‘Incerta glòria', pel·lícula basada en la novel·la homònima de Joan Sales i dirigida per Agustí Villaronga, pren el relleu, amb total dignitat, a l'arxipremiada ‘Pa negre'. Villaronga aconsegueix una obra bella, intrigant, tant pel que fa a la interpretació dels actors com a la posada en escena, o a la recreació dels ambients i escenaris del front on transcorre l'acció, en plena Guerra Civil Espanyola.
Un jove oficial de l'exèrcit republicà que ha deixat dona i fill a la rereguarda, a Barcelona, es retroba en un poble perdut al front d'Aragó amb un excèntric amic de tota la vida. Una vídua enigmàtica que viu al castell del poble enamorarà els dos amics, creant un claustrofòbic laberint de passions impossibles, favors inconfessables, odis, mala consciència i dubtes morals que arrasaran les vides i els destins dels quatre personatges.
La fotografia i els escenaris són d'impacte, amb el vernís literari que correspon. La presència de la mort, la malaltia, les runes i la brutícia, o la imatge dels animals morts, en descomposició, en uns paratges desèrtics, polsegosos, feréstecs, és el marc ideal d'un cúmul de relacions d'amor-odi viscerals, una teranyina de sentiments contradictoris i sorprenents que enganxa l'espectador des del primer minut. Darrere la fluïdesa de la trama, s'endevina, densa, una història negra que batega de fa segles. És remarcable el treball de la majoria dels actors principals, encapçalats per una immensa Núria Prims en el paper de la vídua enigmàtica, i el contrapunt d'uns secundaris de luxe com Terele Pávez, Fernando Esteso –gran sorpresa– i el sempre brutal Juan Diego.
Si bé ‘Incerta glòria' té les virtuts cinematogràfiques de ‘Pa negre', des del punt de vista estrictament històric i polític és menys equiparable. Hi ha qui considera l'obra de Joan Sales com la novel·la de la Guerra Civil. El film, tot i que potser no pretén assolir aquest nivell, simplifica i, a voltes, sembla caricaturitzar la història, com en la nit de Nadal al front i a les trinxeres, o les diabòliques al·lusions esperpèntiques als anarquistes. Val a dir que aquestes obsessions s'expliquen perquè Joan Sales va ser un comunista penedit que es va transfigurar en catòlic convers. Tot i això, en la pel·lícula, la impregnació de crisi religiosa-moral en uns personatges gairebé despolititzats redueix la complexitat d'aquell conflicte històric col·lectiu a un drama sentimental, desenvolupat en una situació límit: la d'una guerra. No és un film sobre la Guerra Civil, sinó ambientat en la Guerra Civil. En aquest sentit, i per tal d'evitar falses expectatives, fa molt bé el seu director, Agustí Villaronga, de subratllar-ne l'estil de western que ha volgut crear, i val a dir que amb èxit.
Un jove oficial de l'exèrcit republicà que ha deixat dona i fill a la rereguarda, a Barcelona, es retroba en un poble perdut al front d'Aragó amb un excèntric amic de tota la vida. Una vídua enigmàtica que viu al castell del poble enamorarà els dos amics, creant un claustrofòbic laberint de passions impossibles, favors inconfessables, odis, mala consciència i dubtes morals que arrasaran les vides i els destins dels quatre personatges.
La fotografia i els escenaris són d'impacte, amb el vernís literari que correspon. La presència de la mort, la malaltia, les runes i la brutícia, o la imatge dels animals morts, en descomposició, en uns paratges desèrtics, polsegosos, feréstecs, és el marc ideal d'un cúmul de relacions d'amor-odi viscerals, una teranyina de sentiments contradictoris i sorprenents que enganxa l'espectador des del primer minut. Darrere la fluïdesa de la trama, s'endevina, densa, una història negra que batega de fa segles. És remarcable el treball de la majoria dels actors principals, encapçalats per una immensa Núria Prims en el paper de la vídua enigmàtica, i el contrapunt d'uns secundaris de luxe com Terele Pávez, Fernando Esteso –gran sorpresa– i el sempre brutal Juan Diego.
Si bé ‘Incerta glòria' té les virtuts cinematogràfiques de ‘Pa negre', des del punt de vista estrictament històric i polític és menys equiparable. Hi ha qui considera l'obra de Joan Sales com la novel·la de la Guerra Civil. El film, tot i que potser no pretén assolir aquest nivell, simplifica i, a voltes, sembla caricaturitzar la història, com en la nit de Nadal al front i a les trinxeres, o les diabòliques al·lusions esperpèntiques als anarquistes. Val a dir que aquestes obsessions s'expliquen perquè Joan Sales va ser un comunista penedit que es va transfigurar en catòlic convers. Tot i això, en la pel·lícula, la impregnació de crisi religiosa-moral en uns personatges gairebé despolititzats redueix la complexitat d'aquell conflicte històric col·lectiu a un drama sentimental, desenvolupat en una situació límit: la d'una guerra. No és un film sobre la Guerra Civil, sinó ambientat en la Guerra Civil. En aquest sentit, i per tal d'evitar falses expectatives, fa molt bé el seu director, Agustí Villaronga, de subratllar-ne l'estil de western que ha volgut crear, i val a dir que amb èxit.