sapiens.cat

Descobreix la teva història

Entrevistes
  • Comenta

Lluís Duch: “Avui el temps és tan accelerat que patim una indigestió absoluta”

Parlem amb aquest monjo de Montserrat, doctor en antropologia i teologia per la Universitat de Tübingen

Àlex Novials Dimecres, 26 d'octubre de 2016

Lluís Duch
Lluís Duch
Enrique Marco

El pare Duch, que ha celebrat el seu vuitantè aniversari, ha dedicat tota la vida a l’estudi crític de la cultura occidental. Conversem amb ell sobre el passat, el present i el futur, i ens ofereix un diagnòstic lúcid que convida a resistir el pessimisme.

Duch (Barcelona, 1936) és doctor en antropologia i teologia per la prestigiosa universitat alemanya de Tübingen. És professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona i de l’Abadia de Montserrat, d’on és monjo des de 1963. És autor de més de cinquanta llibres i opuscles, i de més de tres-cents articles i col·laboracions en obres col·lectives.

Com concep vostè la feina de l’antropòleg?
Jo m’he centrat en la vida quotidiana, el que en diríem la vida normal de la gent. Tinc la idea que l’ésser humà depèn molt dels contextos que li donen sentit, per bé i per mal. Som éssers gramaticals, éssers de paraules. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubiquem al món i comprenem la realitat. Pensem en funció de les paraules que coneixem.

La crisi actual és segons vostè una crisi gramatical...

Precisament. Cada setmana agafo el tren per anar a Barcelona, i com que tothom parla pel mòbil, sento les converses dels altres viatgers. Em quedo parat de la pobresa del lèxic que utilitzen, és molt reduït. I allò que no podem anomenar, no existeix. Les arts (la poesia, la música, la dansa) ens serveixen per eixamplar l’escenari sobre el que vivim. Demonitzar els nous mitjans de comunicació i entreteniment és una bestiesa, però cal ser conscients de la seva ambivalència.

Què caracteritza la nostra societat d’avui?
Moltes coses no són ni noves ni velles, s’han donat sempre, amb matisos i amb diferents articulacions culturals. Però un fet decisiu en l’actualitat és la velocitat, que alhora és causa de la provisionalitat que ho envaeix tot. Cosa que comporta –com tot– aspectes positius i aspectes negatius. L’ésser humà és ambigu per naturalesa: al mateix temps bo i dolent, capriciós i obstinat... en fi, hi conviuen tots els aspectes contraris que ens puguem imaginar.

I a què es deu, segons vostè, aquesta ambigüitat?
A que l’home és constitutivament mito-lògic, o logo-mític, si preferiu. Els éssers humans treballem tant amb conceptes com amb imatges. La lògica necessita el mite, és a dir, els conceptes necessiten les imatges, i viceversa. Quan s’intenta eliminar una de les dues instàncies, es cau en la dictadura i l’opressió. Ho veiem amb Hitler i Stalin. El primer va privilegiar el mite contra la raó, el segon ho va fer a la inversa, i tots dos van provocar grans genocidis. Jo contraposo dos models: la Il·lustració privilegia el concepte i la lògica; el Romanticisme, la imatge i el mite. Però tant la Il·lustració extrema com el Romanticisme extrem produeixen monstres, com en aquell cèlebre gravat de Goya.

En el pinacle del seu optimisme, la Il·lustració va voler convertir la raó en deessa única.
Sí, els esforços que va fer la Revolució Francesa per suprimir el mite van aconseguir en bona mesura carregar-se la influència de religió catòlica, però al seu lloc hi va posar la religió de la Raó, amb majúscula. Era inevitable. Hi ha discursos de Robespierre a l’Assemblea Nacional que els podria haver escrit un capellà. Émile Durkheim, un dels pares fundadors de la sociologia, es declarava agnòstic, però va reconèixer que la religió no es pot suprimir, només es pot modificar. Això és fruit de la finitud de l’ésser humà, que també és ambigua: som finits, però tenim ànsies d’infinit. Un dels meus mestres va ser Ernst Bloch, el gran teòric del desig des d’una perspectiva marxista. Del desig que no pot ser saciat, que es manté sempre desitjant. D’aquí ve la fal·làcia del consumisme i de la publicitat en la societat actual. Ens presenten desitjos realitzables, però un desig acomplert deixa de ser desig, i per això se substitueix per un altre immediatament, i per això la promesa de saciar-nos completament no es pot satisfer. L’únic desig real és el que es manté com a desig, i nosaltres som éssers que desitgen, siguem religiosos o no. Són faves comptades.

Les arrels de la modernitat es troben al segle XVI?

Bé, de fet els canvis culturals són progressius i costen de delimitar, perquè en el segles XIV i XV ja hi havia els nominalistes, que van ser una font molt important per als pensadors del segle XVI. I també hi ha una certa ambivalència: per exemple, Luter és moderníssim pel que fa a la seva visió del subjecte, però la seva visió política és encara plenament medieval.

Què passa, doncs, al segle XVI?
Que emergeix el subjecte crític, i els països mediterranis, que no assumeixen aquest canvi cabdal, entren en decadència. Tot plegat va acompanyat de la revolució de la impremta, que canvia radicalment la manera de llegir. A l’edat mitjana es llegia sempre de viva veu, per això no hi havia puntuació als manuscrits. Amb la impremta, la lectura privada passa a tenir una importància cabdal en l’Europa protestant del centre i del nord. Als països catòlics, per contra, el model és l’antitètic: el marca l’‘Índex de llibres prohibits’ promulgat pel papa el 1564, que diu als creients allò que no poden llegir...

Una diferència abismal.

Això també té una altra dimensió antropològica molt interessant. Els éssers humans ens regim sobretot per dos sentits, la vista i l’oïda. Segons l’època, la cultura en privilegia l’un o l’altre. La vista ens ofereix una imatge completa, una visió total dels assumptes, mentre que l’oïda afavoreix més la reflexió, la recepció crítica i el treball de la lògica. Això, culturalment, té unes grans implicacions. El barroc en els països catòlics, per exemple, era una cultura eminentment visual. Ara vivim també un retorn a la primacia de la vista, quan la modernitat europea ha estat la primacia de l’oïda...

Quins efectes té aquest model cultural avui?
Cada època té una figura que la defineix. Per exemple, la societat industrial clàssica tenia una doble figura, l’empresari i el proletari. A la nostra època la figura és l’adolescent, i es dóna una adolescentització de la societat. Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és que és una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim –que és un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta– per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys.

Vivim al dictat de les modes, vaja.
L’home és un ésser de desig, com hem dit, però en la nostra societat aquest desig queda reduït a la mera instintivitat, o als impulsos desencadenats pel sistema de la moda. La moda apareix amb força com a negoci cap a finals del segle XIX, quan neix el prêt-à-porter, que revoluciona el vestir en posar les noves tendències a l’abast de totes les classes socials. La moda esdevé un recurs del sistema capitalista, que encara l’expandeix amb l’estacionalitat (moda de primavera, d’estiu, etc). Això és bo per al negoci, però diria que no tant per a l’ànima humana, perquè imposa una artificiositat i una provisionalitat teledirigides per tal de satisfer l’ànsia de benefici.

S’imposa el benefici com a criteri últim.
Un dels aspectes negatius de la modernitat europea, lligat a la gènesi de la industrialització, és que el llenguatge es basa en allò econòmic. Això ha afectat fins i tot el món de l’art. Ara les grans fortunes especulen comprant obres, i arriba un moment en què costa de dir si un artista és bo per allò que fa o pel que li paguen per fer-ho. També ho veiem en el procés de globalització: està dictat únicament per criteris econòmics, i la resta de qüestions són bastant secundàries.

I a nivell social, quin impacte té?
Avui la riquesa és anònima, i l’estratificació social ha canviat d’una manera molt interessant. Ja no funciona per classes socials, com en la societat industrial, sinó per estils de vida. Per exemple, un adolescent de família acomodada té més en comú amb un adolescent de família humil que amb els seus propis pares o germans grans. I tot és molt canviant, com les mateixes modes musicals que erigeixen els intèrprets en déus o, si més no, en ídols.

Diu que, abans, la visió del món de les persones es formava dins de tres estructures: la familiar, la política i la religiosa. Què passa avui?
La funció d’aquestes estructures d’acollida, com jo les anomeno, es basa en la confiança. I avui qui mereix confiança, en termes generals? Els mitjans de comunicació. I per això el que diuen s’accepta com abans s’acceptava el que deien els pares, els polítics o els capellans. Cal advertir que l’actuació dogmàtica no és exclusiva de la religió, sinó que és pròpia de totes les estructures socials. Ara el que predomina és la desconfiança. Envers els polítics, per exemple, que sovint generen desconfiança per causes profundes. Ara només tenim confiança en els mitjans de comunicació.

Per què pot ser perillosa, la desconfiança?
Perquè és difícil de combatre. La confiança no pot ser argumentada, és una condició prèvia. Quan es vol argumentar, és que no hi ha confiança. Els éssers humans treballem amb conceptes però també amb pre-conceptes, pre-judicis en el sentit original de la paraula: coses que donem per descomptades. Els judicis són argumentats però els prejudicis no, perquè són a la base d’allò que pensem. Ara argumentem molt basant-nos en la nostra desconfiança, més o menys manifesta i explícita, a la classe política, religiosa, docent... La desconfiança és enorme i impera en tots els àmbits. Aquesta és la gran crisi de l’escola, per exemple: els pares qüestionen l’autoritat del mestre, i sense aquesta confiança bàsica no hi pot haver ensenyament, perquè l’infant se n’adona. També passa amb els metges. Abans el metge de capçalera generava confiança, i això era fonamental en la relació amb els pacients i en la mateixa tasca terapèutica. Ara la pràctica mèdica ha quedat en certa manera enterrada per tota una sèrie de tècniques i analítiques que dilueixen el vincle amb el metge com a persona.

Podem viure amb tanta desconfiança?
El risc real són els populismes –ja siguin de tipus polític, religiós o social–. A l’Europa actual en tenim bons exemples, i les lliçons del segle XX són prou clares...

Potser en part també patim allò que veiem tan clar en el cas del món islàmic?
En aquesta qüestió destacaria que els éssers humans funcionem molt d’acord amb la nostra memòria col·lectiva, i el que Occident ha fet a aquests pobles és una salvatjada. Els hem pervertit la memòria. Amb això, òbviament, no estic justificant els atemptats, però l’explotació que Occident ha fet d’aquests països, en complicitat amb les seves pròpies elits, ha generat una fòbia antioccidental que ara és caldo de cultiu per als extremistes.

Vostè insisteix que no es pot dividir netament entre bons i dolents.

Hem d’entendre que la responsabilitat del colonialisme europeu arreu del món és immensa. Repeteixo, en conjunció amb les elits locals. És el cas de les revolucions d’independència americanes. Després de la conquesta brutal per part d’Espanya, i exceptuant potser Bolívar, el que van fer els independentistes –amb una fraseologia il·lustrada i alliberadora, això sí– va ser perpetuar la dominació posant-se ells al capdavant. I en alguns casos la situació encara va empitjorar...

I quin és l’antídot contra tots aquests problemes?

Només hi ha una possibilitat: hem de recuperar la confiança. En qui? Doncs en idees, en líders, en institucions... És difícil, perquè ara veiem que l’esquerra ha assumit els postulats neoliberals, i quan a França governa Hollande no ho fa diferent que Sarkozy.

Hi ha un descrèdit total de la utopia.
L’esperança està desarticulada, però sempre pot renéixer des dels marges, des de petits nuclis. Tanmateix, ens afecta molt la velocitat. L’acceleració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Amb la suspensió 'de facto' de l'autonomia, repassem 12 moments en què l'Estat ha tingut Catalunya en el seu objectiu
El procés franquista per espanyolitzar el club blaugrana en 12 punts
Un curs de la UB aprofundeix en els episodis de la història ocorreguts arran d’aquest procés polític
La d'avui no és la primera reacció del poble català davant els abusos de Madrid. Recordem la resta de vegades que ens hem plantat
Es tracta de la primera pel·lícula sonora d’animació dels estudis Walt Disney
  • La construcció d'un estatEl llegat de Pere III el Cerimoniós
  • Una nissaga sobiranaLes lluites i els pactes dels primers comtes per tenir un territori propi
  • Senyors del marQuan tots els peixos del Mediterrani lluïen les quatre barres
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació