sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Catalunya sota les bombes durant la guerra civil

El relat de dos testimonis

Arturo Rigol i Magda Sanahuja, tots dos veïns del barri de Gràcia de Barcelona, ens expliquen la seva història

Sílvia Marimon

Arturo Rigol

Tenia 8 anys en el moment del primer bombardeig.

Com recorda la primera nit del bombardeig? Ningú no s’ho esperava. Va ser de sobte. La primera nit que van bombardejar va ser des d’un vaixell. Van caure obusos al costat de La Hispano Suiza i darrera l’església de Sant Joan, a la plaça Virreina. I després ja van venir molts avions. Aquella nit, eren les deu, estàvem tranquil·la-ment a casa i vàrem començar a sentir explosions, i més explosions, que no sabíem ni des d’on venien. Els veïns van baixar aquí a casa, al forn, pensant que aquí estarien més ben protegits. Ningú no sabia on anar. L’endemà la gent va sortir a mirar on havien caigut els obusos. I llavors ja hi va haver la psicosi que en qualsevol moment podien venir a bombardejar.

Com vivien aquells dies? Sortíem a mirar els avions, mai no sabies on tirarien les bombes. Els de la Barceloneta van pujar a viure aquí, perquè el port el van bombardejar tot, allà els van castigar molt. Més tard, quan ja hi havia el refugi, ens hi amagàvem quan sonaven les sirenes, i jugàvem. Els últims dies venien cada mitja hora.
Com els avisaven? Amb les sirenes i la ràdio. Per la ràdio també avisaven quan ja havien acabat. Deien: “Ciutadans, el perill ja ha passat. Podeu tornar a casa”.

I estaven molt pendents de l’arribada dels avions? No, feies la vida normal, perquè mai sabies quan apareixerien. Tan apareixien a mig matí com apareixien el vespre.

Com eren els refugis? Al d’aquí davant (carrer del Perill) hi havia poca obra. Hi havia uns bancs i la gent s’asseia allà. Les dones feien mitja i els nens jugàvem. A dins la gent s’explicava les misèries. Cadascú ho vivia de la seva manera. La mare de la meva muller sempre s’ar-reglava, baixava amb el pijama de seda i una bata i deia que, com a mínim, si passava alguna cosa que la trobessin ben guapa.

I tothom s’implicava en la construcció de refugis? Tothom, quan plegava de la feina al migdia i a la tarda, anava a picar. Nosaltres anàvem a ajudar com podíem quan sortíem del col·legi, anàvem traient cabassos de terra.

Magda Sanahuja

Tenia 11 anys en el moment del primer bombardeig.

Com recorda la primera nit de bombardeig? El primer bombardeig sé que feia fred. Jo no havia sentit mai una bomba. M’estava despullant i, al sentir l’explosió, vaig sortir al carrer mig nua. I una veïna em va ajudar a vestir-me, perquè jo no podia deixar de tremolar. Tothom va sortir al carrer. Ningú no estava preparat per a una cosa així. Tenia onze anys. La meva mare em va consolar, però jo estava molt espantada. Després, a l’escola del parc Güell, ens feien sortir, ens estiràvem i ens posàvem les mans al cap. Fèiem simulacres.

Com es feien els refugis? El meu pare era paleta i per la guerra només va fer refugis. Tenia uns 50 anys. Aquí només vàrem quedar gent gran, dones i criatures, perquè els homes joves eren al front. Els nens treien cabassos de terra. Tot es feia a pic i pala, de màquines de foradar res de res. Tot eren gent gran i voluntaris.

Com era el refugi? Hi havia uns esglaons molt grans. Al principi hi anàvem sempre, però els últims dies, que venien molt sovint, li vaig comentar a la mare: “si ens han de matar, que ens matin”. Entre pujar i baixar escales, passàvem tot el dia. Al final t’hi acostumes.

I com passaven l’estona al refugi? La canalla jugàvem, no érem gaire conscients del perill. El meu pare es posava molt nerviós i sortia al carrer. N’hi havia que s’arreglaven, d’altres ja tenien una bossa preparada amb quatre coses. Suposo que alguns hi duien diners o joies, perquè podies tornar a casa i trobar-la enderrocada. La gent parlava de la guerra, de la gana.

Com eren aquells dies en què Barcelona era bombardejada diàriament? Un cop sortint del col·legi n’hi va haver un. I els veïns ens van fer entrar dins de les cases. Ens van veure tan esverats, no sabíem on posar-nos i ens van fer entrar, perquè anàvem d’una banda a l’altra sense saber on refugiar-nos. Sentíem el soroll de les bombes i de la metralla. Al meu pare també el va enganxar un bombardeig a prop de la universitat, com que era paleta es va sostenir a la paret mestra i això el va salvar.

Més informació: Revista Sàpiens núm. 65
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Aquest cap de setmana vam entrar al monestir. Us ho expliquem el dia en què s'hi traslladaran les peces del Museu de Lleida
De l'emperador Didi Julià a Bernard Madoff passant pel cardenal francès que va tenir un afer amb una falsa Maria Antonieta
De la segregació del bisbat de Lleida a l'actualitat
Recordem alguns catalans que van donar suport als moviments que cercaven deslligar-se d’un règim colonial abusiu i inoperant
Del canal de Suez al gran pantà del Colorado, passant pel Golden Gate i el pont de les cascades Victòria
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació