sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Per què es va ensorrar el mur de Berlín?

Els inicis de la separació

Amb l'arribada de la guerra freda, Alemanya es va convertir en el camp de batalla geogràfic i polític de la rivalitat entre els soviètics i els aliats occidentals

Jordi Garcia-Petit (text)

Conferència de Potsdam
Churchill, Truman i Stalin a la conferència de Potsdam, el 1945.
Lockeyear W
En aquest reportatge

En el marc de la celebració del quarantè aniversari de la fundació de la República Democràtica Alemanya (RDA), el 7 d’octubre del 1989, tingué lloc al Berlín Oriental una magna parada militar amb batallons de soldats que desfilaven davant la tribuna dels caps de partit i d’estat dels països del bloc soviètic. Destacava al centre de la tribuna, al costat dret d’Erich Honecker, totpoderós secretari general del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (PSUA) i president de l’RDA, Mikhaïl Gorbatxov.

Just un any després, l’RDA era absorbida per la República Federal d’Alemanya (RFA) amb el vistiplau de les antigues quatre potències ocupants (els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica) i amb un sospir d’alleujament de la resta d’Europa, no exempt d’una inconfessada inquietud per la deriva que pogués prendre la nova Gran Alemanya. Quinze anys després no en queda pràcticament res d’un estat que existí durant quaranta anys i que marcà profundament l’economia i la mentalitat de disset milions d’alemanys.

Una divisió estratègica
A partir de la rendició incondicional del Tercer Reich, el 8 de maig del 1945, i de l’assumpció per les quatre potències vencedores de les responsabilitats del govern i l’administració alemanys, desaparegué qualsevol autoritat central autòctona i, segons s’havia convingut en les negociacions dels aliats a les conferències celebrades a Jalta i a Postdam, aquella situació havia d’allargar-se molt de temps, fins ben entrat el segle XXI.

Però l’evolució dels esdeveniments alterà completament les previsions. Quan encara no s’havien acabat d’enterrar els morts ni de desenrunar els carrers de les ciutats ocupades, les diferències entre els vencedors esclataren i derivaren ràpidament en l’estat de tensions i conflictes que s’ha denominat guerra freda. Alemanya, inerme i trossejada, es convertí en el camp de batalla geogràfic i polític d’aquella particular rivalitat entre els aliats occidentals, erigits en defensors de la democràcia política i l’economia capitalista, i els soviètics, constructors del socialisme real. La voluntat dels dos blocs de consolidar la divisió d’Alemanya per necessitats estratèg-ques es traduí en la institucionalització, en paral·lel, de dos ens estatals separats.

L’RFA es va constituir el 21 de setembre del 1949 i l’RDA, el 7 d’octubre d’aquell mateix any. A partir d’aleshores, els dos estats alemanys van seguir camins ben diferents, fins al punt que va arribar un moment en què només conservaven en comú la llengua i un passat que interpretaven de manera força diferent. Mentre l’RFA, que es pogué beneficiar del pla Marshall, es convertia en una referència de prosperitat i de democràcia, l’RDA, des del començament, patí no solament la feixuga ocupació dels soviètics, que havien saquejat el territori, sinó, sobretot, la falta de confiança en la seva viabilitat com a estat i com a sistema social. Una sagnia constant de població (coneguts com els que votaven amb els peus) estancà el creixement econòmic, desmoralitzà el règim i va ser un dels senyals més evidents i explotats per la propaganda occidental dels defectes del sistema comunista.

Entre el 1949 i el 1961 fugiren del país per refugiar-se a l’RFA tres milions i mig de persones. Abandonar l’RDA començà a formar part de la cultura de revolta. La construcció del mur de Berlín, iniciada l’agost del 1961, va ser la confessió pública del règim de la seva impotència per retenir molts dels qui, més que ciutadans d’una nova Alemanya, es consideraven súbdits d’un sistema tirànic i ineficient.

Un benestar qüestionable
Només entre el 1973 i el 1985, quan el règim havia aconseguit —després de l’acord interalemany de normalització de relacions—un ampli reconeixement internacional que culminà amb l’entrada simultània de l’RFA i l’RDA a l’ONU, el 18 de setembre del 1973, i una notable arrencada econòmica, molts alemanys orientals van creure que l’estat que els havia tocat arribaria a ser normal i que s’hi podria viure tranquil, bo i deixant fer el règim. Fou el període del seu prestigi més gran. Una dada espectacular il·lustra aquesta acceptació: el 1985, el PSUA tenia 2.300.000 membres, un 13,53% de la població, una proporció de militància no superada en cap altre estat co-munista. El gruix de militants eren treballadors de la indústria, del camp i dels serveis, però també hi havia artistes, intel·lectuals… Ser membre del Partit comportava un compromís polític, però també era la clau per accedir a determinats privilegis.

Des del punt de vista econòmic, l’RDA fou relativament eficient. Segons el Banc Mundial, entre el 1975 i el 1985 el país tenia la producció per habitant més alta del bloc oriental. Va arribar a ser la setena potència industrial del món, la segona del camp socialista després de l’URSS, a la qual superava llargament en PIB per habitant, i la dotzena potència comercial del món. Però el seu desenvolupament, basat en la producció massiva sense vetllar gaire per la qualitat ni les innovacions tecnològiques, feia que només pogués exportar els seus ordinadors als països de l’Europa Oriental; que el seus cotxes (com el Wartburg i el Trabant, el popular Travi) resultessin ridículs al costat de Mercedes i Volkswagen; i que el 90% de televisors a la dècada dels vuitanta encara fossin en blanc i negre.

En canvi, si es pogués parlar de compensacions en un camp tan subjectiu com el de la felicitat domèstica, el treball estava garantit, la sanitat i l’educació eren universals i gratuïtes, els preus del menjar i de l’habitatge (molt subvencionats) eren baixos i nombrosos complements salarials facilitaven la vida quotidiana: cantines a les fàbriques on un àpat costava menys d’un euro, transport gratuït per a àmplies capes de la població, escoles bressol per als infants de la dona treballadora, dispensaris i hospitals suficients, centres de cultura i instal·lacions esportives a l’abast de tothom.

Més informació: Revista Sàpiens núm. 45
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Un 16 d'agost de 1977, ens deixava el rei del rock. Ho recordem amb les seves cançons més mítiques
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Desvelem algunes creences populars sobre aquesta monumental construcció xinesa
Us parlem d'alguns territoris que són motiu de disputa entre els diversos països que en reclamen la possessió
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació