sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta
Segle XX
Miranda de Ebro

En mans de l'enemic

Els presoners eren traslladats en condicions inhumanes, patint fam i humiliacions

Jordi Finestres (text), Oriol Dueñas (assessorament)

Miranda de Ebro
Presoners entrant al camp de Miranda de Ebro
Cegesoma (drets reservats)

Un dels aspectes més desconeguts de la guerra i la postguerra espanyoles és l’existència dels camps de concentració franquistes on foren deportats soldats captius de la República i, per extensió, persones que el règim de Franco considerava perilloses. Les memòries de Francesc Grau i Viader, un soldat català que estigué internat al camp de concentració de Miranda de Ebro, ens donen més llum per explicar la foscor d’aquells recintes. Recuperem aquest reportatge sobre el franquisme en motiu de l'ocupació de les seves tropes a Barcelona.

Cridat a files
El soldat Francesc Grau i Viader, de la 224 Brigada Mixta, sempre va recordar aquella “matinada bromosa i freda del mes de febrer del 1939 [quan] vaig traspassar la porta de xarxa de filferro que tancava el camp de concentració de Miranda de Ebro”. Després de dos mesos de captiveri, en va sortir per ser traslladat a un batalló de treballs forçats a Andalusia.

En Francesc era un dels molts soldats cridats a files l’abril del 1938, l’anomenada lleva del biberó, per defensar la legalitat republicana en la batalla de Catalunya. Tenia dinou anys quan el diumenge 1 de gener del 1939, tot just unes hores després de l’arribada del que seria el pitjor any de la seva vida, el seu batalló va rendir-se a l’enemic davant l’ofensiva de l’Exèrcit de Franco al Principat.

En els darrers dies havia defensat amb penes i angúnies el cap de pont de Balaguer des d’Ivars d’Urgell fins que els soldats de Franco van envoltar el seu batalló per tots els francs. Després de nou mesos de lluita, Francesc Grau es convertia en presoner de les tropes feixistes.

Era l’inici d’un llarg periple marcat per l’esperit de venjança dels vencedors, per interminables interrogatoris, per la manca de respecte, l’absència de la dignitat i per molta humiliació. “Ens havien obligat a treure’ns l’uniforme i les sabates i canviar-ho pel que els nostres adversaris portaven posat, roba vella i sabates atrotinades”, recorda en Francesc a les memòries dels seu captiveri, Rua de captius (Pòrtic, 1981). Després va arribar l’espoliació dels efectes personals: el rellotge, l’anell, la ploma estilogràfica, la cartera, l’encenedor, la cantimplora... un autèntic robatori al bell mig de la plaça de Balaguer, on van ser concentrats els captius i des d’on “emprendríem el camí cap a un món desconegut i, segurament, espinós”.

El viatge al captiveri
Van fer nit al santuari del Sant Crist de Balaguer i l’endemà a l’alba un camió els va traslladar a l’estació ferroviària d’Almacelles, on els esperava un tren de càrrega per dur-los a una destinació incerta. Un pa de munició i una llauna de sardines per cap era tot l’aliment que tenien per a un viatge de quatre dies dins d’un vagó ocupat per quaranta homes bruts, cansats, famèlics. Sense espai i sense ventilació, sense cap finestra que donés a l’exterior. Pudor insuportable. N’hi havia que patien disenteria.

El comboi s’aturà definitivament a l’estació de Logronyo. L’aspecte dels captius era deplorable, tot i la solidaritat de camperols que durant el trajecte s’havien acostat al comboi per donar pa i verdures als presoners. A la capital de la Rioja, Grau, juntament amb els centenars de soldats fets presoners, va ser traslladat a la plaça de braus de la ciutat, on va romandre tancat tres o quatre dies.

Hauria de dormir sense una trista manta, tot i el fred sever del mes de gener, en estables on en d’altres temps els braus esperaven la seva sort a la plaça. Cada dia, de bon matí, eren els soldats de la República els que sortien a la sorra “disposats a envestir les diàries adversitats i a aguantar totes les befes i tots els maltractaments de què érem objecte”. Rutina de càntics falangistes —el “Cara al sol” n’era el tema estrella— i la salutació feixista amb el braç alçat abans de prestar declaració per enèsima vegada.

Grau recorda que “ens estrenyien a preguntes i ens feien greus acusacions simulant haver rebut denúncies que ens inculpaven de la mort del capellà, la crema de l’església, l’assassinat del cacic del poble o simplement de pertànyer a un partit polític determinat, gairebé sempre el partit comunista. Ens feien els càrrecs a la babalà, sense solta ni volta, amb la sequedat d’una escopetada, i ens exigien una resposta ràpida. Si l’acusat titubejava, de vegades pel sol fet de no haver entès la pregunta, ja era motiu suficient per guanyar-se una solemne pallissa”.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
Per commemorar l'efemèride, s'han organitzat desenes d'activitats en centres culturals d'arreu del país
Vine a escoltar històries marítimes i música antiga en directe a la nova sessió que organitzem amb el Museu Marítim de Barcelona
Aquesta convocatòria potenciarà el vessant històric
Joan Pinyol va saber el destí del seu avi a través de SÀPIENS. En relatem els esforços de la família per localitzar-lo
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació