sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

La Mancomunitat: la construcció d'un país modern

L'obra de la institució va ser un primer embrió d'autogovern

Antoni Sella (text), Enric Pujol (assessorament) Dilluns, 20 de març de 2017

Enric Prat de la Riba
Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya
Wikimedia Commons

La Mancomunitat de Catalunya va ser la primera institució de govern pròpiament catalana després del 1714. Va ser un camí ple de dificultats econòmiques i traves competencials, però la unió de les diputacions provincials va reforçar una identitat mancada fins llavors d’una institució que la representés.

El 6 d’abril del 1914, a l’antic Palau de la Generalitat, Enric Prat de la Riba, un dels prohoms de la conservadora Lliga Regionalista, es converteix en el primer president de la Mancomunitat de Catalunya: la primera baula per recuperar competències de govern i a la vegada les institucions, la llengua i els símbols propis.

Crear una institució com aquesta, que agrupés les quatre diputacions provincials catalanes, havia estat la seva obsessió des que el 1907 l’havien nomenat president de la Diputació de Barcelona. Des d’aleshores, havien transcorregut set anys políticament molts intensos, treballant aliances i establint pactes estranys per aconseguir el consens de tots els partits catalans, des dels republicans fins als monàrquics conservadors. La pràctica unanimitat política resultava imprescindible per navegar per les enrarides aigües de la política madrilenya, sempre recelosa de Catalunya i immersa en l’inici de la crisi del règim de la restauració borbònica, amb la seva eterna pugna de poder entre conservadors i liberals.

Un ens simbòlic però sense poder
Ara, en el moment solemne de prendre possessió del càrrec, Prat de la Riba repassa el calvari que també ha viscut aquests darrers anys amb els diversos caps del Govern espanyol, es diguessin Maura, Canalejas, Romanones o Dato. Aconseguir que Madrid acceptés la creació d’una institució com la Mancomunitat no ha estat gens senzill, tot i la seva relativa rellevància política. De fet, la clau de volta continua en mans del Govern espanyol. Per això, en el seu primer discurs, Prat de la Riba recalca que Madrid ha de fer un pas més i transferir-li competències. “La Mancomunitat, que com a personalitat ho és tot, com a poder no és res”, afirma. I malgrat tot, Prat de la Riba esbossa un programa de govern humil però necessari, curt i realista: “Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”.


Prat de la Riba en un retrat 

Radiografia de la Catalunya del 1914
I és que aquest 6 d’octubre del 1914, el 40% de la població catalana encara és analfabeta, les biblioteques públiques, tret de la de la universitat, inexistents; el servei telefònic només arriba a 38 dels 1.083 municipis del Principat, i quasi la meitat d’aquestes poblacions no disposen ni d’un camí veïnal que permeti fer arribar un carro a la plaça del poble. Per això la Mancomunitat s’ha de posar a treballar immediatament, per poques competències que tingui o les oposicions que hi hagi.

No seran poques. “L’obstacle més gros serà la resistència de l’Administració, la tradició d’absorció, d’abassegament de funcions i mitjans del poder públic a Espanya”, prossegueix en el seu discurs Prat de la Riba. El president coneix perfectament d’on provenen les resistències. Malgrat que el decret del Govern del 18 de desembre del 1913 permet que qualsevol regió espanyola mancomuni les seves diputacions, només Catalunya ho fa.

A ningú no se li escapa, i menys a l’Administració espanyola, que, per primera vegada en dos-cents anys, des de l’ensulsiada del 1714, el país disposa d’un instrument de gestió que abraça tot el territori del Principat: “La Mancomunitat clou un període i n’obre un altre”, conclou el president. Per això, abans de començar a caminar, des de Madrid ja se n’han reduït les expectatives. Pel que pugui ser, s’ha prohibit que la Mancomunitat pugui mantenir cossos armats, en una maniobra clara per impedir que la Diputació de Barcelona pugui transferir-li els Mossos d’Esquadra. Cal esperar fins al gener del 1920 perquè les quatre diputacions puguin traspassar-li la pràctica totalitat de les competències. Aquest és tot el poder que administrarà la Mancomunitat de Catalunya: els propis i únics d’una diputació provincial. L’Estat mai no s’avindrà a transferir-li delegacions ni recursos fiscals, i per això la institució es veu obligada a viure una situació pressupostària precària i difícil.


Deute de la Mancomunitat de Catalunya

No és estrany, doncs, que durant els anys de màxim rendiment, el 76% dels recursos que la Mancomunitat administra siguin propis. Aquests es destinen sobretot al que Prat de la Riba i els seus més estrets col·laboradors, com Josep Puig i Cadafalch o Josep Pijoan, en diuen “construir un país modern”. Catalunya es troba més desenvolupada que la resta de l’Estat espanyol, però menys que els països europeus en els quals s’emmiralla. Cal aprendre de França, d’Alemanya, del Regne Unit i d’Itàlia, i establir un criteri de màxims per poder dur a la pràctica la utopia noucentista de la Catalunya ciutat: bastir un país civilitzat, equilibrat, solidari i redistributiu.

Reordenar les peces del taulell

Per aconseguir-ho, una de les prioritats és invertir la desarticulació territorial generada pel centralisme espanyol i ordenar el territori. I és per això que el mateix 1914 es crea l’Escola de Funcionaris d’Administració Local (futura Escola d’Administració Pública). Perquè si cal ordenar el país, cal dotar-lo de tècnics qualificats per fer-ho. I en això, com en tantes altres coses, la Mancomunitat supera les estructures de l’Estat, que no disposarà d’un centre de formació de funcionaris fins al 1940. Altres instruments cabdals de la Mancomu­nitat seran, entre d’altres, l’Institut d’Estudis Catalans, les escoles creades a la Universitat Industrial —situada a l’antiga fàbrica Batlló— i les quatre delegacions menors en matèria de sanitat i beneficència.

D’aquesta manera, en només deu anys, la Mancomunitat assoleix algunes de les seves fites inicials: 218 pobles deixen d’estar aïllats, es construeixen 418 quilòmetres de camins, el telèfon arriba a 372 municipis, gràcies a la instal·lació de quasi 6.000 quilòmetres de cable, i la creació de la Biblioteca de Catalunya permet encetar una xarxa de biblioteques populars en diverses poblacions. El filòsof i assagista Eugeni d’Ors, formulador del moviment noucentista, va ser l’inspirador de la política cultural dels primers temps i, per tant, també d’aquesta xarxa de biblioteques populars. Així mateix, va ser, a més, el creador de l’Escola de Bibliotecàries i l’ànima d’uns cursos d’alts estudis i in­tercanvi que van permetre que vinguessin fins a Barcelo­na alguns dels intel·lectuals més prestigiosos d’Europa. El 1923 seria el torn del físic Albert Einstein.

La política cultural i formativa, que inclou la defensa a ultrança de la llengua, és un poderós altaveu de l’obra mancomunal, tot i que les despeses en cultura i instruc­ció mai no superen el 7,4% del pressupost, però la seva di­mensió simbòllica és de primeríssima magnitud, ja que incideix directament en el procés de conscienciació naci­onal. No en va Joan Fuster parla d’aquesta etapa com del “període constituent de la cultura catalana”.


Els presidents de les quatre diputacions que van redactar les bases de la Mancomunitat

Formació internacional de joves

En canvi, les inversions en obra pública i comunicacions representen el 36%, i la partida destinada a sanitat i beneficència el 30%. En aquest sentit, destaca la tasca pionera que es va fer en l’àmbit de la salut mental o de l’atenció maternal a les obreres, enviant alguns experts com el doctor Salvador Vives, director del manicomi de Salt, a visitar els millors centres d’Europa. Igualment, Rafael Campalans, el socialista cridat a dirigir l’Escola de Treball, fou enviat als Estats Units per assistir a un congrés sobre tecnologia moderna, i el pedagog Josep Palau havia estat enviat a Roma per conèixer els innovadors mètodes pedagògics infantils de Maria Montessori, la qual fou convidada a Barcelona per impartir cursos.

Però potser la tasca més reconeguda per la societat del moment és la formació tècnica i professional dels joves, un sistema formatiu pensat per a un país industrialitzat com Catalunya i que va acabar sent adoptat per l’Estat, sota el nom d’escoles taller. A partir del projecte heretat de la Universitat Industrial, la Mancomunitat arriba a crear o potenciar setze escoles tècniques i professionals, que inclouen els rams més variats: des de l’Escola de Treball fins a la d’Agricultura, passant per l’Escola de Bibliotecàries o l’Escola d’Infermeres, i sense oblidar l’Escola d’Art Dramàtic, precedent de l’actual Institut del Teatre.

Vist amb perspectiva, el que resulta especialment important comprendre de la Mancomunitat és, en primer lloc, la integració que va fer de tots els instruments al servei de la modernització del país, i en segon lloc, la seva voluntat d’implantar un nou sistema administratiu que fos útil als ciutadans, un sistema que volia anar molt més enllà de les funcions de fiscalització i recaptació que en aquells moments semblaven ser les úniques que interessava exercir al Govern espanyol.

Modernització i cooperativisme
La política agrària de la Mancomunitat és un exemple d’aquest tarannà al servei de la modernització, el consens social i l’equilibri territorial. La institució persegueix que el sector agrari i ramader s’integri en el mercat capitalista, es modernitzi tecnològicament i s’equilibri socialment. Per això, promou el cooperativisme agrari i forma tècnics amb la missió que cooperin amb els pagesos i ramaders de cara a millorar la productivitat. I és que tan important és crear nous tècnics com que aquests aprenguin de les experièn­cies dels que han treballat en un sector tota la vida.

El president Enric Prat de la Riba mor l’1 d’agost del 1917 als quaranta-sis anys. L’enterrament d’aquest home rabassut i seriós, fill d’hisendats de Castellterçol a qui Eugeni d’Ors va definir com “el seny ordenador de Catalunya”, constitueix una de les manifestacions de dol més importants que ha viscut el país. Orfe del seu creador, el novembre del mateix any, la Mancomunitat nomena successor l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, catalanista de pedra picada, treballador infatigable, tot i que menys calidoscòpic i dúctil que el seu antecessor.

Acabada la Primera Guerra Mundial, és Puig i Cadafalch, acompanyat del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, qui encapçala el moviment per demanar més autonomia per a Catalunya. El novembre del 1918, el president de la Mancomunitat trasllada al president del Govern espanyol, el liberal García Prieto, les bases per a una autonomia de Catalunya que vol tractar cara a cara amb Espanya. Malgrat que la reacció no es fa esperar, i el 9 de desembre desfilen per Madrid més de cent mil persones en contra de l’autonomia catalana, el gener del 1919, des de la Mancomunitat, es redacta un projecte d’Estatut per a Catalunya. Però tot acaba en un gran fracàs a causa de l’actitud intransigent de Madrid.


Puig i Cadafalch en un retrat de Ramon Casas

És la incapacitat del catalanisme per continuar avançant davant l’Estat el que porta les diputacions a transferir la gran majoria de les competències a la Mancomunitat, el gener del 1920. Es tracta d’un pal·liatiu per mantenir viva la flama de la defensa d’un autogovern. Tot, però, sembla jugar en contra del catalanisme conservador hegemònic
La conflictivitat social deixa morts quasi cada dia i el joc polític de la Restauració s’esgota. Des de Barcelona, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, home que s’ha mostrat més comprensiu que d’altres amb els sentiments catalanistes, promou un cop d’estat.

El 14 de setembre del 1923 al migdia, Alfons XIII convida el general a formar govern. Aquell mateix vespre, Puig i Cadafalch l’acompanya al baixador del passeig de Gràcia i l’acomiada en el seu trajecte ferroviari cap a Madrid. Tres dies després la Mancomunitat aprova una resolució donant suport a la dictadura de Primo de Rivera. Davant la disjuntiva de defensar els interessos de la burgesia que la sustenta o defensar la pervivència d’un catalanisme transversal, la Lliga ha optat per la primera opció.

La Mancomunitat en el punt de mira
El 18 de setembre del 1923 el Govern prohibeix l’ús del català com a llengua administrativa i l’exhibició de la senyera. Un decret emès a Madrid acaba d’una plomada amb els afanys i els anhels que havia desvetllat la Mancomunitat de Catalunya. Sense renunciar formalment al càrrec, la vigília de Nadal, Josep Puig i Cadafalch marxa de viatge a França. Un mes després, el 30 de gener del 1924, la dictadura imposa el polític conservador i monàrquic Alfons Sala i Argemí, amic d’un rei que l’ha nomenat comte d’Ègara, com a president titella de la Mancomunitat.

Però aquest polític terrassenc, home d’inqüestionable fidelitat al règim establert, tampoc no aconsegueix vèncer els recels que la simple existència de la Mancomunitat desperta en els ambients governatius madrilenys. Tot
tenir-la sota control, el Govern decreta la suspensió de la institució el 20 de març del 1925. Aquest mateix any, un mestre d’obres de Sitges és multat per haver col·locat una placa en català en un edifici públic. Haver manat escriure la paraula escorxador i no la de matadero li representa una multa de vint-i-cinc pessetes.

La flama de la primera institució

Primo de Rivera creu que per decret ha anorreat les aspiracions catalanistes que, sis anys després, tornaran a manifestar-se amb força fins a aconseguir, el 1932, el restabliment no ja de la Mancomunitat sinó de la Generalitat de Catalunya. El Govern pensa que sancionant les plaques escrites en català dissuadirà els catalans de parlar el seu idioma, però a l’antic escorxador de Sitges encara hi ha les rajoles que, en català, certifiquen que l’edifici fou bastit el maig del 1925.


Portada de l'Estatut de Núria, 1932

Tot i la seva curta durada (del 6 d’abril del 1914 al 20 de març del 1925), la força simbòlica que ha representat tornar a tenir una institució que porti el nom de Catalunya i la seva actuació seguint sempre un criteri de màxims han contribuït decisivament a desenvolupar els sentiments d’unitat i d’identitat dels catalans.

(Aquest reportatge es va publicar per primera vegada a la revista 'Sàpiens' núm. 135, l'octubre de 2013).

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Qui era el príncep romanès que va inspirar la novel·la de Bram Stoker?
La mostra permanent del Museu del Disseny de Barcelona inclou 18.000 peces dels segles XVI al XXI
L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV
Des de les vaques de Jenner fins a la conilla verda Alba passant per la gossa Laika
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
  • Caral, la primera ciutat d'AmèricaViatgem al Perú precolombí per conèixer les investigacions més recents sobre la civilització de la vall del Supe
  • El tràgic viatge del 'Sally'La travessia d'aquest vaixell esclavista va acabar en catàstrofe
  • Speculum al foder: l'art de cardar
    El primer manual eròtic d'Europa és català
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació