sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

El viatge que va il·luminar Darwin

Reconstruïm la ruta del ‘Beagle’ al voltant del món, un viatge que va capgirar tot el que es creia sobre la història de l'home.

Arnau Cònsul (text), Enric Garcia (assessorament) Dimecres, 19 d'abril de 2017

El viatge del Beagle
El viatge del Beagle
Wikimedia Commons

Quan la corbeta HMS Beagle va atracar al port de Falmouth el 2 d’octubre del 1836 i un jove de vint-i-set anys anomenat Charles Darwin va tornar a posar els peus a la seva Anglaterra natal, diuen que el seu pare, met­ge i membre de la Royal Society, va comen­tar que la forma del seu cap havia canviat completament. És una magnífica metàfora del que va representar aquella travessia al voltant del món que havia de durar dos anys i en va acabar durant cinc: el munt de quaderns d’anotaci­ons i els milers de mostres de flora i fauna amb què Dar­win va tornar a casa el van mantenir ocupat la resta de la seva vida i mai no va tornar a sortir d’Anglaterra.

L’any 1831, al món ja estava gairebé tot descobert. Els mapes només eren fiables en part, però només els dos pols i els famosos passos del nord-est (per anar d’Europa a Amè­rica per l’Àrtic) i del nord-oest (per circumval·lar per sobre del Canadà) feien delirar alguns aventurers. El propòsit de les expedicions navals s’havia anat transformant: ja no es tractava de descobrir noves terres sinó de perfeccionar la cartografia i d’aportar prestigi a la nació.

Els viatges d’exploració van passar a tenir un caràcter científic i entre les potències europees va esclatar una competició —mai no declarada— per veure quina apor­tava més sabers a la humanitat. No és casual que el nou imperialisme del segle XIX vingués de bracet amb una nova mentalitat: el domini del mar el donaria el control de la tecnologia punta, no tant el control de les millors rutes i ports. En aquell temps, això es traduïa en l’energia del vapor i la metal·lúrgia. Vet aquí el secret que portà Anglaterra a assentar l’imperi més gran de la història.



El Beagle al seu pas per la Terra del foc en un quadre de Conrad Martens. 


Una expedició històrica

Tenint en compte aquest marc, l’ex­pedició amb un vaixell de veles com l’HMS Beagle podria considerar-se anacrònica, però afrontar un viatge per terres remotes amb un navili que fos de vapor encara era poc apropiat: no haurien pogut re­parar-lo enlloc, ni proveir-se de carbó. I per a una expedició com­promesa amb la ciència, que tenia com objectiu millorar la cartogra­fia sud-americana i perfeccionar els càlculs cronomètrics de la longitud arreu del planeta, era preferible con­fiar en les eines i els costums mariners de tota la vida. No fos cas.

Ara bé, els anglesos no eren tan altruistes com sembla: els processos d’emancipació llatinoamericans els servien per establir contactes comercials amb els ports principals i els primers governants d’aquelles noves repúbliques. El dietari de Darwin mateix ens en dóna una pista: queda palès que va passar molt més temps en terra que navegant en el vaixell, mesos sencers ancorats en una mateixa ciutat, que el naturalista aprofitava per fer llargues excursions cap a l’interior, ja fos remuntant la Pampa a cavall, acompanyat de gautxos i fent coneixença del general Rosas, o per travessar els Andes des de Xile fins a Mendoza per estudiar-ne la geologia.

El capità del Beagle, Robert FitzRoy, només era quatre anys més gran que Darwin, però aquest l’admirava per l’experiència que acumulava al mar i el coneixement del món que tenia. L’admiració, al principi, no va ser mútua. FitzRoy, descendent d’una dinastia noble i d’idees aferrades a la tradició, era el representant paradigmàtic del conser­vador partit tory. La primera impressió que va tenir d’aquell jove estudiant de família rica i liberal, de perfil netament whig, va ser que no suportaria la duresa del viatge. Els constants marejos de Darwin en les travessies marítimes semblava que li donarien la raó, però amb el temps el capità va arribar a apreciar Darwin. Tots dos compartien el mateix objectiu intel·lectual: demostrar la veritat literal de les ensenyances bíbliques, especialment del Gènesi, a través de noves descobertes als confins del món.

Primeres conclusions
A més de FitzRoy i Darwin, al vaixell hi viatjaven un pintor, un catequista i tres tripulants ben especials: York Minster, Fuegia Basket i Jemmy Button. Eren aborígens de la Terra del Foc que FitzRoy s’havia endut en el primer viatge del Be­agle, tres anys abans. En aquest temps, el capità els havia volgut civilitzar; és a dir, els havia batejat, evangelitzat i educat segons les conven­cions occidentals.

Tot plegat era part d’un experiment benintencio­nat: l’objectiu de FitzRoy era retornar-los a casa i que la seva nova condició superior servís per estendre el cristianisme i la civilitza­ció britànica en aquell punt remot on mai no hi arribaria cap missioner. L’experiment va ser un fracàs i va servir perquè Darwin en tragués una bona con­clusió: no es pot interrompre l’evolució natural de manera brusca. FitzRoy, en canvi, va reafirmar la seva idea que els aborí­gens eren un exemple de la degeneració dels descendents d’Adam i Eva que s’havien allunyat massa del Paradís en lloc de seguir el curs majoritari de la cultura humana.

El Gènesi va ser font d’una nova topada quan Darwin va descobrir un gran dipòsit amb nou fòssils del pleistocè vora Bahía Blanca, a la Patagònia. Tots havien viscut feia uns 12.000 anys. Eren uns esquelets enormes, mamífers, sens dubte, però eren desconeguts o molt poc coneguts pels científics de l’època. El que els resultava més familiar de tots era un megateri o peresós gegant. Darwin es va adonar de les evidents similituds amb l’espècie actual, però en vida aquell fòssil no hauria pogut trepar pels arbres de cap manera com els peresosos d’ara. També li va sobtar un altre fòssil en forma de gran closca vertebrada, molt similar a la dels armadillos actuals. Aquestes similituds morfològiques i l’ab­sència d’una vegetació frondosa per atipar aquelles feres colossals li van fer pensar en l’adaptació al medi, però FitzRoy no hi estava ben bé d’acord: creia que aquells gegants senzillament no havien cabut a l’arca de Noè…

La majoria de persones opina­ven com FitzRoy. Es creia que Déu havia creat les espècies i les havia col·locades cadascuna en un lloc: els cangurs, a Austràlia; les girafes, a l’Àfrica; els peresosos i armadillos, a l’Amèrica del Sud. Però Darwin creia que entre les espècies extingides i les actuals hi havia alguna mena de parentesc evolutiu, que els animals actuals eren els successors dels extingits. Tot plegat, es debatia en suculents àpats a la Pampa argentina. Mentre els tripulants cartografiaven la costa, Darwin va tenir temps d’assaborir les espècies amb què tornaven cada vespre els caçadors, com els armadi­llos o una gran au que Dar­win va anomenar estruç però que en realitat era un nyandú. Als seus dietaris, escrivia que la carn de la suposada estruç li recordava la carn de bou, i els armadillos, l’ànec.

Àpats inspiradors
Fos com fos, les experiències gastronòmiques a la Pampa servirien temps després per a les seves tesis evolucionistes. També va poder fer algunes adquisicions sorprenents, com “el cap d’un animal de la mida d’un hipopòtam”, segons el seu dietari, pel qual va pagar 18 pe­nics a un granger. Era un herbívor extingit, el Toxodon platensis, que va desconcertar Darwin completament, qui va afirmar que “era un dels animals més rars dels que mai han estat descoberts”.

Rumb a la Patagònia, Darwin encara va trobar dos jaciments de fòssils més. “He tingut sort amb els jaciments fòssils”, escrivia en una carta dirigida al seu mentor, el botànic John Stevens Henslow. També va tenir sort en moltes altres ocasions. Quan un dels mariners va caçar aquell petit “estruç”, Darwin no va impedir que l’au fos llençada ràpidament a la cassola. Però mentre veia com feia xup-xup, el naturalista es va adonar de com n’era, de petita, en realitat i la va voler conservar. “Per fortuna, vaig poder recuperar el cap, el coll, les potes, les ales i bona part de les plomes i pell”. Va enviar les mai millor dit despulles a Anglaterra i allà van cosir i recompondre l’espècimen per poder-lo exhibir al museu de la Societat Zoològica.

La travessa per la Terra del Foc xilena no va ser un camí de roses. A més de les tempestes i el fred glacial, la corbeta va topar amb una roca i va caldre tornar endarrere, fins a l’estuari del riu Santa Cruz, per reparar els desperfectes. Darwin ho va aprofitar per remuntar el riu fins als peus dels An­des. “No es pot imaginar res de més bonic que el color blau de les glaceres, especialment pel contrast amb la blancor de la neu que corona els pics”, escrivia el 29 de gener del 1833. Ja al Pacífic, l’estada a Valparaíso va ser l’únic parèntesi de pau: allí van rebre corres­pondència i el científic va poder enviar paquets amb mostres de plantes i animals dissecats al professor Henslow, de Cambridge, com feia sempre que paraven en ports principals. I és que l’expedició no va comportar, de cap manera, una desconnexió total i completa de cinc anys amb la realitat d’Anglaterra.

Desastres naturals desitjats
El naturalista va estar un mes amb febres, probablement afectat de la malaltia de Chagas, però a canvi va viure dos fenò­mens extraordinaris que, com a geò­leg, gairebé desitjava: l’erupció del volcà Osorno i un violent terratrèmol, que va agafar-lo a Valdivia. El sisme, que va anar seguit d’un parell de tsunamis, va derruir per complet la ciutat de Concepción, que Darwin va afanyar-se a visitar. Va comprovar que el sòl s’havia elevat, fet que corroborava la seva teoria sobre la formació dels Andes, on, en les seves nombroses excursions, havia trobat molts fòssils d’animals marins.



A les celebèrrimes illes Galápagos, el Beagle va arribar-hi el 16 de setembre del 1835, més de tres anys i mig després d’haver sortit de Plymouth. Només va ser-hi trenta-tres dies. Calia cartografiar-les i explorar les més grans, de manera que FitzRoy va fer desembarcar uns quants homes en cada illa. Darwin va quedar-se a la de Sant Salvador i, encara que també va visitar les altres, en aquesta ja va observar, recollir i catalogar els primers pinsans, iguanes, llangardai­xos i tortugues gegants sorprenents; i ja va adonar-se que s’assemblaven a les espècies que havia conegut al continent sud-americà, però a la vegada eren força diferents. Colors, sons, costums... aviat va caure en el fet que aquests animals característics eren distints en cada illa. Va ajudar-lo una conversa amb el governador de l’arxipèlag, que assegurava que era capaç d’encertar d’on era cada tortuga presa pel científic per la forma de la closca.

Les preguntes que van suscitar-li l’estada en aquestes terres i les posteriors teories que en va treure són prou conegudes. No deixa de ser poètic que en aquestes illes tòrrides i de vegetació escassa, qualificades d’infernals per la tripulació, Darwin hi sabés veure un aire edè­nic: “Aquest grup d’illes és un món a part (...) ens sembla que ens aproximen a saber millor com va ser la primera aparició d’éssers vius al pla­neta”, escrivia el 8 d’octubre del 1835. Rèptils i aus compartien basses d’aigua i caçar les bèsties era el més fàcil del món, perquè un s’hi podia acostar sense que s’espantessin gens ni mica. La conclusió va escriure-la al seu dietari: “Quin trastorn ha de causar en un país la introducció d’un nou depredador abans que els instints dels sers indígenes s’adaptin a l’astúcia o la força de l’intrús”.

Un petit museu en alta mar
En aquest punt, l’HMS Beagle encara havia de travessar l’oceà Pacífic, ancorar a Tahití, Nova Zelanda i Austràlia, passar l’Índic fins a vorejar el cap de Bona Esperança i enfilar de nou l’Atlàntic. Però el viatge ja tocava la seva fi i la tripulació vessava optimisme: el gruix del treball estava fet, la bodega anava plena de carn (tortugues, iguanes, cormorans...) i la cabina de Darwin s’havia convertit en un petit museu. En el transcurs del periple, Darwin havia après a desen­volupar el mètode científic: observant, recol·lectant i enregistrant-ho tot meticulosament, classificant les troballes i fent ús del microscopi. També havia convertit el Beagle en una mena d’arca on s’hi havien anat acumulant capses i barrils plens de plantes, aus, insectes, fòssils i tot tipus de criatures marines reunides “a cegues”, com confessava ell mateix després. Vint anys després, el naturalista publicaria L’origen de les espècies.

Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Amb la fi del franquisme es va recuperar 'El Be Negre', un clàssic de la premsa satírica catalana que va passar a dir-se 'Amb potes rosses'
Ritus per tenir salut, per mantenir-se jove o per trobar l'amor són tan sols alguns dels costums que acompanyen aquesta festa plena d'antics simbolismes
L'equipament vol provar els tallers abans de posar-los en marxa al setembre
Ambicions, poder, creences, tortures i la fundació de la Generalitat
Les restes s’analitzaran genèticament i s’encreuaran amb perfils genètics de familiars de persones desaparegudes
  • Aconsegueix el decret de Nova PlantaT'oferim una reproducció de l'exemplar conservat a la Biblioteca de Catalunya, imprès el 1716
  • Els catalans de la cel·la 17Resseguim, amb dietaris inèdits, el dia a dia dins d'una presó franquista
  • L'espècie misteriosaEls denisovans, una baula perduda de l'evolució humana
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació