sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Yoshiko Kajimoto: “A l’epicentre d’Hiroshima no hi va quedar res de res, ni tan sols pedres”

Parlem amb aquesta supervivent de la bomba nuclear d'Hiroshima

Sònia Casas Dilluns, 2 de gener de 2017

Yoshiko Kajimoto
Yoshiko Kajimoto
Enrique Marco

Fa temps que aquesta japonesa de 84 anys volta pel món explicant la seva experiència a escoles i universitats. I ho fa amb un únic objectiu: aconseguir que s’aboleixin les armes nuclears. No li importa repetir una vegada i una altra el mateix relat: el d’una nena de 14 anys que va veure esclatar la primera bomba atòmica de la història.

El 6 d’agost del 1945 vostè es trobava a 2 km de l’epicentre on va caure la bomba atòmica. Què recorda?
Un flaix de llum blava, preciós, i el cop de l’ona expansiva. En un gest instintiu em vaig tapar els ulls, el nas i la boca, i em vaig amagar sota la taula on treballava. L’edifici, una fàbrica de peces de combat on treballàvem tota la meva classe reclutats pel Govern, es va esfondrar i vaig perdre la consciència.

Quedar soterrats per la runa és el que els va salvar?
Possiblement. La meva amiga em va treure d’allà sota. En sortir, vaig veure tota la fàbrica en flames i ferides als braços i a una cama.

Què va fer just després?
Primer ens vam intentar guarir entre nosaltres, crec que érem uns cinc o sis companys de classe. Recordo que no podíem aturar les hemorràgies. Després, vam sortir al carrer.

Va percebre algun canvi en l’entorn? Feia més calor?
Recordo que aquell dia feia molta calor, però no que després de l’explosió en fes més. El que sí que recordo és una estranya sensació de calma: una mena de silenci total.

Què van fer aleshores?
Un dels mestres va trobar un camió i va traslladar-nos fins a la riba del riu, l’únic lloc on crèiem que podíem estar segurs de les flamarades que ho envoltaven tot. Vam passar la nit allà.

Què van fer al dia següent?
Vam dirigir-nos cap al nord de la ciutat per circumval·lar la zona del centre, epicentre de l’explosió, i ens vam passar el dia transportant ferits. La segona nit la vam passar en una casa particular que amablement ens van acollir.

Arribem al tercer dia, el 8 d’agost del 1945.
Seguint cap al nord, vam arribar a una botiga. Recordo la gent ferida amuntegada als passadissos i el bol d’arròs que ens van donar. Era el primer que menjàvem des de l’explosió. Corrien molts rumors i notícies sobre el què estava passant a les poblacions veïnes. Vam saber que la del meu mestre s’estava cremant però que la meva, Kohi, s’havia salvat. Llavors el meu mestre va decidir deixar-nos, a la meva amiga i a mi, en el camí que duia a Kohi. Ens va dir: “Aneu tot recte, sempre recte, i arribareu a casa”.

Què va passar durant aquest trajecte?
A mig camí em vaig trobar amb el meu pare, que feia tres dies que em buscava i ja havia perdut les esperances de trobar-me. Com ens vam abraçar! Malauradament, un any i mig més tard va morir vomitant sang. Llavors no vam saber que va ser per culpa de la radiació a la qual va estar sotmès aquells tres dies. La gent emmalaltia de cop i es moria, però no sabíem exactament per què.

Com van ser els primers dies a casa?
La meva mare es dedicava a guarir els cre­mats que arribaven des de l’epicentre. També venia gent assedegada, completament deshi­dratada, que ens suplicava que els donéssim aigua. Ens havien dit que no ho féssim, que si els donàvem aigua moririen. I al principi no ho vaig fer.

He llegit que en el memorial de la pau d’Hiroshima hi ha estanys d’aigua en re­cord a tots ells.
Sí, però jo, quan vaig veure que morien igual­ment, els donessis aigua o no, vaig començar a donar-los-en. Com a mínim els alleugeries el patiment. També arribava gent desfeta.

Desfeta en quin sentit?
En el literal, amb la pell desfeta. Recordo com a alguns la pell els penjava de les ungles. D’altres, arribaven amb les cares desfent-se, completament desfigurades, monstruoses. Mai no oblidaré tampoc una mare embogida amb el seu nadó mort en braços, donant voltes i dient coses sense sentit fins que es va estirar a terra i va morir. Tot plegat, em feia sentir molt malament, amb un gran sentiment de culpa.

Culpa?
Sí, pel fet d’haver sobreviscut. Molta gent que venia a casa em deien: “Oh! Tu has estat molt afortunada. Has pogut tornar!”. Però jo no em sentia així. Hi havia uns familiars meus que havien perdut dos nens que també estaven si fa o no fa a la zona on era jo i sempre es preguntaven: “Però com és que ella ha pogut tornar i els nostres no?”

Quan es va començar a recuperar la normalitat?
La meva escola va reobrir al desembre. Va ser el primer cop que em vaig aproximar de nou a l’epicentre. Va ser a l’estació d’Hiroshima, a 1 km del centre de la ciutat, però no hi havia res, ni pedres.

L’any 1958 va rebre el certificat oficial que l’acreditava com a 'hibakusha', “persona afectada per l’explosió”. Què ha significat per a vostè això?
Ara som uns 200.000 i tenim dret a dues revisions mèdiques a l’any. Gràcies a això em van detectar a temps un càncer d’estómac. Però els hibakusha hem estat força estigma­titzats al Japó. Molta gent creia que podia emmalaltir només d’estar en contacte amb nosaltres, cosa que no és certa. Molts altres també han tingut dificultats per contraure matrimoni, trobar feina o ser acceptats en el seu veïnat. Jo per sort he pogut fer el que volia: difondre el que vaig viure perquè no es torni a repetir.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
La peça pot ser la més gran estudiada fins al moment si es confirma la identitat del faraó
Sota la plaça Folch i Torres de Barcelona s'amagaven les estructures d'una presó activa entre el 1839 i el 1936
Víctor Gavín ha localitzat els documents on apareixen els confidents amb qui els cònsols estatunidencs es reunien per conèixer els detalls de tot el que es movia durant la dictadura
En l'acte s'han reivindicat la importància i la vigència dels clàssics
A casa nostra els maçons han estat sovint perseguits ja sigui per les seves idees progressistes, pel paper de l’Església catòlica o per ser una de les obsessions Franco, cosa que els ha obligat a viure en clandestinitat i a quedar envoltats de misteri
  • Exclusiva SàpiensQui eren els confidents del cònsol americà a la Barcelona dels anys 70
  • París subterraniDescendim pel laberint de catacumbes que amaga la ciutat
  • Arqueologia subaquàticaDescobrim un vaixell romà carregat d'àmfores sota les aigües de Cabrera
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació