Vincular Panamà amb delictes financers, com es fa actualment, no és cap novetat. El primer cop que això va succeir va ser quan el país pertanyia a Colòmbia i es va tirar endavant la idea de construir un canal que comuniqués els oceans Pacífic i Atlàntic, a la dècada dels 80 del segle XIX.
El promotor del projecte va ser l'empresari i diplomàtic francès Ferdinand de Lesseps, famós per haver impulsat l'obra del canal de Suez, que unia la Mediterrània amb la mar Roja. Per finançar i dirigir la nova aventura va crear la Companyia Universal del Canal Interoceànic, que va emetre accions i va atraure diners i estalvis de milers de ciutadans. Però les obres van anar malament des del principi. Lesseps creia que podia aplicar a Panamà allò que havia fet a Suez sense tenir en compte l'orografia i la climatologia del lloc, i aviat va topar amb dificultats tècniques i els estralls de malalties com la febre groga i la malària, que delmaven els treballadors.
Quan els diners es van exhaurir, la Companyia va subornar periodistes i parlamentaris per ocultar la mala gestió de tot l'afer i les víctimes que provocava. Però això no en va evitar la fallida el 1889 i la revelació de tot plegat. Més de 1.400 milions de francs s'havien fos i 800.000 persones van perdre els estalvis. Entre el 1892 i el 1893, 510 parlamentaris francesos, inclosos sis ministres, van ser acusats de rebre suborns. Tanmateix, llevat d'un ministre que va estar empresonat tres anys, no es va fer efectiva cap sentència judicial contra els responsables del cas. Lesseps, inicialment condemnat, va ser absolt i va morir el 1894. El desencís popular ocasionat per l'escàndol va ser aprofitat pels monàrquics francesos, que van denunciar la corrupció del règim republicà. El posterior esclat de l'afer Dreyfus aprofundiria encara més la crisi de la III República.
Les investigacions sobre l'afer van acabar el 1897, sense més conseqüències. A la vista dels precedents, ja podem imaginar per on aniran les conclusions de l'actual escàndol de Panamà, almenys pels nostres verals.
El promotor del projecte va ser l'empresari i diplomàtic francès Ferdinand de Lesseps, famós per haver impulsat l'obra del canal de Suez, que unia la Mediterrània amb la mar Roja. Per finançar i dirigir la nova aventura va crear la Companyia Universal del Canal Interoceànic, que va emetre accions i va atraure diners i estalvis de milers de ciutadans. Però les obres van anar malament des del principi. Lesseps creia que podia aplicar a Panamà allò que havia fet a Suez sense tenir en compte l'orografia i la climatologia del lloc, i aviat va topar amb dificultats tècniques i els estralls de malalties com la febre groga i la malària, que delmaven els treballadors.
Quan els diners es van exhaurir, la Companyia va subornar periodistes i parlamentaris per ocultar la mala gestió de tot l'afer i les víctimes que provocava. Però això no en va evitar la fallida el 1889 i la revelació de tot plegat. Més de 1.400 milions de francs s'havien fos i 800.000 persones van perdre els estalvis. Entre el 1892 i el 1893, 510 parlamentaris francesos, inclosos sis ministres, van ser acusats de rebre suborns. Tanmateix, llevat d'un ministre que va estar empresonat tres anys, no es va fer efectiva cap sentència judicial contra els responsables del cas. Lesseps, inicialment condemnat, va ser absolt i va morir el 1894. El desencís popular ocasionat per l'escàndol va ser aprofitat pels monàrquics francesos, que van denunciar la corrupció del règim republicà. El posterior esclat de l'afer Dreyfus aprofundiria encara més la crisi de la III República.
Les investigacions sobre l'afer van acabar el 1897, sense més conseqüències. A la vista dels precedents, ja podem imaginar per on aniran les conclusions de l'actual escàndol de Panamà, almenys pels nostres verals.