L'assassinat de JFK

John Fitzgerald Kennedy va ser el gran triomfador de les eleccions presidencials nord-americanes de l'any 1960, gràcies a una exitosa campanya mediática I a una impressionant maquinàriapolítica. La seva victòria sobre el republicà Richard Nixon li va permetre passar a la història com el primer president catòlic i d'origen irlandès dels Estats Units. Dotat d'un enorme carisma, durant els tres anys del seu mandat afrontà, a l'interior del país, la lluita del col·lectiu negre pels drets civils. Pel que fa a la política exterior, va facilitar el fallit desembarcament contrarevolucionari a Cuba i va enviar els primers consellers nord-americans al Vietnam. Va morir a causa d'un atemptat a la ciutat de Dallas el dia 22 de novembre del 1963.

La hipòtesi
Quina temptació conjecturar sobre si, donat el cas que John F. Kennedy no hagués mort el 1963, els posteriors relleus presidencials haurien arribat fins al republicà George Bush Jr. i la guerra de l'Iraq! Sembla més adient, però, plantejar les conseqüències d'un hipotètic continuisme del kennedianisme sols fins l'any 1968, data màxima dels preceptius dos períodes presidencials americans. Què hauria fet el primer president catòlic de la història dels Estats Units davant la creixent mobilització antisegregacionista del sud? Com hauria afrontat JFK la tensió política de la guerra freda i la descolonització?

El desenllaç: Un nou estil de fer política?
Si JFK no hagués estat assassinat abans d'una suposada segona victòria electoral, aquest fet hagués perllongat l'estil que va imprimir a la Casa Blanca. Un estil que contrastava radicalment amb el d'Eisenhower, el militar republicà d'aparença avorrida que el precedí com a president. Però les atractives maneres de JFK eren quelcom més que l'estil d'un polític jove mimat per la televisió i embolcallat pel glamour de la seva muller Jacqueline. Les seves maneres sintonitzaven amb les demandes col·lectives que sorgien de l'avenç progressiu de la societat de masses i la seva adaptació als nous índexs del consum de la comunicació i la política. Per això, si JFK no hagués estat assassinat, la modernització dels mitjans de comunicació, amb les apel·lacions polítiques a les masses nord-americanes, potser s'hauria incrementat.

Sense Lyndon B. Johnson
Kennedy, com a polític, sovint es va manifestar inexpert. Va mantenir, a més, relacions aspres amb el Congrés. Com a conseqüència, un allargament del seu mandat hauria impedit o posposat la reforma fiscal que necessitava l'economia americana per a esborrar les seqüeles recessives heretades d'Eisenhower i per a avançar cap als plans de benestar que el desenvolupament exigia. Si JFK no hagués estat assassinat, tampoc no haurien tirat endavant els drets civils que reclamava la població negra. Tot sembla indicar que a ell, un xicot de Massachusetts, li hauria mancat la sensibilitat necessària per a fer front a aquests reptes. Si JFK no hagués estat assassinat, no hauria accedit a la presidència el seu successor, Lyndon B. Johnson, un autèntic animal polític que va aconseguir — just després de la seva victòria electoral del 1964— aprovar mesures tan importants com la Llei dels drets civils, la de reducció dels impostos de la renda o la del pla de lluita contra la pobresa.

En canvi, la política exterior nord-americana hauria registrat pocs canvis. Al fracassat desembarcament contrarevolucionari del 1961 a Cuba li seguí el 1962 la crisi dels míssils amb una amenaça d'invasió i el blocatge real de l'illa. Mai abans no s'havia estat tan aprop d'un conflicte nuclear d'abast mundial. Si no hagués estat assassinat, JFK potser hauria avalat el segon i agosarat desembarcament que havia anunciat per a posar fi a la revolució de Fidel Castro. La guerra freda hauria guanyat igualment intensitat a Indoxina, on els EUA exercien una tutela imperialista, i a l'Amèrica Llatina amb el suport actiu, sovint violent, a les forces anticomunistes enfrontades als anomenats moviments d'alliberament.