sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Desperta ferro!

La increïble odissea dels almogàvers a l'Orient Mediterrani

Joan Morales (text), Jaume Fernàndez (assessorament) Dimecres, 15 de març de 2017

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble
Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, del pintor malagueny José Moreno Carbonero (1888).

El setembre del 1303 Roger de Flor va entrar triomfalment a Constantinoble al capdavant d'un estol d'almogàvers amb l'objectiu de deslliurar l'Imperi bizantí de l'amenaça turca. L'aventura militar de la Gran Companyia és, encara avui, la pàgina més llegendària de la nostra història. No exempta de controvèrsies i arbitrarietats, però indubtablement victoriosa, l'expansió catalana per la Mediterrània va tenir en aquest cos mercenari la seva punta de llança.

Hi ha un cert consens a considerar que els almogàvers, com a cos militar, apareixen per primera vegada en les conquestes de Mallorca (1229) i València (1238), encara que barrejats entre la resta de tropes. Però segons el coronel de Portvendres Jep Pascot, autor d'un dels grans llibres de referència sobre el tema, des de l'alta edat mitjana s'anomenava almogàvers "als voluntaris cristians isolats que, actuant per compte propi i per a pròpia seguretat, o bé a sol·licitud i a les ordres de llur senyor, s'infiltraven a les línies sarraïnes per a recollir-hi informacions". Per tant, els almogàvers eren els encarregats de frenar el retrocés cristià en les regions esdevingudes desèrtiques a conseqüència de la invasió musulmana.

Sense enemics a la vista
Tot i no tenir un paper destacat en la conquesta de les Illes i del País Valencià (al 'Llibre dels Fets de Jaume I' només se'ls esmenta vuit o nou vegades en aquests episodis), els almogàvers van continuar exercint la funció de repoblament que els havia estat encomanada. Però un cop consumada la conquesta dels nous territoris, es van quedar sense feina.

Pels volts del 1275 va córrer la veu que a Castella estava a punt de començar una gran campanya contra els musulmans. Segons Bernat Desclot, autor d'una de les quatre grans cròniques medievals catalanes, vuit mil almogàvers procedents de Catalunya, València i l'Aragó es concentraren a la Penya de Xixona llestos per lluitar. Atès que la seva esperança es va esvair ben aviat, els almogàvers començaren a encalçar els sarraïns que romanien al Regne de València i al Veí Regne de Múrcia, que fruïen de protecció reial.

Una solució passatgera que no es va resoldre fins a l'organització de les expedicions de Pere el Gran. Només set anys després de l'aplec a Xixona, el juny del 1282, una host d'almogàvers es va reunir a port Fangós (antic port de Tortosa, en l'actual terme de Sant Jaume d'Enveja) per partir, sense saber-ho, cap a la glòria.

Fet i fet, pocs mesos després de les anomenades Vespres Sicilianes (una revolta antifrancesa a l'illa italiana) Pere el Gran arribà a Tràpena el 30 d'agost, procedent del nord d'Àfrica. D'allà anà a Palerm, on fou coronat rei de Sicília, i més tard, a Messina. El rei català hi va enviar dos mil almogàvers, i a primer cop d'ull causaren una pèssima impressió entre els sicilians. Segons conta Ramon Muntaner a la 'Crònica', el seu aspecte descoratjava els nadius: anaven amb un sarronet de pa, bruts, esparracats, sense dargues (escuts de cuir) ni armes llargues, tan sols coltells (punyals) i dards. Tanmateix, a l'alba, atacaren les tropes angevines i feren tal carnisseria "que era meravella", diu Muntaner. En un tres i no res els francesos foren vençuts, i els almogàvers tornaren a la ciutat amb tota la roba que havien pogut arreplegar.

Lluny de conformar-se, les tropes catalanes i aragoneses van perseguir els seus oponents per tot el sud d'Itàlia, a la regió de Calàbria, i l'una darrera l'altra, les victòries es van succeir. Tot i tenir menys efectius, la determinació i l'estratègia militar dels catalans els feien molt superiors, tant per terra com per mar.

Disciplina i estratègia
Al contrari del que pot semblar, els almogàvers no utilitzaven cap tàctica nova o especial, i tenien com a punts forts una ferotgia excepcional i una gran habilitat per adaptar-se i aprofitar en benefici propi el terreny de batalla. Francesc Xavier Hernàndez Cardona, autor de la 'Història militar de Catalunya', afirma que "mentre que els cavallers arrossegaven una logística feixuga, els almogàvers pràcticament podien viure sobre el terreny, a partir del pillatge o dels recursos naturals".

Quan aconseguien parar una càrrega, funció que sovint desenvolupaven els pocs cavallers almogàvers que hi havia, la resta de companys s'enfrontaven als cavallers enemics sense cap mena de formació, buscant enfrontaments individuals i mirant d'esventrar les bèsties. Una altra de les tàctiques que més i millor sabien utilitzar els almogàvers era l'ús de les armes llancívoles (ballestes, fones, ascones, llances, dards...), que constituïa per a ells la primera etapa de la lluita; tant en terra com en mar, quan els catalans arribaven al cos a cos, aquestes armes havien minvat sensiblement les forces enemigues. Descavalcats, els cavallers eren una presa fàcil perquè eren mancats de mobilitat. I en aquest punt, la força bruta, la manca d'escrúpols i la set de sang dels soldats de peu feia la resta.

De tota manera, aquesta agressivitat estava perfectament canalitzada. Els almogàvers eren un cos amb una operativa estructura de comandament i una disciplina fèrria, sempre al servei de la Corona catalanoaragonesa. L'almogaveria acostumava a precedir els atacs amb crits com ara "Sant Jordi!", "Aragó!", "Aür!" o "Desperta ferro!"; aquest últim té la seva explicació en el costum dels catalans de picar els ferros de les espases i llances contra el terra a fi de provocar-hi espurnes i aixecar la moral de combat.

Però tornem a la història. La reacció del papa, aliat dels Anjou, després de l'ocupació de Sicília, va ser fulminat: va excomunicar el rei Pere i convocà una croada contra ell. Però els almogàvers continuaren la seva incursió en terres calabreses. La contraofensiva angevina fou anul·lada per les victòries navals de l''almirall de la flota catalana Roger de Llúria a Malta (el 8 de juny del 1283) i al golf de Nàpols (el 5 de juny de 1284), i la progressió al sud d'Itàlia només es va aturar quan Llúria i els almogàvers hagueren de marxar per a defensar Catalunya de la invasió dels croats al maig del 1285, tallada de soca-rel amb l'aniquilació de l'estol francès a Roses; el mateix rei francès perdé la vida a Perpinyà durant la retirada. L'any següent, els angevins i el papa intentaren envair Sicília, però una volta més Roger de Llúria els aturà. El 16 de juny del 1287 els va derrotar definitivament davant de Nàpols.

De Sicília a Orient
La mort prematura d'Alfons II el Franc (primogènit de Pere el Gran) deixà tot el territori de la Corona, inclosa Sicília, en mans del seu germà Jaume II, que volia fer la pau amb els seus enemics. El 1295 signà el tractat d'Anagni, mitjançant el qual contragué matrimoni amb la filla gran del rei Carles II d'Anjou, Blanca.

El parlament de Sicília es negà a tornar a caure sota poder francès i oferí el regne al jove Frederic, tercer fill de Pere el Gran i fins llavors lloctinent del seu germà a l'illa. Frederic II fou coronat nou rei de Sicília el 1296 i es disposà a continuar la guerra, ara en solitari, amb l'ajuda del poble sicilià i dels almogàvers. Efectivament, la guerra reprengué el seu curs, aquest cop amb caràcter intern entre els germans Jaume i Frederic, i després de diverses alternatives, l'agost del 1302, els dos monarques catalans s'avingueren a acceptar l'anomenada pau de Caltabellotta.

En virtut d'aquest tractat, Frederic II estava obligat a desfer el seu exèrcit, format principalment pels almogàvers. I en aquesta disjuntiva, l'exèrcit mercenari acceptà la proposta de desplaçar-se fins a Bizanci amb l'objectiu d'ajudar l'emperador Andrònic II Paleòleg a neutralitzar l'amenaça turca. Com a contrapartida, Roger de Flor, principal cabdill almogàver, exigí una elevada soldada per als seus guerrers, el càrrec de megaduc de l'Imperi romà d'Orient (el més alt després del de l''emperador) i noces amb la neboda d'Andrònic, Maria. Naixia la Gran Companyia Catalana.

Al setembre del 1303 l'almogaveria catalana -formada per uns 6.500 homes, incloent-hi 1.000 mariners i 1.500 cavallers- entrava triomfalment a Constantinoble. Andrònic s'apressà a encomanar-los una missió i els envià al cap d'Artaki, on l'estol turc que amenaçava l'Imperi descansava. Vuit dies després, a l'alba, els almogàvers avançaren silenciosament i, abans que es donés l'alarma al campament, la primera onada de catalans ja havia abatut amb sagetes gairebé tota la cavalleria de l'adversari. En la segona onada, els soldats de la Companyia pogueren imposar el combat cos a cos, en el domini del qual excel·lien, mentre la resta d'efectius a cavall envoltaven i impedien la fugida dels turcs. El megaduc prengué possessió del campament i no va deixar amb vida cap home de més de deu anys.

A partir d'aquí, començà una corrua ininterrompuda de batalles gràcies a les quals l'Imperi bizantí va refer ràpidament la possessió dels seus antics dominis. En general, els almogàvers assolien les victòries davant els exèrcits otomans amb un nombre molt inferior de forces. Després del cap de l'Artaki vingueren Filadèlfia, Nif, Magnèsia i Tira. I ja amb mil almogàvers més de reforç, comandats per Bernat de Rocafort, la infanteria catalana arribà als primers contraforts del Taurus, on derrotà els turcs al congost anomenat les Portes de Ferro, a l'actual Síria.

Els almogàvers havien expulsat els turcs d'Anatòlia i l'Àsia menor. La Companyia Catalana ja era una llegenda. Però Roger de Flor no en tenia prou: cada cop era més clar que pretenia bastir un imperi propi. A la cort bizantina, la campanya victoriosa dels almogàvers havia passat de ser considerada una gran notícia a despertar recel i fins i tot por, sobretot per part del fill de l'emperador, Miquel IX, que havia quedat en evidència davant l'efectivitat dels catalans.

Per acabar de desfermar els rumors, el noble cavaller Berenguer d'Entença, company d'armes de Roger de Flor, arribava amb mil almogàvers més per afegir-se a la Companyia. El megaduc, conscient de la seva força, traspassà el títol a Entença i obligà a l'emperador a nomenar-lo cèsar de l'Imperi, càrrec des del qual aconseguí més diners per als seus soldats de les arruïnades arques de l'Estat.

Traïció i venjança
Passà l'hivern i Roger de Flor es disposà a continuar la seva campanya per Anatòlia. Abans de reprendre-la, decidí viatjar a Adrinòpolis per acomiadar-se de Miquel, desoint les recomanacions del seu consell. La rancúnia del fill de l'emperador dugué Roger a la mort. El 5 d'abril del 1305, durant el banquet de comiat, un escamot de grecs i alans assassinà i esquarterà el cabdill i la seva escorta. Alhora, els almogàvers i els comerciants catalans foren atacats arreu de l'imperi, agafats per sorpresa, i en moriren més d'un miler. Fins i tot una ambaixada catalana que pretenia negociar la pau fou anorreada.

Reclosos a Gal·lípoli, el quarter d'hivern, el gruix dels almogàvers resistí el setge. Però era tal l'afany de revenja dels catalans que, després d'assegurar la defensa de la ciutat, un estol comandat per Berenguer d'Entença sortí a l'exterior per a iniciar la famosa 'Venjança Catalana'. Els almogàvers escamparen el terror. Destruïren i cremaren viles i ciutats sense respectar vides ni béns. En plena voràgine conqueridora, Entença caigué presoner i acabà engarjolat a Gènova, un contratemps que fou aprofitat oportunament per Bernat de Rocafort per a erigir-se en l'home fort de la Gran Companyia.

El juny del 1305, els migrats efectius almogàvers, reunits de nou a Gal·lípoli, decidiren plantar brega a l'exèrcit bizantí més nombrós que es recordava. Rere les muralles, aguantaren el setge i enfonsaren les naus amarrades al port per a esvair la temptació de fugir. En sec, la Companyia sortí a combatre les tropes bizantines acampades als afores de la ciutat. La topada fou brutal, però la ràbia i la temeritat suïcida acabaren decidint a favor dels catalans, per enèsima volta, un episodi èpic.

El pànic s'estengué per tota la Romania i milers de refugiats buscaren protecció a Constantinoble, l'únic bastió que aguantava l'empenta dels almogàvers. Com que no la podien sotmetre, els catalans es van dedicar a assaltar les poblacions de la religió de la Tràcia. Al lloc on els ambaixadors havien estat assassinats no hi deixaren cap home, dona, nen, vell o animal sencer. Tampoc no quedaren impunes els alans responsables de la mort de Roger de Flor, que eren a Circàsia (Bulgària). Molts d'aquests, sabent què els esperava, mataren els seus propis fills i esposes. La crueltat de la Venjança Catalana havia arribat al paroxisme.

Una gran família
Gal·lípoli vessava de botins i riqueses, bèsties i esclaus; especialment preades eren les dones joves, obligades a servir de concubines dels soldats. Sense enemic. Rocafort s'adreçà a altres zones de l'Imperi per a continuar l'orgia de sang. Era el torn de Macedònia.

Mentre el gruix dels catalans era en plena operació de càstig, l'almirall genovès Antonio Spinola va posar setge una altra vegada a Gal·lípoli. El cronista Ramon Muntaner, governador de la ciutat i administrador de la Companyia, va haver de recórrer a les mullers dels almogàvers per defensar la plaça. Contra tot pronòstic, les dones rebutjaren els atacs i, quan l'astorament feia forat entre els assetjadors, Muntaner i el centenar de soldats que quedaven a Gal·lípoli ordiren una escomesa llampec que neutralitzà el comandament enemic: Spinola fou decapitat i els genovesos renunciaren a la conquesta.

Aquest capítol posa de manifest el caràcter familiar de la Gran Companyia. Els soldats viatjaven, vivien i lluitaven amb les seves dones i fills. Qui sap si aquest vincle sanguini que s'havia establert entre els membres de l'exèrcit va ser l'arrel de la picabaralla fratricida que va esclatar quan Entença fou alliberat i tornà a terres bizantines. La majoria d'almogàvers catalans no el reberen bé, ja que feien costat a Rocafort, el seu líder indiscutit des de feia dos anys. Amb el nouvingut només feren pinya els aragonesos -una minoria- i els pocs nobles que restaven. Quan la desconfiança mútua ja era irreversible, un incident entre les dues faccions acabà amb la mort del noble Entença. Aquest fet va obrir una ferida definitiva al si de la Companyia, i Rocafort va romandre com a únic cap de l'almogaveria.

Amb el temps la confiança de la soldadesca envers Rocafort es va atenuar a causa de la supèrbia i la tirania amb què es comportava. A més, l'ímpetu dels almogàvers perdé pistonada i algunes derrotes enfront del general grec Xandrinos a Tessalònica acabaren de consumir la paciència dels soldats, que consideraven que Rocafort havia perdut la capacitat i el senderi: fins i tot s'havia atorgat el poder d'allitar-se amb les dones i filles dels seus subordinats! En visa d'això, el cabdill fou empresonat i lliurat a l'enemic, que el deixà morir de set i de fam a les masmorres d'Aversa (Nàpols).

L'exèrcit errant
La Companyia esdevingué allò que alguns estudiosos han qualificat de 'república de soldats'. Sense caps visibles, l'exèrcit mercenari català era comandat per l'anomenat Consell de Dotze, que alhora elegia un quadrumvirat format per dos cavallers, un adalil (quadre intermedi de l'escala jeràrquica militar) i un infant. El quadrumvirat es limitava a fer una feina de gestió i repartiment del resultat dels espolis. La naturalesa última dels almogàvers (reclutats la majoria en canvi de favors i privilegis i, sobretot, perdó dels delictes i dels crims) quedava al descobert.

Un cop restablerta la calma interna, la comunitat guerrera estengué les seves ràtzies a Tessàlia i els territoris veïns, i davallà fins a les ribes del golf de Corint. Durant una temporada visqueren sense cap preocupació ni ambició política, però la màquina de guerra continuava funcionant i aviat li sortiren pretendents. Gualter V de Brienne, un els barons francs que dominaven el sud de Grècia, va comprar els seus serveis per resoldre les disputes amb els estats limítrofs del ducat d'Atenes. En una campanya de sis mesos, a la primera meitat del 1310, la Companyia recobrà més de trenta castells i buidà tota la frontera d'enemics del comte. Però la història es repetí: potser molest perquè els catalans no havien repartit els botins confiscats i amoïnat per les males relacions que tenia amb els venecians del ducat de Negrepont (adversaris dels almogàvers), Gualter resolgué desfer-se dels mercenaris i els pagà només dues soldades de les sis que els devia.

De nou la Companyia, sense senyor, havia de lluitar pel seu honor. S'apoderà de places fortes i de punts estratègics de la frontera i les hostilitats començaren. El xoc que decidí la sort del costat català fou la batalla de Cefís, i de resultes de la matança que se'n desfermà, la pràctica totalitat de la noblesa franca de Grècia va desaparèixer de cop.

Aquesta victòria va marcar la fi del nomadisme almogàver. Establerta, per fi, al ducat d'Atenes, la Companyia acomplia el somni de Roger de Flor. Els seus membres es repartiren castells i títols i emparentaren amb les vídues dels senyors francs que havien eliminat, cosa que els permeté annexionar-se el ducat de Neopàtria (1319). El sistema de govern dels francs fou substituït pel règim parlamentari de Catalunya. Molt aviat el català passà a ser la llengua de la cancelleria i dels notaris. El govern d'Amfós, entre el 1317 i el 1335, marcà l'apogeu de la dominació catalana de Grècia.

Final del trajecte
Però de llavors ençà, la història de la Companyia va anar a mal borràs. La manca d'una estratègia dinàstica coherent per part de la Corona i les conspiracions d'algunes famílies locals van afeblir políticament la possessió catalana. Els almogàvers no eren més que una ombra d'ells mateixos. En paraules de l'especialista Jep Pascot, "els combatents d'Àsia, de Tràcia, de Macedònia i de Grècia ja no formaven en les seves files; els qui tenien vint anys en partir de Sicília ja havien passat de la cinquantena. I cap nova aportació no l'havia regenerada".

A més, l'establiment dels catalans al ducat d'Atenes havia despertat recels antics. La Companyia volia estabilitat, però els seus enemics no estaven disposats a donar les disputes per resoltes. Primer van aparèixer els genovesos, més tard els serbis i albanesos. I a cada nou intent, els almogàvers perdien un bocí del seu territori. El 1372 es presentaren els francesos i seguidament els florentins.

Ironies de la història, Pere III, publicà oficialment la integració del ducat d'Atenes i Neopàtria a Catalunya el 1380, quan els almogàvers conservaven poca cosa més que la ciutat de l'Acròpoli. Empaitats pels florentins i els navarresos, Atenes resistí un setge de més de quinze mesos. Tanmateix, el 2 de maig de 1388, la ciutat queia i el ducat d'Atenes deixava d'existir. El 1390 ho va fer el de Neopàtria. Ja no hi havia almogàvers a Orient.

(Aquest reportatge va ser publicat en el número 7 de 'Sàpiens', el maig de 2003).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Qui era el príncep romanès que va inspirar la novel·la de Bram Stoker?
La mostra permanent del Museu del Disseny de Barcelona inclou 18.000 peces dels segles XVI al XXI
L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV
Des de les vaques de Jenner fins a la conilla verda Alba passant per la gossa Laika
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
  • Caral, la primera ciutat d'AmèricaViatgem al Perú precolombí per conèixer les investigacions més recents sobre la civilització de la vall del Supe
  • El tràgic viatge del 'Sally'La travessia d'aquest vaixell esclavista va acabar en catàstrofe
  • Speculum al foder: l'art de cardar
    El primer manual eròtic d'Europa és català
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació