sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Dins la Torre de Londres

La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari

Carles Padró (text), José Enrique Ruiz-Domènech (assessorament) Divendres, 19 de maig de 2017

Enigmes, misteris i assassinats; durant segles, el pa de cada dia en aquesta fortalesa. A l'interior dels seus murs, il·lustres presoners foren víctimes d'una època despietada. La reina Anna Bolena, l'humanista Thomas More o el nazi Rudolf Hess n'han estat alguns dels presos més cèlebres.

En una època en què el cine i la televisió no existien, qualsevol espectacle era benvingut per un poble afamat de diversió. En ple segle XXI, només uns pocs països continuen considerant les execucions públiques com una exhibició de força capaç d'entretenir les masses. Però temps enrere, decapitar un pres al patíbul davant la mirada de curiosos era un fet força habitual que ajudava a trencar la rutina. A la Torre de Londres la tortura i les execucions foren una realitat quotidiana durant una bona pila de segles. Però el que feia diferent aquesta construcció medieval londinenca era el rang dels presoners que desesperaven a les cel·les. Entre els seus murs, un bon nombre de membres destacats de la reialesa van passar-hi els seus últims dies de vida abans de ser ajusticiats. Complots, enveges i traïcions van posar fi a la vida de molts d'ells. Avui, els secrets de tots aquests episodis s'han convertit en un atractiu turístic més de la capital d'Anglaterra.

El projecte de Guillem I 'El Conqueridor'

Alguns anys després de sortir victoriós de la batalla de Hastings (1066) i proclamar-se nou rei d'Anglaterra, Guillem I el Conqueridor sentia l'al·lè de la rebel·lió al clatell. Tot i la seva actitud benèvola envers els seus súbdits, molts d'ells no acceptaven un normand al tron, i les males llengües deien que alguns buscaven la manera de retirar-lo de la circulació. La resposta reial no es va fer esperar i Guillem va encarregar la construcció d'un majestuós edifici de pedra capaç de protegir-lo i dissuadir els que conspiraven a les seves espatlles. El resultat fou la Torre Blanca, un edifici fet amb pedra duta expressament de Caen (capital de Normandia), de més de vint-i-set metres d'alçària i que ocupava una superfície d'uns mil dos-cents metres quadrats. Situat al centre de la ciutat i visible des d'uns quants quilòmetres a la rodona, aquest bastió no solament es va equiparar amb totes les comoditats d'una residència reial, sinó que fou dotat amb els últims avenços en tecnologia militar per convertir-lo en una fortalesa inexpugnable. Però la història hi tenia reservada una altra funció. I és que, exceptuant l'atac que va patir durant la rebel·lió Wyatt en temps de Maria la Catòlica, a mitjan segle XVI, l'ús principal de la Torre ha estat el de presó estatal.

Tot i que Guillem I va morir abans de veure-la acabada, els seus successors sí que van poder utilitzar-la com a refugi en èpoques de forta inestabilitat política. L'any 1189 s'hi dugueren a terme les primeres ampliacions i millores a càrrec del canceller de Ricard I -conegut com a 'Corde Lleó-, el bisbe Longchamp. Tan sols mig segle més tard, el rei Enric III va ordenar afegir-hi fins a nou terres noves, una muralla i un fossar. Però fou el seu fill, Eduard I, qui va convertir el bastió cap a les acaballes del segle XIII en el conjunt d'edificis que avui en dia tothom coneix com 'la Torre de Londres'. Entre les seves aportacions destacaven un segon fossar per tal de reforçar la línia de defensa, una altra muralla i els calabossos permanents.
Torre de Londres Torre de LondresWikimedia Commons

La 'dolce vita' dels primers presoners

Un cop construïts els calabossos, només calia omplir-los de presoners. I els primers a ocupar-los no foren precisament gent anònima. Així, monarques com David II d'Escòcia, Joan I de França i de Navarra i un altre monarca escocès, Jaco I, van tenir el deshonor d'estrenar-ne les cel·les. El procediment empleat amb aquests reis no divergia gaire del que feien servir els bandits que capturaven una persona adinerada: eren detinguts, engarjolats i mantinguts sota custòdia fins que els seus súbdits decidien pagar-ne un generós rescat. Eren els riscos de dur corona i ser enemic d'Anglaterra. Però, en general, aquests presoners reials no ho passaven del tot malament: escoltaven música, assistien a les funcions religioses i fins i tot n'hi havia que subornaven els seus carcellers per tal de poder rebre visites i organitzar festes amb cortesanes.

La desfilada de reis i cortesans pels calabossos de la Torre de Londres tot just acabava de començar. Arran de la guerra de les Dues Roses (que enfrontà membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, entre el 1455 i el 1485), s'acabaren les festes entre reixes i començaren els ajusticiaments. Les execucions s'efectuaven en secret i sovint no es feien públiques fins al cap de mesos o anys. Enric IV de Lancaster fou assassinat mentre resava en un petit oratori de la Torre de Wakefield. I set anys més tard, va córrer el rumor que un príncep yorkista, el duc de Clarence, havia mort ofegat en un barril de vi dolç també a les entranyes de la Torre.

Però l'episodi més patètic vinculat a aquest període és la desaparició dels prínceps Eduard i Ricard, de dotze i deu anys respectivament, engarjolats per ordre del seu oncle, Ricard III, qui suposadament va ordenar-ne el seu posterior sacrifici. Dels prínceps, no se'n va saber res més fins que el 1874, durant unes obres de restauració, es van trobar les restes de dos nois enterrats al peu d'una escala que duia als calabossos de la Torre. Tot i això, el misteri continua envoltant la mort dels dos joves prínceps, que fins i tot va inspirar Shakespeare a escriure el seu drama Ricard III.

Per molt sanguinària que pugui semblar l'època de la guerra de les Dues Roses, fou durant el període dels Tudor quan la Torre de Londres va forjar la seva llegenda d'escenari digne de les pitjors pel·lícules de terror. Com a paradigma, Enric VIII. La seva tendència a resoldre els conflictes conjugals i polítics mitjançant la destresa dels botxins ha passat a la història. Dues de les seves esposes, Anna Bolena i Caterina Howard, van acabar els seus dies decapitades a la Torre. EL motiu fou el mateix en ambdós casos: l'adulteri. En el cas d'Anna Bolena, agreujat per les sospites de conspiració contra la vida del rei. D'aquest càrrec, n'era innocent, però Enric VIII, que l'havia estimada amb bogeria, no va perdonar-li ni la seva infidelitat ni que no li hagués donat l'hereu que tant desitjava.
Anna Bolena Anna BolenaWikimedia Commons

Catòlics, protestants, adulters i amants

Uns anys més tard, el tràgic desenllaç es repetí amb la seva cinquena muller, Caterina Howard, que tenia llavors tan sols dinou anys. Tot i la seva joventut, va donar mostres del seu fort caràcter fins i tot instants abans que li tallessin el cap, quan va cridar als quatre vents: “Preferiria morir com la dona de Culpepper [el seu amant, condemnat com ella] que continuar vivint com la reina d'Anglaterra!”.

La mateixa sort va patir Thomas More, canceller i amic personal d'Enric VIII, qui va perdre literalment el cap després d'haver-se oposat a la ruptura del rei amb l'Església de Roma. Mentrestant, les persecucions dels anglicans apuntaven tant catòlics com protestants: el bisbe de Rochester i Anne Askew, poeta i activista luterana, en foren algunes de les víctimes. Per si això no fos suficient, Maria I, la filla gran d'Enric, va intentar retornar el país als braços del catolicisme, fet que complicà una mica més el panorama. Les garjoles de la Torre de Londres s'ompliren de protestants i d'enemics de la Reina, entre els quals hi havia la seva germana petita, mesos tancada a la garjola. No va tenir tanta sort Lady Joana Grey, l'antecessora de Maria, que només va poder regnar nou dies abans de ser executada a l'edat de setze anys.

No va ser fins al segle XVII que la Torre de Londres es va desvincular de la monarquia gràcies a la república instaurada per Oliver Cronwell. Així, l'any 1649 passà a dependre del Parlament i recuperà el caràcter militar dels seus inicis. Tot i que onze anys més tard es restaurà la monarquia, la nova funció de la Torre va mantenir-se intacta. Ja no hi havia tants presoners i la major part dels edificis esdevingueren arsenals i dependències militars.

Corbs i beefeaters, símbols que es mantenen

L'última gran renovació de la Torre fou a càrrec d'Arthur Wellesley, duc de Wellington, ja al segle XIX. Encarregat d'administrar-la durant vint-i-sis anys, va reforçar-ne les defenses i n'ordenà tapar el fossat, les aigües del qual s'havien convertit en causa de l'epidèmia de còlera que patien els soldats que custodiaven la Torre. Per altra banda, Wellesley va decidir regular les condicions d'accés al càrrec d'alabarder, un dels indiscutibles símbols de la Torre de Londres. El càrrec tenia dret a habitatge i a una ració diària de carn (per això el poble els anomenava 'beefeaters', és a dir 'menjadors de carn'), privilegis que provocaven una allau de candidats disposats a fer qualsevol cosa per ser els escollits. Solució: a partir d'aquell moment s'exigiria per optar al càrrec una fulla de serveis militars impecables i un mínim de vint-i-dos anys de servei a la corona.

L'altre gran símbol són els sis corbs negres que viuen a la Torre. Segons la llegenda, la monarquia britànica desapareixerà el dia que aquests corbs l'abandonin. Serà una llegenda, però els 'beefeaters', per ordre expressa de la monarquia, els retallen les ales convenientment per tal d'evitar la fatal desbandada. Tot i això, algunes veus asseguren que durant els bombardejos de l'aviació alemanya en la II Guerra Mundial tots els corbs de la Torre van fugir esparverats. Durant l'últim episodi bèl·lic d'abast mundial, la Torre va recuperar temporalment la seva antiga condició de presó per acollir el que seria l'últim pres de la història de la Torre, el cap nazi Rudolf Hess, detingut a Escòcia l'any 1941 quan, segons va dir, pretenia negociar la pau amb el Regne Unit. Per sort, avui ja no hi ha presos, i els corbs i els impertorbables 'beefeaters' continuen fent les delícies dels vora dos milions de turistes que visiten la Torre cada any.

Aquest article es va publicar al número 14 del SÀPIENS (desembre de 2003)
Corbs a la Torre de Londres Corbs a la Torre de LondresWikimedia Commons
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Qui era el príncep romanès que va inspirar la novel·la de Bram Stoker?
La mostra permanent del Museu del Disseny de Barcelona inclou 18.000 peces dels segles XVI al XXI
L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV
Des de les vaques de Jenner fins a la conilla verda Alba passant per la gossa Laika
La història d'intrigues i terror d'aquest bastió mil·lenari
  • Caral, la primera ciutat d'AmèricaViatgem al Perú precolombí per conèixer les investigacions més recents sobre la civilització de la vall del Supe
  • El tràgic viatge del 'Sally'La travessia d'aquest vaixell esclavista va acabar en catàstrofe
  • Speculum al foder: l'art de cardar
    El primer manual eròtic d'Europa és català
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació