sapiens.cat

Descobreix la teva història

Anàlisi
  • Comenta

Cuba-Estats Units, un anacronisme històric immens

Gairebé 90 anys després, un president dels Estats Units visita l'illa

Andreu Mayayo Diumenge, 20 de març de 2016

Barack Obama i Raúl Castro
Barack Obama i Raúl Castro

La visita del president Obama a Cuba i l'obertura d'una embaixada nord-americana a l'illa són pasos ferms en el desglaç de les relacions entre els dos països. Feia 88 anys que un president dels Estats Units no trepitjava sòl cubà, un fet històric que no s'entén sense els passos previs. El proppassat 17 de desembre, Barack Obama i Raúl Castro donaven a conèixer en sengles comunicats un canvi de rumb en les relacions entre els Estats Units i Cuba. Tot fa pensar que, després de més de mig segle, comença el principi de la fi del bloqueig a la perla del Carib.

Aquella data coincidia, i no per casualitat, amb el 78è aniversari del papa Francesc. Ambdós líders polítics van voler subratllar, d’aquesta manera, el paper de mitjancer que va tenir el Vaticà en les negociacions i l’acostament de posicions.Curiosament, als anys vuitanta del segle passat un pontífex polonès donava un cop de mà a les transicions dels països de l’Est d’Europa, i ara, trenta anys després, un altre de llatinoamericà fa el mateix per posar el punt final a la guerra freda al Carib. Esperem, però, que el Congrés i el Senat nord-americà no ho espatllin i que ben aviat es pugui girar full a una política que, com reconeixia el mateix president Obama, no ha servit per a res de bo o, per dir-ho sense embuts, ha estat un immens anacronisme històric.

Una revolució nacionalista
La dictadura de Fulgencio Batista es desintegrà més per raons internes que no pas per l’acció guerrillera dels seguidors de Fidel Castro. El dictador perdé el suport d’amplis sectors de la burgesia cubana, de la influent Església catòlica i, al cap i la fi, del totpoderós i decisiu Govern dels EUA, que se’n rentà les mans com Ponç Pilat i tancà l’aixeta dels subministraments militars.

Batista va captar el missatge i va tocar el dos, la nit de Cap d’Any del 1958, amb les maletes ben farcides. Una setmana després, Fidel Castro (fregant els 33 anys) feia la seva entrada triomfal a la capital, com Jesús a Jerusalem, el diumenge de Rams. Fidel seria aclamat per una burgesia nacionalista i democràtica, que el veia com un dels seus, i una Església catòlica que aplaudia aquell jove format pels jesuïtes i que duia una medalla de la mare de Déu penjada al coll. Fins i tot el president Eisenhower va trametre la seva felicitació.

El president Urrutia va nomenar Fidel Castro comandant en cap de les Forces Armades. La segona quinzena del mes d’abril la icona de la revolució va fer una gira pels EUA enmig de l’aclamació popular i fou rebut pel vicepresident Richard Nixon. Tanmateix, el Govern dels EUA va començar a arrufar el nas quan el 17 de maig del 1959 s’aprovà la primera Llei de reforma agrària, que afectava les propietats de més de 400 hectàrees. No cal dir que la majoria dels propietaris de les terres (i d’altres sectors de l’economia) eren ciutadans dels EUA. Tot amb tot, la primera expropiació, de fet, va ser la finca dels pares de Castro.

Una espiral infernal
La reforma agrària aprovada i també les compensacions econòmiques establertes eren similars a les dutes a terme per altres països amb el suport dels EUA. A Cuba, però, el Govern nord-americà va creure que podria pressionar per obtenir unes millors condicions per als seus conciutadans i, d’aquesta manera, es va entrar en una espiral conflictiva infernal. Cada cop que Eisenhower collava els cubans, ells hi responien amb la nacionalització progressiva de totes les empreses nord-americanes.

La intransigència dels EUA davant la proposta de reforma agrària radicalitzà el moviment revolucionari i facilità l’ascens de la figura de Fidel, que defensà amb fermesa l’orgull nacional tot vindicant José Martí, el líder de la lluita anticolonialista espanyola, i fent cèlebre la frase: “Patria o muerte, ¡venceremos!”.

Després del fracàs de la intervenció militar, el president Kennedy va optar per escanyar la revolució amb el setge comercial. Tot feia pensar que era cosa de bufar i fer ampolles, ja que Cuba exportava el 67% de la producció als EUA i n’importava el 70%, mentre que per als EUA la perla del Carib només representava el 3% de les exportacions i el 4% de les importacions, però l’únic que va aconseguir va ser llançar els cubans en braços dels soviètics en plena guerra freda, que ben aviat s’escalfaria amb la crisi dels míssils del 1962.

El manteniment i enduriment del bloqueig a Cuba després de la desaparició de l’URSS i la fi de la guerra freda només obeeix a factors de política interna, principalment, al fonamentalisme ideològic dels sectors més ultraconservadors del Partit Republicà i a la influència electoral de la nombrosa colònia de cubans als estats de Florida i Nova Jersey.

La violació sistemàtica de les lleis internacionals, que condemnen fins i tot en temps de guerra el boicot comercial de medecines i aliments, i la hipocresia d’exigir a Cuba democràcia pluripartidista i respecte als drets humans quan no s’exigeix a altres estats, siguin els adversaris xinesos o els amics saudites, han portat els EUA al més absolut aïllament de la comunitat internacional, i a rebre la condemna, any rere any, de l’ONU.

En aquests darrers anys el bloqueig ha esdevingut més retòric que real. Les escletxes, via el Canadà o Mèxic, són nombroses i fins i tot directes. Els EUA ja són el cinquè soci comercial de Cuba i el primer subministrador de productes agrícoles per un valor de més de 300 milions de dòlars anuals. Això sí, Cuba ha de pagar al comptat. Per a molts nord-americans el manteniment de l’embargament comercial és avui com disparar-se un tret al peu, amb la pèrdua de 1.200 milions de dòlars anuals en exportacions, que significarien la creació de sis mil llocs de treball. Així mateix, les remeses de dòlars trameses a l’illa pels cubans residents als EUA ja sumen els mil milions anuals.

El canvi en l’opinió pública nord-americana, també entre les generacions més joves de la comunitat cubana, ha estat determinant en el gir del president Obama. La fi del bloqueig no és tan sols un acte de justícia sinó que pot ser, ara sí, un esperó en la transició democràtica cubana que pugui combinar el màxim de llibertat i igualtat.


Cronologia

  • 3 de gener de 1961. Dos anys després de l’inici de la revolució i d’haver anat reduint fins a zero la quota d’importació del sucre, els EUA trenquen les relacions diplomàtiques amb Cuba. L’URSS ofereix preus preferents per a la compra de sucre i la venda de petroli.
  • Abril de 1961. El president John F. Kennedy aprova la invasió militar a Cuba per part de 1.500 cubans ensinistrats per la CIA. Els invasors són derrotats a la badia de Cochinos (Playa Girón i Playa Larga).
  • Febrer i març de 1962. El president Kennedy decreta l’embargament comercial de Cuba.
  • Octubre de 1962. La crisi dels míssils se soluciona amb un pacte entre els EUA i l’URSS, pel qual l’URSS retira els míssils de Cuba i els EUA fan el mateix amb els míssils de Turquia. Així mateix, els EUA es comprometen a no envair l’illa però mantenen el bloqueig econòmic.
  • 1963. Els EUA imposen fortes restriccions als viatges a Cuba, congelen els actius cubans als EUA i, fins i tot, el pagament del lloguer per la utilització de la base militar de Guantánamo.
  • 26 de juliol de 1964. L’Organització d’Estats Americans (OEA), a petició dels EUA, s’adhereix al bloqueig econòmic sobre Cuba. Mèxic se’n mantindrà al marge. El 29 de juliol del 1975 l’OEA es farà enrere.
  • 1992. Reforçament de l’embargament amb la Llei per a la democràcia cubana (Llei Torricelli).
  • 1996. La Llei per a la llibertat cubana i la solidaritat democràtica (Llei Helms-Burton) possibilita la sanció a empreses d’altres països que comerciïn amb Cuba.
  • 28 d’octubre de 2014. L’Assemblea General de l’ONU condemna, per vint-i-tresena vegada, el bloqueig cubà amb 188 vots a favor, dos en contra (els EUA i Israel) i tres abstencions (Micronèsia, Illes Marshall i Illes Palau).
  • 17 de desembre de 2014. El papa Francesc anuncia l’acord entre Barack Obama i Raúl Castro per millorar les relacions entre els EUA i Cuba.
Aquest article es va publicar en la secció 'Per què passa?' del número 153 de la revista SÀPIENS (Març de 2015).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts
Un curs de la UB aprofundeix en els episodis de la història ocorreguts arran d’aquest procés polític
La d'avui no és la primera reacció del poble català davant els abusos de Madrid. Recordem la resta de vegades que ens hem plantat
Es tracta de la primera pel·lícula sonora d’animació dels estudis Walt Disney
Repassem els dubtes que envolten la vida del cèlebre viatger
  • La construcció d'un estatEl llegat de Pere III el Cerimoniós
  • Una nissaga sobiranaLes lluites i els pactes dels primers comtes per tenir un territori propi
  • Senyors del marQuan tots els peixos del Mediterrani lluïen les quatre barres
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació