Va ser la tarda del 13 d'agost del 1940. Un grup de sis policies alemanys van irrompre a la casa de la Baule (Ar Baol, en bretó) on vivien exiliats Lluís Companys I la seva esposa Carme Ballester. Després de regirar la casa a la recerca d'uns inexistents diners del govern català, els policies van detenir i traslladar el president de la Generalitat a una vil·la que els alemanys havien habilitat com a quarter general. Sis dies després ja es trobava a París, incomunicat a l'interior d'una cel·la de la presó de la Santé. Allà va patir el seu primer interrogatori, a càrrec del funcionari franquista Pedro Urraca, l'element clau en la detenció del president català.
També va ser Urraca, acompanyat d'un oficial alemany, la persona que -seguintles ordres directes del ministre d'Afers Exteriors espanyol, Ramon Serrano Suñer- va traslladar Companys des de la capital francesa fins a la frontera d'Irun, on va quedar en mans franquistes. Poc abans d'entregar-lo, Urraca va fer una fotografia a Companys per demostrar que l'havia deixat en bon estat. A partir d'aquell moment, les coses anirien cada vegada pitjor per al president català. Tancat als calabossos de la sinistra Dirección General de Seguridad, a Madrid, Lluís Companys va ser vexat, exhibit com si fos una animal i torturat pels franquistes. I des d'allà, ja en unes condicions lamentables, enviat cap a Barcelona, on se li va preparar un Consell de Guerra que el va condemnar a mort "como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar". El president Companys va ser afusellat la matinada del 15 d'octubre de 1940.
Han passat 75 anys d'aquests fets. I també 40 des de la mort de Franco. I en tot aquest temps, cap govern espanyol ha tingut la valentia de fer un acte de justícia tan evident com anul·lar els consells de guerra de la dictadura. El primer, el de Lluís Companys, assassinat per ser president de Catalunya. I després, els de la resta de sumaríssims que van dur a la mort milers de lluitadors antifranquistes.
Fa uns anys, la llavors consol general alemanya a Barcelona, Christine Glässer va dir, tot referint-se a l'assassinat de Companys,que "tot i que ja han passat molts anys, els alemanys seguim assumint la nostra culpa i mirem d'aprendre de la història". I ho va feren un acte solemne de desgreuge a la figura del líder català organitzat per la Generalitat i la sempre imprescindible Comissió de la Dignitat. La consol alemanya estava acompanyada pel seu homòleg francès, Pascal Brice, que igualment va lloar la figura del president màrtir i va demanar perdó als catalans per la complicitatde l'Estat francès d'aquell momenten el seu assassinat. Una i altre, però, no feien sinó ratificar a la capital catalana allò que ja havien assumit anys enrere els caps dels seus governs: els llavors presidents Helmut Kölh i François Mitterrand.
Unes paraules i una actitud que contrasten amb els silencis I el cinisme dels successius governs espanyols davant de les causes que van dur a l'assassinat de Companys. Aquestes evidències ens ratifiquen que una de les mancances més greus de la Transició va ser el no reconeixement de les victimes de la dictadura. Però avui, tants anys després, aquesta mancança esdevé un atemptat contra la justícia i la dignitat. És paradoxal que en ple segle XXI Lluís Companys(com Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Carles Rahola i milers de represaliats més) continuï sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I diu molt poc que ni Suárez, ni Calvo Sotelo, ni Felipe González, ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy hagin tingut l'alçada de mires necessària per abordar aquest tema amb un mínim de decència democràtica.
Jordi Creus és director general de Sàpiens Publicacions
També va ser Urraca, acompanyat d'un oficial alemany, la persona que -seguintles ordres directes del ministre d'Afers Exteriors espanyol, Ramon Serrano Suñer- va traslladar Companys des de la capital francesa fins a la frontera d'Irun, on va quedar en mans franquistes. Poc abans d'entregar-lo, Urraca va fer una fotografia a Companys per demostrar que l'havia deixat en bon estat. A partir d'aquell moment, les coses anirien cada vegada pitjor per al president català. Tancat als calabossos de la sinistra Dirección General de Seguridad, a Madrid, Lluís Companys va ser vexat, exhibit com si fos una animal i torturat pels franquistes. I des d'allà, ja en unes condicions lamentables, enviat cap a Barcelona, on se li va preparar un Consell de Guerra que el va condemnar a mort "como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar". El president Companys va ser afusellat la matinada del 15 d'octubre de 1940.
Han passat 75 anys d'aquests fets. I també 40 des de la mort de Franco. I en tot aquest temps, cap govern espanyol ha tingut la valentia de fer un acte de justícia tan evident com anul·lar els consells de guerra de la dictadura. El primer, el de Lluís Companys, assassinat per ser president de Catalunya. I després, els de la resta de sumaríssims que van dur a la mort milers de lluitadors antifranquistes.
Fa uns anys, la llavors consol general alemanya a Barcelona, Christine Glässer va dir, tot referint-se a l'assassinat de Companys,que "tot i que ja han passat molts anys, els alemanys seguim assumint la nostra culpa i mirem d'aprendre de la història". I ho va feren un acte solemne de desgreuge a la figura del líder català organitzat per la Generalitat i la sempre imprescindible Comissió de la Dignitat. La consol alemanya estava acompanyada pel seu homòleg francès, Pascal Brice, que igualment va lloar la figura del president màrtir i va demanar perdó als catalans per la complicitatde l'Estat francès d'aquell momenten el seu assassinat. Una i altre, però, no feien sinó ratificar a la capital catalana allò que ja havien assumit anys enrere els caps dels seus governs: els llavors presidents Helmut Kölh i François Mitterrand.
Unes paraules i una actitud que contrasten amb els silencis I el cinisme dels successius governs espanyols davant de les causes que van dur a l'assassinat de Companys. Aquestes evidències ens ratifiquen que una de les mancances més greus de la Transició va ser el no reconeixement de les victimes de la dictadura. Però avui, tants anys després, aquesta mancança esdevé un atemptat contra la justícia i la dignitat. És paradoxal que en ple segle XXI Lluís Companys(com Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Carles Rahola i milers de represaliats més) continuï sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I diu molt poc que ni Suárez, ni Calvo Sotelo, ni Felipe González, ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy hagin tingut l'alçada de mires necessària per abordar aquest tema amb un mínim de decència democràtica.
Jordi Creus és director general de Sàpiens Publicacions