Cent anys del primer text en català del Barça

El Barça celebrarà el proper dia 1 de juliol un esdeveniment singular: la commemoració del centenari de l'adopció del català com a llengua pròpia del club. Aleshores, feia només tres anys des de la publicació de les regles ortogràfiques de Pompeu Fabra, que articularien definitivament l'ús de l'idioma del territori. L'aleshores president del Futbol Club Barcelona, Gaspar Rosés, que s'estrenava així en el càrrec, va esperonar la redacció del primer text, reflectit en l'acta d'aquella data amb, encara, unes quantes errades ortogràfiques: «Avui dia 1er de juliol de 1916 a les 6 de la tarde, i en la Sala de Juntas del F. C. Barcelona la vella Directiva ha donat posesió als Srs. Elegits en la darrera asamblea general de socis».

S'arribava així al final d'un procés engegat pel fundador, Joan Gamper, vuit anys abans. El prohom suís es va fer càrrec de la presidència de la seva obra per primer cop el 1908, quan el club es trobava en situació terminal. Només li quedaven 38 socis i s'havia convocat una assemblea extraordinària per certificar-ne la dissolució. Aleshores, el futbol ja havia arrelat al país i la capital catalana comptava amb un bon grapat d'equips de futbol. De res semblava valer que els blaugrana portessin ja el nom de la ciutat, tal com volia Gamper des de bon començament. D'immediat, Gamper va anar a trobar els socis que s'havien donat de baixa, esperonant-los a fer-li confiança i a seguir vinculats a l'entitat. El suís intuïa com podia revifar la seva obra. D'una banda, l'esportiva, amb l'organització d'amistosos amb potents equips internacionals gràcies als seus contactes europeus, i, de l'altra, en jugada mestra, estava decidit a involucrar el Barça amb el que avui anomenaríem ‘societat civil'. És a dir, agrupacions i iniciatives que marxessin en el mateix camí de reivindicació nacional. El Barça s'havia de convertir així en el braç esportiu de la recuperació de la catalanitat.

Tornant al 1916, el Barça sumava anys realitzant alguns gestos d'identificació i complicitat amb la creixent reivindicació. Sis anys després d'incorporar la senyera a l'escut definitiu de l'entitat, en forma d'olla, el club va adquirir la seva primera senyera. En l'assemblea celebrada el dia de Sant Joan, el soci Lluís Brusi va proposar l'ús del català com a idioma oficial, iniciativa executada per Gaspar Rosés, industrial i membre de la Lliga Regionalista, tan bon punt va arribar a la presidència, just una setmana després.

A partir d'aquell moment, l'orientació catalanista del Futbol Club Barcelona resultaria definitiva, un tret diferencial acceptat arreu. Sense acabar la primera dècada del convuls segle XX, es va instituir el ritual de l'ofrena al monument a Rafael Casanova cada Onze de Setembre. En la memòria del club que repassava l'activitat de 1920, s'hi pot llegir aquest pronunciament: «Som el F.C. Barcelona perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria». Per esmentar un altre exemple entre molts, el 1922 Antoni Rovira i Virgili va publicar un article a ‘La Campana de Gràcia' en què expressava la seva satisfacció per la simbiosi viscuda entre el ‘cop de falç' de l'himne nacional i el ‘cop de pilota' representat esportivament pel Barça.

El Futbol Club Barcelona arriba, doncs, al centenari de l'adopció del català com a llengua oficial, voluntat només escapçada en el decurs de les dues dictadures militars patides al segle passat. Un altre detall transcendental per confirmar que la condició de ‘més que un club' va néixer i era adoptada mig segle llarg abans que Narcís de Carreras encunyés el lema, el 1968.