sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Els últims indis

L'aventura d'Edward Curtis, el fotògraf que va dedicar la vida a salvar la memòria de les tribus nord-americanes

Àlex Novials (text), Javier Laviña (assessorament) Dimecres, 19 d'abril de 2017

Edward Curtis
Edward Curtis en un autoretrat vora el 1889
Edward Curtis

En el tombant del segle XX, el fotògraf Edward Curtis va recórrer tot el país, des de les grans planures del centre fins a les costes del Pacífic, i des de l’àrid sud-oest fins al cercle polar àrtic. Amb penes i treballs, va recollir l’essència de fins a vuitanta tribus diferents i les va retratar amb la seva càmera. Cultures tan diferents com l’entorn en què habitaven, però totes mil·lenàries, i totes en risc de desaparèixer, van viure un darrer moment d’esplendor a les pàgines de la seva obra.

La infantesa d’Edward Sheriff Curtis no és fàcil. Nascut el 1868 a Wisconsin, el seu pare havia estat soldat a la guerra de Secessió, però n’havia sortit tocat i ara, casat i amb quatre fills, és incapaç de fer rutllar la seva petita granja.
La família sempre passa gana. El nen va esporàdicament a l’escola rural, però deixa els estudis als onze anys per ajudar més a casa. És llavors que, seguint les instruccions d’un manual de fotografia i amb una lent que el seu pare havia dut de la guerra, construeix la seva primera càmera fotogràfica. Entra a treballar al ferrocarril amb catorze anys, però quatre anys després l’acomiaden i el rigorós hivern mata la collita. Només queda una opció: emigrar i començar de zero. Arriben a Seattle, la ciutat de l’oest que creix més ràpidament. Els 10.000 habitants es multipliquen per deu en només una dècada. Edward ha de fer d’escarràs per dur el pa a taula: fa de llenyataire i de pescador. Però quan té vint-i-dos anys, cau d’un arbre, es fa mal a l’esquena i queda prostrat al llit durant gairebé un any.

Després decideix buscar una manera menys dura de guanyar-se la vida. Amb els pocs estalvis que els queden, compra una càmera fotogràfica i entra d’aprenent en un estudi. L’èxit és instantani. Poc després es casa amb Clara Phillips, una noia independent i espavilada de divuit anys. De seguida prospera i s’associa amb un estudi molt més cèntric. Hi fa uns retrats de luxe, amb la tècnica del fotogravat sobre plaques d’or i plata, que fan sensació entre els rics i poderosos, però també entre la gent comuna, que estalvia durant mesos per tenir aquell record inesborrable. El 1895, només quatre anys després de l’accident, Curtis ja és una celebritat. Trasllada tota la família a una luxosa casa finament moblada, la feina s’acumula i ell no para quiet.

El primer contacte amb els nadius
El 1896 retrata la princesa Angeline, filla del cap Seattle, el mític guerrer indi que dóna nom a la ciutat. La velleta viu com una captaire als suburbis, i Curtis li ofereix un dòlar (que equival al sou d’una setmana per a un treballador) a canvi de fer-li una foto. El resultat és magnífic i impressiona tothom, sobretot el fotògraf mateix. Aleshores comença un recorregut pels afores per trobar més nadius, i aquestes fotografies es venen molt bé.

 
La princesa Angeline, filla del cap Seattle, va ser la primera índia retratada per Curtis; la seguirien 40.000 fotografies més.


L’Edward és també un muntanyer agosarat que gaudeix retratant els paisatges més salvatges de la contrada. En una excursió rescata un grup de científics que s’havien perdut mentre estudiaven el mont Rainier. Entre ells hi ha dues patums indiscutibles: George Bird Grinnell, màxima autoritat del país sobre els indis de les planures, i Clint Hart Merriam, cofundador de la National Geographic Society.

Aquell rescat casual esdevé crucial en la vida de Curtis, ja que el 1899 el conviden a unir-se a una gran expedició a Alaska. Tot és cosa d’Edward Henry Harriman, un dels homes més rics del país. El metge li ha recomanat un viatge per recuperar la salut, i ell decideix omplir un vaixell amb els millors zoòlegs, geòlegs, botànics i etnòlegs i posar rumb nord enllà per sortir a l’encalç del desconegut. En els 13.000 quilòmetres d’anada i tornada fins a Sibèria, descobreixen 600 noves espècies. El vaixell esdevé per a Curtis una universitat flotant.

L’estiu del 1900 segueix una nova oportunitat d’or: Grinnell el convida a acompanyar-lo a les planures de Montana per immortalitzar la dansa del sol, una cerimònia importantíssima per als indis, que els missioners i els agents del Govern consideren salvatge i pagana. El ritual està prohibit i no sembla que hagi de sobreviure al zel del Codi Indi de Crims Religiosos, que preveu penes de presó per a qui hi participi. Quan Curtis hi arriba i veu el campament de més de dos cents tipis, queda astorat. Ell sempre ha fotografiat petits grups dispersos d’indis, i ara es troba davant d’una autèntica gernació, tot i que, per als seus protagonistes, aquella és una trobada històricament modesta. Però és que llavors ja no hi ha cap línia per empènyer cap a l’oest: tot el país està ocupat per l’home blanc. El 1900, les tribus només posseeixen el 2% del territori que solien controlar. Moltes llengües s’han perdut i molts costums i moltes vides. En el cens del 1900, de 76 milions d’habitants, només 237.000 són indis. És el nombre més escàs des dels probables deu milions en
temps de l’arribada dels europeus.


Cua de Mostela, guerrer dels indis piegan, retratat per Curtis el 1900. Porta un barret de plomes d’àliga i un collaret d’urpes d’ós grizzly, i va armat amb un tomahawk.


Neix la missió impossible 
A l’inici els indis en desconfiïn, però Curtis fuma la seva primera pipa cerimonial i descobreix que els nadius són gent extremadament amable, i en queda fascinat per sempre més. Aprèn a escoltar i aprèn que cal temps per obtenir respostes. Finalment li permeten fer fotos del campament, i queda astorat pels “rituals aterridors” d’aquells cinc dies. Tant, que decideix fotografiar totes les tribus índies que quedin al país per capturar-ne l’essència abans que desaparegui sense deixar rastre. La idea és impossible, però té clar que és el projecte de la seva vida.

Quan torna a Seattle, les fotos que ha fet són un èxit rotund, però ell ha de fer front als problemes domèstics. Té tres fills i una dona que sempre l’ha encoratjat, però ara les coses es compliquen. La gran obra requerirà molt de temps lluny de casa i de l’estudi. Tanmateix, Curtis està decidit i té pressa: no es pot entretenir, el seu objecte d’estudi està morint a cada segon que passa. Viatja cap al sud-oest, tan lluny com el porta el tren. Després agafa un carro i viatja encara cent quilòmetres més, fins al cor d’Arizona. És el país dels indis hopis, que viuen en un terreny tan àrid que els colons blancs no hi tenen interès. Lloga un traductor i mira d’integrar-se amb cura entre els indis, fent front al recel que han provocat dècades de greuges dels colons i els soldats, dels missioners i els agents governamentals. Els hopis l’anomenen l’Home que Dorm sobre el seu Alè, perquè utilitza un matalàs inflable. Presencia la seva gran festivitat, la dansa de la serp, quan apleguen centenars de rèptils mortífers per ballar-hi i pregar així als déus. Curtis conclou que, si en vol treure l’entrellat, haurà de tornar-hi l’any vinent, i l’altre, i l’altre...

Així ho fa, durant tres estius consecutius, recorrent vastes distàncies i fent-se conèixer a més i més indrets. S’adona que haurà d’anar als racons més remots del continent, on els indis s’han amagat per poder prosseguir amb les seves tradicions ancestrals. Navahos, apatxes, mohave, pueblos... només les tribus d’aquesta zona ja representen una feinada increïble. Però ell no s’esporugueix, i treballa en jornades de setze hores, set dies la setmana. Pregunta, escolta i sobretot fa fotos. Moltes fotos. Després visita els apatxes, que l’amenacen, el maltracten i se’n riuen. Ell no en treu res, però persevera. Caldrà que hi torni, això és tot. Però els diners s’acaben. Les fotos són un èxit, però les despeses són massa grans. Tanmateix, l’obsessió creix, i quan és a casa només pensa a tornar a marxar...

De nou una casualitat pica a la porta. El 1904, una revista femenina fa un concurs per trobar l’infant més bell d’Amèrica. L’estudi de Seattle envia una foto del seu arxiu, que és preseleccionada entre 18.000 participants. L’artista encarregat de triar-les en parla amb Theodor Roosevelt, el flamant nou president del país, i aquest convida Curtis a retratar els seus fills. Mentre és a la casa presidencial, el fotògraf no dubta a presentar el seu projecte a Roosevelt, que declara: “Cap home podria estar fent res més important. Us ajudaré tant com pugui”.

Un gran problema de liquiditat
Però el veritable maldecap són els diners. Curtis acudeix a la secció d’etnologia de l’Institut Smithsonian. Els acadèmics (molts dels quals, per cert, mai no han vist un indi en directe) queden astorats davant l’ambició embogida d’aquell individu indocumentat i no en treu res. Els editors tampoc veuen viabilitat al projecte, ja que produir els vint volums de la col·lecció que pretén Curtis no costaria menys de mil dòlars, l’equivalent al sou d’un any de l’americà mitjà... Ell no desisteix i continua fent treball de camp, mentre la relació amb la seva dona es tensa fins a l’extrem. Ja s’ha gastat tots els seus estalvis, uns 25.000 dòlars (equivalents a uns 375.000 euros d’avui). Busca mecenes: tots l’ensabonen però ningú no hi posa un cèntim. El 1906 decideix provar fortuna amb el magnat J. P. Morgan. Li presenta el projecte i li demana 15.000 dòlars anuals durant cinc anys, comprometent-se a treballar gratis fins a acabar els vint volums de l’obra. Morgan, impassible, diu que no. Però Curtis no es rendeix i li mostra les fotos que ha dut. El magnat s’enamora del retrat d’una adolescent mohave i canvia d’opinió. D’acord, diu, finançaré els llibres que continguin més fotos com aquesta.

 
La foto de la jove mohave que va convèncer el magnat J. P. Morgan d’esdevenir el mecenes de l’obra.


Però el text no l’ha d’escriure cap acadèmic. “Ningú no coneix els indis com vostè, vostè se n’ha de fer càrrec”, li diu Morgan. “Senyor Curtis”, s’acomiada, “m’agraden els homes que intenten el que és impossible”. El fotògraf surt dalt d’un núvol. La gran obra s’ha salvat. Després encara el criden per fer les fotos del casament de la filla del president, i aconsegueix que aquest es comprometi a signar el pròleg del primer volum. Però a Seattle, la dona en comença a estar ben tipa, i a més dubta de la fidelitat de Curtis en les seves excursions. Ell prova de salvar la situació complint la promesa d’endur-se la família amb ell. El 1906 viatgen a Nou Mèxic, al cor de la nació navaho. Necessiten vuit cavalls per transportar els 500 quilos de material. Els nens es meravellen del paisatge i de la companyia dels indis. De sobte, un dia d’agost, els nadius desapareixen. De nit senten uns cants estranys i el guia torna amb males notícies: hi ha una índia que té problemes per donar a llum, els remeis tradicionals no funcionen i els savis de la tribu ho atribueixen a la presència dels blancs que fan fotografies. Per primera vegada, Curtis té por. Tothom puja al carro i fugen cames ajudeu-me. Aconsegueixen arribar al poble més proper sans i estalvis, però Clara ja n’ha tingut prou. Ha estat una bogeria arriscar la vida dels seus fills i mai més no l’acompanyaran a territori indi.

Comença la redacció del primer volum. Ell i el seu equip d’ajudants treballen tres mesos, disset hores al dia, sense concedir-se cap descans. La voluntat que els inspira no pot ser més clara: “Amb cada vell o vella que mor, mor alguna tradició, algun coneixement que no posseeix ningú més. Per això cal recollir la informació ara mateix, en benefici de les futures generacions, respectant el mode de vida d’una de les grans races de la humanitat, o bé l’oportunitat es perdrà per sempre”. Les cent seixanta-una pàgines del llibre, i les cent divuit imatges que les il·lustren, són saludades amb crítiques esplèndides, tant de la premsa com dels estudiosos. Curtis ha aconseguit una obra mestra en tres fronts: l’artístic, l’històric i el literari. Però és evident que caldran més diners: un sol mes de treball de camp a Arizona ha costat 5.000 dòlars.

Venedor de mala gana
El 1907, quan comença a vendre subscripcions, veu que no serà fàcil. Tothom contesta el mateix: si teniu el suport de Morgan, què més us fa falta? Curtis odia la feina de pidolaire, i a més el context no hi ajuda. Es desferma una important crisi econòmica, i en l’episodi del pànic dels banquers, la borsa cau més d’un 20%. Sembla que l’economia del país es pot col·lapsar. Només quan el mateix J. P. Morgan compromet la seva fortuna per salvar el sistema, fent el paper d’un banc central, s’aconsegueix estabilitzar els mercats. Curtis prepara la feina per al volum següent, que dedicarà als sioux. Porta quatre anys passant més temps amb els indis que amb la dona i els nens, i quan no està fent treball de camp, està viatjant a la recerca de subscriptors. El 1909 neix el seu quart fill, però tanmateix la família es trenca i ell marxa de casa. Ara ja se’l saluda com a màxima autoritat sobre els indis, i arreu se’l rep en els més alts cercles de poder, polítics, científics i socials, però tot i això es manté constantment al límit de la fallida. El 1909 Morgan hi aporta 60.000 dòlars més, a condició de posar l’obra a càrrec d’un comitè directiu a Nova York. Curtis només pot dir que sí: empobrit i sense casa, té 52 anys i està físicament exhaust. Té 150 dòlars al banc i en deu més de 50.000. Per primera vegada en una dècada, no pot passar tot el seu temps en terra d’indis.


Líders sioux a cavall.


Pioner del cinema documental
L’any següent fa expedicions a la costa nord del Pacífic i de nou al sud-oest, on troba els seus estimats hopis a punt de sucumbir a la civilització occidental. El cens demostra que hi ha 39.000 indis més que el 1900, però la dada és un miratge: la llengua, la cultura, la religió... tota la manera de viure dels nadius està desapareixent. El 1912 compra un vaixell i navega a terres del seu nou amor, els kwakiutls de la Colúmbia Britànica. Allà fa el pas lògic següent en la seva ànsia totalitzadora: hi duu una càmera de cinema per documentar la vida dels indis. No vol filmar ficció, sinó un documental. En una aposta de doble o res, crea la Continental Film Company i busca inversors, prometent beneficis de 100.000 dòlars en un temps en què el cinema ja està consolidat com un nou espectacle de masses. El resultat és 'In the land of the head hunters' (‘En terra dels caçadors de caps’), el primer llargmetratge documental de la història, on es recreen cerimònies ja prohibides i es retrata amb fidelitat la vida dels kwakiutls. L’estrena és un èxit de crítica, i també l’aplaudeixen els acadèmics. Però per una disputa amb el distribuïdor, la cinta queda embargada. Curtis no s’ho pot creure. Ha fet una altra obra mestra i ningú no la podrà veure. El conflicte s’allarga i la pel·lícula queda segrestada. Per si fos poc, a Europa esclata la Primera Guerra Mundial, que frena l’economia, i mor Morgan, el gran mecenes. Per sort, el seu hereu es compromet a continuar finançant l’obra, tot i que a canvi de quedar-se’n tots els drets. El 1916 Clara demana el divorci, acusant-lo d’adulteri, crueltat i negligència. Curtis aconsegueix un contracte amb el Servei Forestal i passa el temps fent vida de rodamón pels parcs nacionals, fugint de tot. Després es trasllada a Hollywood i treballa fent fotos per als estudis, però està deprimit i se sent humiliat. Tot i això, el 1922 comença la recerca de tribus al nord de Califòrnia aprofitant els seus nous estalvis, i la vida a camp obert li fa recuperar l’esma. Aconsegueix publicar el volum XII sobre els hopis, un treball brillant resultat de més de vint anys de visites. El 1923 participa en la fundació de la Lliga pel Benestar dels Indis amb altres artistes, acadèmics i advocats, i l’any següent el Govern reconeix per fi la ciutadania dels nadius americans.

El 1926 arriba a Oklahoma, on viuen gairebé un quart de tots els indis del país, però gairebé tots des de fa poc i per obligació. La recerca d’informació és depriment: és la demostració empírica —i tràgica— que tenia raó des del bell inici. L’extinció de la cultura tradicional és ja un fet. Els indis que troba a penes conserven traces de la seva herència, i Curtis sua per aplegar material per a l’obra. Després de tres dècades intentant anar un pas endavant de la civilització, aquí sent que ha fet tard. Només se salven els retrats: les cares encara mantenen la seva autenticitat, encara que els grans caçadors i guerrers de les planures hagin esdevingut criadors de pollastres en una reserva polsegosa. El passat ha estat esborrat i, fins i tot després d’un esforç titànic, el volum XIX queda molt per sota de la qualitat que havia assolit amb la resta.

Queda, però, un últim regust de triomf en el darrer volum. Les tribus esquimals del nord remot s’han mantingut verges. Curtis tenia 31 anys en l’expedició de Harriman al cercle polar àrtic i estava ple de vitalitat. Ara en té 59 i està fet pols, divorciat i arruïnat. Però encara segueix dempeus, i la darrera fita és a tocar. El juny del 1927 arriba a Alaska amb la seva filla Beth com a assistent, compra un petit vaixell i salpen nord enllà entre els icebergs amenaçadors. La navegació és lenta i penosa, però quan els primers nadius surten a rebre’ls amb els seus caiacs, Curtis està exultant. Aquests indis són potser els més purs que ha trobat mai! “Per primer cop en trenta anys arribo a un lloc on cap missioner hi ha treballat”, es meravella. Les fotografies són plenes de somriures. Estiren la missió tant com poden i arriben a tocar de Sibèria i més enllà de l’estret de Bering. Curtis aprofita el sol de mitjanit per treballar fins a seixanta hores seguides amb només quatre hores de son, i no veu mai el moment de girar cua, tot i que l’hivern se’ls tira a sobre. Finalment retornen de miracle a Alaska, amb el buc del vaixell totalment congelat i fent aigua per tot arreu...


Una mare esquimal amb el seu fill.


Els deutes d'un pobre de solemnitat
Quan arriba de nou a Seattle, la policia l’arresta per incomplir el pagament de la pensió a la seva dona. El jutge no pot creure que el cèlebre fotògraf, que ven la seva obra per 3.500 dòlars, sigui insolvent. “Doncs no tinc res, senyoria. Cap estalvi, cap propietat, cap negoci. Només 'The North American Indian'. I no en rebo ni un cèntim”. Tot i els més de cinquanta milions d’euros que acabaria costant l’obra, el projecte sempre ha operat en dèficit, i Curtis només té deutes. I per què treballava, doncs, li pregunta el magistrat? “Perquè és l’única cosa que podia fer que valia la pena”, diu entre llàgrimes. El jutge l’allibera, però ell ha quedat molt tocat, físicament i psicològicament. Tot i això, aconsegueix enllestir l’últim volum el 1929. Just abans del gran cataclisme de la borsa que arrossega el país a la Gran Depressió i submergeix Curtis i la seva gran obra en el silenci més sepulcral. 

El gran fotògraf, l’etnòleg amateur fet a si mateix, encara viu dues dècades més. Mor el 1952 d’un atac de cor, a 84 anys. Vint anys després la seva obra és redescoberta i esdevé el caprici luxós dels col·leccionistes. El 2010, un sol fotogravat es va vendre per 169.000 dòlars. Les col·leccions completes són gairebé impossibles de trobar: el 2009 se’n va subhastar una per 1,8 milions de dòlars. Però no és això el que faria somriure satisfet el gran coneixedor dels indis, sinó que avui dia són moltes les tribus que utilitzen els materials que ell va recollir per redescobrir les seves tradicions, els rituals, els mites i les cançons, i fins i tot per recuperar llengües perdudes. La visió grandiosa, l’esforç monumental i els nombrosos sacrificis del Caçador d’Ombres, un dels molts noms amb què els indis van batejar Curtis, han tingut la seva recompensa.


Curtis acompanyat dels indis crow que havien servit com a exploradors del Setè de Cavalleria: Mocasins Peluts, Va al Davant i l’Home Blanc l’Encalça.


La tasca de tota una vida. L'obra en xifres
Curtis va treballar més de trenta anys per enllestir els textos i les fotografies dels vint volums de 'The North American Indian'. A l’obra va recollir els trets més importants de la cultura de totes les nacions índies que quedaven dempeus en el seu temps. Tots els volums tenen una estructura similar, amb capítols dedicats al territori i el mode de vida de les tribus, els seus costums, la feina i l’artesania, i finalment la seva religió i cerimònies. Posava una especial atenció en la tradició oral, recollint les llegendes i els mites que estructuraven la cosmovisió de cada societat, i en recopilava la llengua, les danses i les cançons.



El pla inicial preveia editar cinc-centes col·leccions numerades, però es desconeix exactament quantes se’n van arribar a imprimir. És una veritable obra d’art en tots els sentits, amb paper d’alt gramatge enquadernat amb pell. Cadascun dels vint volums conté 75 plaques fotogràfiques de 14 x 19 centímetres i l’acompanya una carpeta de mida foli amb 35 fotogravats de 30 x 40 cm. Se’n van vendre 272 subscripcions al preu de 3.000 dòlars cadascuna (equivalents a uns 45.000 euros actuals). En total es calcula que la producció de l’obra va costar, en diners d’avui, més de cinquanta milions d’euros —trenta-vuit dels quals aportats pel mecenes J. P. Morgan i el seu hereu—, dels quals Curtis no va rebre ni un cèntim: ell va treballar sempre completament gratis.

Aquest reportatge es va publicar per primera vegada a la revista SÀPIENS n. 145 (agost de 2014). 

Comparteix
Comentaris
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Geolocalitzem sobre un mapa d'època els edificis religiosos que van ser saquejats, incendiats i assaltats durant la revolta
Es tracta d'uns estudis d'especialització amb una mirada transversal a la història antiga i una aposta per les noves tècniques digitals
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Una mostra dels documents que han permès fer la investigació SÀPIENS sobre la història amagada del cos policial català durant la Guerra Civil
  • El PETIT SÀPIENS, amb la revistaAconsegueix per 1 € més la publicació que apropa la història als petits de la casa
  • 500 aniversariLa revolucionària reforma de Luter que va esquerdar l'església
  • Antiga GrèciaAnem al teatre amb els inventors del drama i la comèdia
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació