sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Mercè Rodoreda, viure i escriure

Mercè Rodoreda. Viure i escriure

Dura, rebel, decidida, Mercè Rodoreda s’adonà aviat que, per viure, necessitava escriure. I això féu. Primer a través del periodisme i després amb la literatura. Visqué una guerra, un exili, crisis d’estil, però al final aconseguí el que anhelava: ser una reconeguda escriptora de novel·les excel·lents

Caterina Úbeda

Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda
En aquest reportatge

Barcelona, agost del 1920 o del 1921, barri de Gràcia. La nit és clara. Hi ha envelats a les places i garlandes que creuen de banda a banda els carrers: és la festa major. A la plaça del Diamant, els joves ballen al so de la música. Una noieta d’uns dotze anys s’ho mira il·lusionada. Va passejant amb els pares però l’emoció la fa anar més de pressa i, sense adonar-se’n, els deixa enrere.

—Mare, pare, vull ballar —diu, tot mirant-los. Però ells, que ja s’ho temien, van dient que no amb el cap i contesten, seriosos:
—No, filla, una noia com cal no ha de ballar. Només ballen les noies que s’estimen poc.

Mercè, entre decebuda, trista i enrabiada, s’empassa el desig com pot i continua caminant sense saber que, gairebé quaranta anys més tard, situarà l’inici de la seva novel·la clau al mateix indret i en una situació semblant, amb la gran diferència que aquesta vegada sí que hi haurà ball: el de la Colometa i en Quimet a La plaça del Diamant.

El lligam amb ‘la colometa’
Tot i que la intenció no era retratar una època, sinó un personatge, amb La plaça del Diamant molts catalans i no catalans prengueren cons­ciència del que havien representat la guerra civil i la postguerra. Més enllà de qualsevol tret autobiogràfic (Rodoreda deia que en tots els seus personatges hi havia característiques d’ella, però que cap no era ella), entre la Colometa i l’autora hi ha un lligam precís, i és que ni l’una ni l’altra poden entendre’s sense el temps que els va tocar de viure.

L’escriptora havia nascut el 10 d’octubre del 1908 en una petita torre amb jardí del barri de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona. Eren temps de lluita obrera i, un any més tard, moriria afusellat Ferrer i Guàrdia durant la Setmana Tràgica. Tot i això, Mercè Rodoreda Gurguí sempre recordà la seva infantesa com una època de felicitat immensa. El caràcter alegre de la mare i la personalitat extravertida de l’avi convertien el dia a dia en una festa.

Fou Pere Gurguí, l’avi que llegia Jacint Verdaguer en veu alta, que cantava i tocava el piano, qui li encomanà l’amor per les flors i per la literatura, i fou pel senyor Gurguí per qui Rodoreda deixà d’anar a l’escola el 1917, dos anys després d’haver-hi entrat. L’avi havia patit un atac de feridura i la família veié la companyia de la néta com un remei immillorable. Mercè passaria els cinc anys següents cuidant aquell que ella posteriorment recordaria com “una persona extraordinària”, fins a la seva mort, el 1921.

L'oncle Joan torna de les Amèriques
El 1919, l’any de la vaga de La Canadenca, es produïa un altre fet cabdal en la vida de Rodoreda: el retorn de Joan Gurguí, l’oncle d’Amèrica a qui ella tant havia mitificat, el Robert de la que ella consideraria la seva primera novel·la: Aloma. “L’amor em fa fàstic!”, deia Aloma. I sí, la visió idealitzada que la neboda tenia de l’oncle s’esquerdaria aviat. No sabem si fins al punt de produir-li aquest sentiment, però sí fins al punt de tenir la necessitat de deseixir-se de tot. Per entendre-ho, cal pensar en la Mercè Rodoreda persona, la Mercè Rodoreda dura, difícil, rebel, independent, de caràcter fort, —“un ocell de bosc”, com s’autodefiniria— que en un moment determinat de la seva vida s’adona que, per viure, necessita escriure. ”Vaig començar a escriure quan era una adolescent perquè m’avorria molt”, va dir en una entrevista que li va fer Montserrat Roig. El dia del seu vintè aniversari, el 10 d’octubre del 1928, Rodoreda es casa amb el seu oncle, que és catorze anys més gran que ella. En aquella època, ja sap que vol escriure, que ho necessita, i comença a aprendre català apassionadament, “com si l’endemà hagués de morir”. L’any 1929 neix el seu únic fill, Jordi, i ella comença a buscar la independència econòmica i social del marit. Poc després, Rodoreda irromp a les oficines del diari La Rambla i aboca, decidida, al seu director: “Vull aprendre a escriure a través del periodisme”. Davant de la sentència, Josep Maria Massip li contesta: “El que vostè ha de fer, abans d’escriure, és viure”.

Immersió en el periodisme i la literatura
Els anys de la República són els de la immersió de Rodoreda en el periodisme i la literatura. El 1932, un any després que Francesc Macià hagués proclamat la República Catalana, apareix la seva primera novel·la, 'Sóc una dona honrada?', de la qual després diria en una entrevista: “Era una cosa espantosa”. Rodoreda també bandejaria i eliminaria de la seva biografia tres novel·les més: 'Del que hom no pot fugir' (1934), 'Un dia en la vida d’un home' (1934) i 'Crim' (1936). Entre obra i obra, Rodoreda col·labora al setmanari 'Clarisme' escrivint cròniques i fent entrevistes a escriptors i artistes plàstics, i escriu contes infantils al diari La Publicitat i d’altres per a adults a 'La Revista', 'La Veu de Catalunya' i 'Mirador'. Abans que es produeixin els fets d’Octubre del 1934, Puig i Ferreter la introdueix en el Club dels Novel·listes, on coneix escriptors, crítics literaris i traductors com Andreu Nin, Francesc Trabal, Pere Quart o Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El 2 de desembre, aquests equipaments mostraran espais com els magatzems o els tallers de restauració
Testimonis que ens acosten a l’infern i ens recorden el perill del feixisme
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació