sapiens.cat

Descobreix la teva història

Reportatges 1714
  • Comenta
Història Moderna
Passió pel joc

Passió pel joc

Descobrim l'afició desfermada per les apostes a la Catalunya moderna

Jaume Clotet (text), Albert Garcia-Espuche (assessorament)

El billar al segle XVIII
El billar de seguida va adoptar un aire elitista: les boles van passar a ser d'ivori i la taula es va cobrir d'una tela fina
En aquest reportatge

Un dels trets més característics de la societat catalana del segle XVIII és la seva passió desmesurada pel joc. En una societat molt marcada pels cicles laborals i el calendari religiós, la gent va trobar en el joc el seu gran espai de lleure i diversió. A banda de les cases particulars on es practicaven els jocs de manera privada i familiar, Barcelona disposava d'una bona xarxa de cases de joc o trinquets on es podien practicar els jocs de caràcter esportiu. La capital catalana tenia, a la primeria del segle XVIII, uns 35 trinquets; un per cada mil habitants. Trobem aquesta proporció en altres ciutats europees, fet que demostra que l’afició a jugar era un fenomen d’abast continental.

Jocs dins i fora de casa
L’expansió de la cultura del joc per Catalunya va lligada a la consolidació definitiva dels nuclis urbans com a nous centres de poder en detriment del món rural. En el cas de Barcelona, l’obertura econòmica de la ciutat i el trànsit constant de persones, moltes d’elles forasteres, va convertir el joc i el lleure en quelcom estructural de la ciutat, i per això el Consell de Cent va regular-ne la pràctica i va afavorir l’obertura de trinquets regulats, dels quals obtenia taxes i impostos. A més, els jugadors pertanyien a totes les classes socials i, fins i tot, es dóna el cas que els jocs preferits per les classes benestants acabaven essent també els més populars entre els grups socials més pobres.

Hi havia dues grans categories de jocs: els jocs físics i els jocs de taula. Els primers eren molt populars, es practicaven en espais establerts de control fàcil i concentraven sempre un públic nombrós. Als jocs de taula, per la seva banda, s'hi jugava arreu de la ciutat, en espais públics i privats, i quasi sempre estaven vinculats a les apostes econòmiques. Precisament aquestes juguesques amb diners van alarmar les autoritats, sobretot a causa de la misèria que causava en molts apostadors i per la conflictivitat social que sovint duia aparellada. Per aquesta raó, les autoritats van intentar eradicar algunes tipologies de joc, sobretot determinats jocs de daus i cartes. Tot i així, aquests primers intents de suprimir els jocs més nocius van ser infructuosos i els veguers reials van procurar llavors equilibrar aquestes pràctiques establint indrets i horaris, i també la quantitat màxima que es podia apostar. Per exemple, es va fixar que no es podia jugar a daus a les tavernes ni als hostals, sobretot després de les oracions del capvespre. Està documentat que l’any 1700 Rafael Casanova, molt abans de ser nomenat conseller en cap de Barcelona, va dirigir un procés contra el taverner Sebastià Colom per permetre el joc al seu establiment.

Juguesques econòmiques
Un dels jocs d’apostes més perseguits per les autoritats civils i eclesiàstiques era les anomenades llistes, que no eren altra cosa que la confecció de llistes de persones que, segons l’apostador, serien escollides per a determinats càrrecs gremials o governamentals. Hi havia una versió religiosa, per la qual la gent apostava diners a veure quins serien els sants següents que establiria l’Església. Les amenaces del bisbat d’excomunicar els apostadors no van tenir, segons sembla, gaire èxit.

A banda de les juguesques econòmiques, la passió catalana pel joc va provocar esclats de violència a causa, sobretot, de les trampes que feien molts jugadors. Per exemple, l’any 1710 uns criats del comte d’Althan, un dels consellers més pròxims a l’arxiduc Carles d’Àustria, van agredir-se amb ganivets a causa d’una disputa per trampes en el joc. Lògicament, els catalans que es guanyaven la vida amb el joc tendien més a jugar fent trampes i molts d’ells acabaven davant dels tribunals quan se’ls enxampava. Els tramposos sovint feien servir daus trucats o algunes cartes lleugerament més llargues per indicar quins naips eren els més bons i descartar, així, les cartes menys útils.

Enllaços relacionats
Descarrega't el PDF del reportatge
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
L’objecte va ser localitzat en una galeria d’art de Manhattan
Repassem les obres més icòniques de qui va ser famós durant molt més de 15 minuts
Nova Zelanda i Nova Caledònia formen part d’aquest enorme tros de terra submergit
Suc de taronja, culleres o ioga han estat algunes de les tècniques usades per aconseguir la llibertat
Tot i comptar amb pressupostos milionaris, les grans ficcions històriques de Hollywood no estan exemptes de ficades de pota
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació