sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Història Medieval
Tirant lo Blanc: entre la ficció i la realitat

Una vida de novel·la

Martorell va fer servir el manuscrit del 'Tirant' com a garantia d'un préstec a Martí Joan de Galba, que va declarar-se'n coautor

Víctor Labrado (text), Lola Badia (assessorament)

Escena de cavalleria
Escena de cavalleria
AndreasPraefcke
En aquest reportatge

L’agost del 1435, Francesc Martorell va canviar el testament familiar i va deixar tot el seu patrimoni en mans de Joanot. Per què el pare va prendre aquella decisió tan dràstica és una incògnita. El que sí que és clar és que aquell fet va transformar completament el destí familiar. Per fer les paus amb el seu germà gran, Galceran, molt decebut com a primogènit, Joanot va cedir-li una part de les terres. L’acord va resultar molt avantatjós per a Galceran però molt poc convenient per a les arques familiars, que començaven a buidar-se de diners.

Com a nou cap de la família, Joanot va administrar les propietats, però, a diferència dels seus predecessors, no tenia una professió concreta que li permetés mantenir la bonança econòmica. De fet, el 1437, quan Ausiàs Marc es va casar amb Isabel, la germana de Joanot, aquest ja no va tenir prou diners per pagar el dot que requeria l’ocasió i va haver de saldar la part que faltava amb terres.

En realitat, per a la família Martorell, aquelles noces eren una inversió de futur donada la posició benestant d’Ausiàs Marc dins la cort, però la mort prematura de la núvia va impedir que poguessin arribar a consolidar aquella nova xarxa de relacions. Per acabar-ho d’adobar, l’altra germana, Damiata, va celebrar unes noces sordes amb Joan de Montpalau. A través de les noces sordes un matrimoni quedava legalitzat amb un simple jurament davant d’una creu. El problema era que sovint el nuvi no recordava haver fet cap promesa una vegada passada la nit de noces. I això és exactament el que va passar en el cas de Dalmiata i Montpalau.

Joanot es va prendre aquella ofensa com un assumpte “d’honor” i va encetar aleshores un llarg procés contra Montpalau, amb l’enviament de cartes farcides d’insults, greuges i acusacions. Fins i tot va desafiar Montpalau en un duel i va recórrer a la cort anglesa buscant dia i lloc per celebrar-lo, dia que no va arribar mai.

Va ser aquesta estada a Anglaterra la que devia inspirar Martorell per a la primera part del Tirant: el relat anglonormand Guy de Warwick amb què enceta la novel·la; les festes del casament d’Enric IV, poc abans de la seva arribada, el 1432; o l’explicació de la llegenda anglesa sobre l’orde de la Garrotera, narrada per primer cop en la literatura occidental. També les noces sordes de la germana i el seu enfrontament amb el marit van ser incloses en la novel·la: Diafebus i Estefania i el mateix Tirant amb Carmesina es casen en secret.

Martorell va retornar d’Anglaterra sense haver aconseguit netejar l’honor de la seva germana. A València les coses no havien fet més que empitjorar. La crisi afectava sectors importants de la cavalleria i una crisi econòmica i de valors que alterava el món que Martorell havia conegut. No és gens estrany que es transformés en un escèptic. El seu és, però, un escepticisme d’ironia benhumorada, ben present en l’estil del Tirant. Tota la novel·la sembla una resposta optimista davant el desastre de Constantinoble, conquerida pels turcs, un fet de gran importància històrica que va ser viscut per l’Europa cristiana com una pèrdua terrible.

El Tirant va ser, doncs, una resposta literària a tots aquells fets. El seu protagonista, el cavaller Tirant lo Blanc, significativament bretó —Bretanya era el bressol llegendari de la cavalleria medieval— i format a la cort d’Anglaterra, irromp a la Mediterrània i, després de salvar l’illa de Rodes de l’amenaça turca —Rodes realment sí que s’havia salvat l’any 1444 d’un setge dels turcs— arriba a la capital de l’imperi Grec, Constantinoble, a punt de sucumbir. Gràcies a les habilitats de Tirant, un militar extraordinari, la ciutat se salvarà.

Entre lectors i crítics hi ha un acord unànime a l’hora de considerar literàriament molt més reeixida la part grega del Tirant que no les que tracten de les seves aventures a Anglaterra, a Sicília o al nord d’Àfrica. El protagonista en la cort grega s’enriqueix amb aspectes que el completen com a personatge: l’amor i l’ambició política l’humanitzen. Les gràcies de la princesa Carmesina, hereva de la corona imperial, i la possibilitat de coronar-se ell mateix emperador, succeint el pare de Carmesina, transformen el cavaller Tirant. Les successives victòries militars li van obrint el camí al tron i al matrimoni desitjats. Ara bé —apunta Martorell—, amb els seus èxits militars, Tirant no en té prou.

L'exit militar i l’eròtica cortesana
Per aconseguir el poder, la intriga i les transaccions a la cort són tan importants com els èxits al camp de batalla i, si la guerra és un món d’homes, la cort és un món de dones, almenys un món on les dones decideixen i fan o desfan tant o més que els homes. Més encara quan ells es troben lluny, precisament fent la guerra. Sobre això se sosté gran part del realisme i de la peripècia del cavaller Tirant: la seva estratègia ha d’avançar necessàriament sobre el doble front dels èxits militar i de la intriga eròtica cortesana. El matrimoni amb la princesa no és tant el premi als seus mèrits com, alhora, un mitjà per obtenir el premi.

De fet, ja desaparegut Tirant, la corona imperial anirà finalment a parar al cap d’un cavaller company seu, el joveníssim Hipòlit, un personatge certament poc rellevant com a cavaller, el mèrit decisiu del qual serà, només, haver-se esmunyit al llit de l’emperadriu, vacant per exhauriment i decrepitud de l’emperador. Vella però encara eròticament àvida i activa, sobreviurà a l’emperador i, ja viuda, regularitzarà els seus amors clandestins casant-se amb el jove amant. Aquest es trobarà, sense esperar-s’ho, convertit en emperador. No es pot imaginar un punt final més irrisori, més poc cavalleresc, a la gesta de Tirant i a la salvació de Constantinoble.

Amb aquest pla narratiu ja s’entén que l’incident entre la reina Joana i mossèn Miquel, quan va començar a circular en les converses de palau, de plaça o de taverna, havia de despertar l’instint literari de Joanot Martorell. Dotat per a l’observació i la còpia del natural, la seva orella experta hi devia reconèixer de seguida un material molt útil, fàcilment aprofitable per a la redacció de la novel·la que aleshores l’obsedia.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
La peça pot ser la més gran estudiada fins al moment si es confirma la identitat del faraó
Sota la plaça Folch i Torres de Barcelona s'amagaven les estructures d'una presó activa entre el 1839 i el 1936
Víctor Gavín ha localitzat els documents on apareixen els confidents amb qui els cònsols estatunidencs es reunien per conèixer els detalls de tot el que es movia durant la dictadura
En l'acte s'han reivindicat la importància i la vigència dels clàssics
A casa nostra els maçons han estat sovint perseguits ja sigui per les seves idees progressistes, pel paper de l’Església catòlica o per ser una de les obsessions Franco, cosa que els ha obligat a viure en clandestinitat i a quedar envoltats de misteri
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació