Només un dels dotze refugiats que ahir van arribar a l'Estat espanyol és d'origen sirià. La resta de persones, les primeres de les 15.000 que l'Estat s'ha compromès a acollir en dos anys, són d'origen eritreu. És possible que a algú això l'hagi sorprès, convençut que aquest desolador riu de gent que avança cap a Europa està integrat exclusivament per sirians. Res més lluny de la realitat. De refugiats n'hi ha, en efecte, de sirians, però també d'afganesos i d'eritreus.
De fet, en els darrers anys, 40.000 eritreus han demanat asil polític a algun país de la Unió Europea, una xifra elevadíssima per a un país que només té cinc milions i mig d'habitants. El drama d'aquestes persones que arriben a Europa és enorme. No només han passat un calvari per creuar el mar des del nord d'Àfrica, especialment a través de les màfies de Líbia i Egipte i, el que encara és pitjor, l'actual Síria, sinó que vénen de patir en pròpia pell les conseqüències de viure sota una de les dictadures més bel·ligerants i desconegudes del planeta.
L'antiga colònia italiana (1890-1941) va assolir la independència d'Etiòpia tot just el 1993, i des de llavors ha estat governada amb mà de ferro per Isayas Afewerki, el líder que precisament va aconseguir la independència del país després d'un llarg conflicte que va tenir lloc al llarg dels anys setanta i vuitanta. Un cop assentat al poder, Afewerki ha militaritzat encara més el país, n'ha expulsat els no eritreus i ha erigit una identitat nacional pròpia protagonitzant enfrontaments bèl·lics amb els països veïns, especialment Etiòpia (inclosa una guerra de 1998 a 2000), però també Djibouti i el Iemen. Dins de casa, el dictador reprimeix qualsevol crítica, real o suposada, cap a la seva persona mentre la ciutadania normal i corrent, no solament la implicada en política, se sent permanentment vigilada. De fet, la possibilitat de moure's lliurement pel país és limitada i són comuns els empresonaments sense judici i les desaparicions de persones sense deixar rastre. El servei militar s'ha convertit en una obligació durant anys i anys i els que s'hi neguen són obligats pel govern a treballar a les mines en condicions infrahumanes.
Així, l'exili sembla l'única sortida per a molts eritreus, que, si tenen la sort d'arribar amb vida a Europa, sigui a través de Síria, sigui en pastera directament des d'Àfrica, encara es troben amb un darrer escull: la inutilitat dels governants de la UE que caminen amb peus de fang per gestionar una emergència que requereix la màxima urgència i que, una vegada més, ha anat a remolc de la immediata resposta solidària de la ciutadania.
De fet, en els darrers anys, 40.000 eritreus han demanat asil polític a algun país de la Unió Europea, una xifra elevadíssima per a un país que només té cinc milions i mig d'habitants. El drama d'aquestes persones que arriben a Europa és enorme. No només han passat un calvari per creuar el mar des del nord d'Àfrica, especialment a través de les màfies de Líbia i Egipte i, el que encara és pitjor, l'actual Síria, sinó que vénen de patir en pròpia pell les conseqüències de viure sota una de les dictadures més bel·ligerants i desconegudes del planeta.
L'antiga colònia italiana (1890-1941) va assolir la independència d'Etiòpia tot just el 1993, i des de llavors ha estat governada amb mà de ferro per Isayas Afewerki, el líder que precisament va aconseguir la independència del país després d'un llarg conflicte que va tenir lloc al llarg dels anys setanta i vuitanta. Un cop assentat al poder, Afewerki ha militaritzat encara més el país, n'ha expulsat els no eritreus i ha erigit una identitat nacional pròpia protagonitzant enfrontaments bèl·lics amb els països veïns, especialment Etiòpia (inclosa una guerra de 1998 a 2000), però també Djibouti i el Iemen. Dins de casa, el dictador reprimeix qualsevol crítica, real o suposada, cap a la seva persona mentre la ciutadania normal i corrent, no solament la implicada en política, se sent permanentment vigilada. De fet, la possibilitat de moure's lliurement pel país és limitada i són comuns els empresonaments sense judici i les desaparicions de persones sense deixar rastre. El servei militar s'ha convertit en una obligació durant anys i anys i els que s'hi neguen són obligats pel govern a treballar a les mines en condicions infrahumanes.
Així, l'exili sembla l'única sortida per a molts eritreus, que, si tenen la sort d'arribar amb vida a Europa, sigui a través de Síria, sigui en pastera directament des d'Àfrica, encara es troben amb un darrer escull: la inutilitat dels governants de la UE que caminen amb peus de fang per gestionar una emergència que requereix la màxima urgència i que, una vegada més, ha anat a remolc de la immediata resposta solidària de la ciutadania.