socials als segles XIX i XX que va titular ‘Rebels primitius' (1959). També és el cas de la seva polèmica aproximació als nacionalismes des d'una ortodòxia marxista que ja ho diu tot al títol: ‘La invenció de la tradició' (1983). I, en certa manera, també és la funció del seu darrer llibre, ‘Com canviar el món' (2011), una recopilació actualitzada de bona part dels seus treballs sobre Marx i el marxisme —amb interessants aproximacions a Gramsci— publicats des de 1956.
No obstant això, és la mateixa vida de Hobsbawm —‘Años interesantes. Una vida en el siglo XX', segons va encertar a traduir Crítica les seves memòries— el que constitueix l'enveja de qualsevol persona —periodista o no— que tingui curiositat i sentit de la història. Fill de súbdit britànic i mare austrohongaresa casats a Zuric el 1915, Hobsbawm va néixer a Alexandria el 1917, va créixer amb la seva germana a Viena i, ja orfe, es va forjar entre oncles al Berlín de la república de Weimar, a Londres i Cambridge, i al París bohemi on va perdre la virginitat.
Algú que va participar el 25 de gener de 1933 en l'últim acte públic del Partit Comunista Alemany abans que Hitler l'il·legalitzés; algú que l'estiu de 1936 es va gastar un premi de loteria per anar en autoestop fins a la "comuna independent revolucionària de Puigcerdà"; algú que el 1956 va liderar la dissidència antiestalinista del mític grup d'historiadors comunistes britànics, i algú que el maig de 1968, a París, va interpretar que la veritable revolució s'havia produït tres anys abans, quan a França es van vendre més pantalons de dona que faldilles, era una persona capaç, efectivament, de plantejar i respondre preguntes com si fos un periodista. Era, doncs, segons l'examen vital que ell mateix es va posar, un gran historiador.