sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Qui era Serrallonga?

Us expliquem la vida i la mort del mític bandoler

Jordi Calvet amb l'assessorament d'Agustí Alcoberro Divendres, 21 d'abril de 2017

Era una nit de llamps i trons del 1594 i al mas Sala de Viladrau, la mestressa de la casa, Joana Ferrer, paria el seu cinquè fill. Acabava de néixer Joan Sala i Ferrer, que trenta anys després seria el més gran bandoler de Catalunya i un autèntic maldecap per als virreis que van ocupar el càrrec durant el primer terç del segle XVII.

Els orígens de Joan Sala

A la primeria del segle XVI un pagès anomenat Bartomeu es va establir amb la seva família a la Sala de Viladrau, un antic palauet d'estiu amagat a la falda del Matagalls (al massís del Montseny), del qual acabarien prenent el cognom. El país acabava de deixar enrere uns anys de guerres i pestes que l'havien empobrit i despoblat, i entrava en un període de recuperació econòmica i de redistribució de la terra. Aprofitant aquests bons aires de I`època, els nous inquilins de la Sala van poder gaudir d'una certa prosperitat que els va arribar a permetre assumir algunes responsabilitats públiques, com I’alcaldia de Viladrau.

Però no tot eren flors i violes, sobretot per als descendents que no eren designats hereus. Aquests van haver de pagar els plats trencats d'un sistema de costums que els deixava força desemparats i que els obligava a guanyar-se la vida pel seu compte. És el cas d'un dels besnéts de Bartomeu Sala, Joan Sala i Ferrer, que el 1618 intentava construir la seva pròpia vida casant-se amb Margarida Tallades, la pubilla del mas Serrallonga de Querós, a Sant Hilari Sacalm, on va anar a viure. La casa estava ben proveïda i permetia tirar endavant, si bé el panorama familiar que l’envoltava no era gaire encoratjador: havia de conviure amb onze parents de la dona, dos d’ells deficients mentals i quatre més de sords que no podien col·laborar gaire a l’hora de treballar al camp. Malgrat tot, Joan Sala se’n sortia, encara que, de tant en tant, havia de cometre algun robatori per acabar de fer quadrar el pressupost.
La Sala - Serrallonga La Sala, a Viladrau, la masia natal de SerrallongaAjuntament de Viladrau

Presumit, venjatiu i una mica arrauxat

La relativa placidesa d’aquesta vida austera es va truncar de cop un dia del 1622. Miquel Barfull, un veí amb qui no tenia bona relació, el va denunciar pel robatori d’unes capes gascones, aleshores prohibides perquè s’utilitzaven per a camuflar-hi armes, i per la compra d’una mula als seus germans que aquests havien robada. Quan l’anaven a detenir es va defensar a trets i va matar el seu delator, es va veure obligat a fugir i a viure amagat als boscos. D’aquesta manera, el pagès Joan Sala esdevingué el bandoler Serrallonga.

De Serrallonga, se’n saben poques coses. Era un tipus alt i corpulent, amb bigoti, poca barba i cabellera fins a l’espatlla. També era molt presumit i, com a bon capitost, es ditingia de la resta de la quadrilla guarnint-se de dalt a baix, amb un barret amb plomalls, capa vermella o blanca, carregat de joies i arracades.

De caràcter era més aviat irascible, tal com recorda mossèn Antoni Serrallonga, el fill gran del bandoler i rector de la parròquia de Querós, quan escriu en el seu 'Llibre de Notes' que “era furiós y venjatiu, un tant, però ho deixo a ploma, perquè me era pare natural y digaho altre sens passió alguna y fassa procés”. Certament, la vida de Serrallonga és plena d’episodis que posen de manifest aquset mal caràcter. En una ocasió, tot i fugir del sometent, va fer marxa enrere per a escarmentar la dona que havia denunciat pel robatori de dues gallines. Li va tallar el nas!

Malgrat aquests rampells de brutalitat, Serrallonga també es va fer popular per donar un cert aire d’elegància als seus assalts. A més de repartir el botí i de recompensar aquells que l’ajudaven, pràctica usual entre els bandolers, un dels trets més característics de les seves accions era que sempre assaltava a cara descoverta. El quadre psicològic del personatge es completa amb unes fortes conviccions religioses (els divendres s’abstenia de menjar carn) i unes sortides un tant extravagants, com l’atac de banyes que va tenir contra el Montseny trentavuit dies abans que l’arrestessin. Segons una crònica del seu cosí, Miquel Pallarès i Sala, Serrallonga el va anar a veure preocupat per culpa de la seva amant, Joana Massissa, una vídua de Castelló d’Empúries que havia segrestat prop de Sant Joan de les Abadesses. La noia, seduïda per la bellesa de l’entorn, no volia marxar del monestir de Sant Segimon on el bandoler l’havia confinat durant l’embaràs. Algunes versions encara hi afegeixen una mica més de suc i expliquen com Serrallonga va sortir de Viladrau armat i fet una fera tot cridant: “Mataré el Montseny!”.

La veritable història del bandoler s’ha pogut conèixer, en bona part, gràcies al llibre del procés judicial que Joan Cortada va salvar in extremis d’una foguera que el 1853 es feia al pati de l’antiga seu de la Règia Cort i de la sala de Turments, a la plaça reial de Barcelona.

Entre el Montseny i el Ripollès

Després d’uns primers anys cometent crims de poca volada entre el Montseny i el Ripollès, Serrallonga va començar a despuntar cap al 1625, coincidint amb l’aparició dels germans Margarit, que actuaven al Vallès. L’any següent ja era el bandoler més important del país, capaç de reunir una quadrilla de més d’un centenar d’homes. Però, precisament, a partir d’aquell moment, Serrallonga va esdevenir una preocupació per a les autoritats que, coincidint amb la visita que Felip IV havia de fer aquell any a Barcelona per presidir les Corts, van iniciar una campanya amb l’objectiu de capturar-lo.

Davant de la persecució, Serrallonga es va retirar a l’altra banda de la frontera, d’on tornà l’octubre de l’any següent després de la desfeta dels germans Margarit. Tot i així, Serrallonga actuà amb certa impunitat gràcies als nombrosos fautors que tenia entre el Montseny i el Conflent, com el senyor de Viver o els monjos de Sant Pere de Rodes, i a la suavitat dels virreis que el duc d’Olivares escollia entre els bisbes de Catalunya. La persecució es radicalitzà el 1629 amb el nomenament com a virrei del duc de Feria, que organitzà un gran sometent per Nadal i que durà tot un mes. La situació es complicà encara una mica més l’any següent, quan el nou virrei, el duc de Cardona, obligà a buscar de nou refugi a un Serrallonga que, per primer cop, va haver d’ocultar la seva identitat, tallant-se els cabells i fent-se dir Jeroni Camps.
Masia la Sala - Serrallonga Vista de la masia la Sala (Viladrau), la casa natal de SerrallongaArbeloA / Wikimedia Commons

La fi d’en Serrallonga

Amb aquesta segona fugida la sort del bandoler va canviar. El 1631, mentre era a França, Oliver de Gleu, senyor de Durban va capturar molts homes de la seva quadrilla. Mentrestant, el virrei d’aquell moment, el cardenal infant Ferran, germà del rei, va intensificar la persecució amb represàlies contra les propietats de la seva família. I tot i que sempre va aconseguir escapar-se del virrei, la situació de Serrallonga el 1632 era tan precària que es veia obligat a vagar pel país demanant almoina, confiant en l’ajut de carboners i d’altra gent del bosc, i amb l’única companyia de la seva amant, Joana Massissa.

Després de passar una temporada prop de Viladrau, Serrallonga i Massissa van haver de fugir perseguits un altre cop pel duc de Cardona, que des del maig del 1633 tornava a ser virrei. Aquest cop, la destinació va ser el mas Agustí de Santa Coloma de Ferners, antics fautors del bandoler. Precisament, l’hereu d’aquesta casa, que havia format part de la seva quadrilla, va ser qui va delatar Serrallonga al virrei. La vigília de Tots Sants d’aquell any, el bandoler va ser detingut i traslladat a Barcelona.

El procés judicial va durar dos mesos, durant els quals el bandoler va confessar els seus crims i va denuniar els seus prop de 140 fautors, mentre era sotmès a tot tipus de tortures. Finalment, va ser condemnat a mort i executat el 9 de gener del 1634. Davant la importància del reu, el tribunal va decidir recuperar un mètode d’execució exemplificant que estigués a l’altura de les circumstàncies i que havia caigut en desús per salvatge. Joan Sala va rebre cent assots, li van tallar les orelles, el van esquartenar en quatre trossos i li van penjar el cap dins d’una gàbia al portal de Sant Antoni.

De l’home al mite

D’alguna manera, l’execució va redimir Serrallonga, que de seguida va passar de lladre de camins a personatge llegendari al qual es dedicaven tot tipus de romanços i altres narracions populars. Aquesta exaltació més enllà de la seva mort no es dóna en altres bandolers, tot i que n’hi va haver de tan importants com Perot Rocaguinarda. Aparentment, aquest bandoler ho tenia tot per esdevenir heroi. Era influent i estava ben connectat amb les xarxes de poder. Tenia certa educació (Serrallonga era analfabet). Fins i tot Cervantes el va fer aparèixer en 'El Quixot'. Tot i així, el poble va acabar escollint Serrallonga com a heroi, a causa, sobretot, de la seva fi tràgica contraposada a la “traïció” de Rocaguinarda, que va pactar la seva retirada obtenint el perdó en canvi d’anar-se’n a Nàpols a capitanejar els terços.

Curiosament, la mitificació de Serrallonga va començar de la mà d’Antonio Coello, Francisco Rojas Zorrilla i Luis Vélez Guevara. Aquests dramaturgs castellans van escriure 'El catalán Serrallonga', obra estrenada el 1635 que convertiria el delinqüent en un aristòcrata caigut en desgràcia que s’havia de retirar a les muntanyes per defensar el seu honor. Aquesta imatge falsa que l’equipara a una espècie de Robin Hood català encara s’enriquiria més durant el segle XIX, quan els renaixentistes l’acabarien convertint en un patriota català que lluitava contra el centralisme castellà. Un dels personatges clau d’aquest darrer gir és Victor Balaguer, autor de diverses obres dedicades al bandoler, com la peça de teatre 'Don Joan de Serrallonga' (1858). Encara que no tingués gaire coses a veure amb el personatge real, l’èxit del Serrallonga de Balaguer va ser de tal magnitud que l’any 1910 Ricardo Baños en va fer una pel·lícula titulada 'Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de la Guillerías', i de la qual Ricardo Gascón en faria una versió el 1948. Una darera aportació és la del grup musical 'Esquirols', que el 1980, coincidint amb unes prospeccions per a fer unes mines d’urani prop de Sau, van escriure la cançó 'Torna, torna Serrallonga', en la qual apareix un bandoler amb inclinacions ecologistes. Recentment, aquesta cançó també ha estat versionada pel grup de folk-rock 'Mesclat'.

Més enllà de la distinció entre realitat i ficció, el cas és que l’imaginari col·lectiu es va apropiar del personatge i a través de l’oralitat ens han arribat fins avui tot tipus de dites i episodis fabulosos. Segurament, en aquest procés hi van ajudar la matiexa opacitat d’una època, en la què la cacera de bruixes era a l’ordre del dia, i l’aura de misteri inherent a la vida d’un proscrit. Potser per això, fins i tot es diu que una nit de llamps i trons, el cap de Serrallonga va desaparèixer del portal de Sant Antoni, sense que ningú ho hagi sabut mai qui se’l va endur ni on va anar a parar.

Aquest article es va publicar en el número 7 de SÀPIENS (maig del 2003)
Guilleries - Serrallonga Les Guilleries eren l'amagatall perfecte per a en Serrallonga
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Entre una quarta i una cinquena part de la humanitat professa l'islam, la religió que va predicar Mahoma a la primeria del segle VII
Surten a la llum vuit mòmies, deu taüts amb decoració original i centenars de figures funeràries
Es tracta d’unes empremtes de fa 247 milions d’anys procedents d’un arcosauromorf
El líder de la tribu celta que va inspirar Uderzo i Goscinny
Rememorem els 80 anys del bombardeig de Guernica tot repassant els atacs aeris més sanguinaris contra la població civil
  • Exclusiva SàpiensQui eren els confidents del cònsol americà a la Barcelona dels anys 70
  • París subterraniDescendim pel laberint de catacumbes que amaga la ciutat
  • Arqueologia subaquàticaDescobrim un vaixell romà carregat d'àmfores sota les aigües de Cabrera
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació