sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Sis preguntes amb resposta per entendre la Revolució Francesa

Llibertat, igualtat, fraternitat?

Salvador Cot (text), Lluís Roura (assessorament) Divendres, 14 de juliol de 2017

La Revolució Francesa és un moment crucial de la història. Quan el juliol de 1789 el poble aixecat en armes va prendre la fortalesa de la Bastilla de París, les bases del règim absolutista imperant fins llavors es van esmicolar.

1. Per què va passar a França i no en un altre lloc?

Els manuals escolars assenyalen la Revolució Francesa com el punt d’inflexió que va permetre abandonar l’absolutisme i encarar les reformes que han conduït a les estructures polítiques actuals, almenys pel que fa als estats de l’Europa occidental. Però la veritat és que hi va haver altres països que també van passar per períodes revolucionaris. El Regne Unit, per exemple, va viure diverses convulsions socials, com la de 1640, que va donar pas a la proclamació de la República de Cromwell i a l’execució del rei Carles II. De tota manera, la major part dels estats europeus estan enquadrats, encara a finals del segle XVIII, en el que es coneix com l’Antic Règim, és a dir, una societat estratificada segons els privilegis hereditaris que es recolza en la monarquia autoritària i descansa ideològicament en la legitimació de l’Església.

Així, doncs, què fa de França un camp abonat per a la revolució? D’entrada, la situació socioeconòmica crea un ambient, si no revolucionari, almenys sí insurreccional. Una collita catastròfica el 1788 (i una altra el 1789) inicia un cicle de misèria que obliga els camperols a menjar-se els petits excedents que reservaven per a llavor. Així, els pagesos pobres –la majoria de la població– passen a dependre dels especuladors que emmagatzemen aliments.

En aquell moment, París ja disposava d’uns sectors populars, coneguts amb el nom de ‘sans-culottes’ (“sense pantalons”, és a dir, mal vestits, una denominació injuriosa que parteix dels sectors més reaccionaris), que s’identificaven políticament amb el procés revolucionari encapçalat pels jacobins. Ells van ser la força de xoc en cada espasme revolucionari i, en canvi, els que menys van aprofitar les reformes legals dels dirigents burgesos del nou règim, als quals van ajudar, decisivament, a aconseguir el poder.

La burgesia era encara una classe subalterna però ja molt dinàmica, en part gràcies al comerç amb les colònies franceses d’ultramar. Tenien diners, instrucció i quadres dirigents. Però se’ls barrava el pas al poder polític. Uns quatre-cents mil aristòcrates (en un país de 23 milions d’habitants) ocupaven tots els càrrecs de l’estat i disposaven de privilegis insultants. La burgesia es va armar d’ideologia democràtica (l‘ideal filosòfic i humà del grup de l’’Enciclopèdia’, amb Diderot, Montesquieu, Rousseau...) i va forçar un cop de mà insurreccional.
Caricatura tres estaments abans República francesa Aquesta caricatura anònima mostra l'esforç d'un pagès que ha d'aguantar el pes d'un clergue i d'un noble. La llegenda diu: "Cal esperar que el joc acabarà aviat: l'autor en campanya" (1789)Wikimedia Commons

2. Per què ha esdevingut un símbol universal?

El 14 de juliol de 1789 una turba pren la fortalesa de la Bastilla. Qualsevol revolució necessita, per triomfar, una simbologia que sigui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden prendre el poder. No és fàcil enderrocar, com en el cas de la monarquia francesa, un sistema de dominació basat en la reverència, la repressió i la legitimació de la drecera divina. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona: un grup d’esparracats podia destrossar una monarquia com la que encarnaven els reis de França. És a dir, al darrere de Versalles només hi havia un decorat que podia caure si l’empenta era prou col·lectiva. Allà i en aquell moment havia nascut un mite per a tots els nous moviments revolucionaris que havien d’omplir de dates els segles XIX i XX. L’hegemonia cultural francesa (el francès era la llengua de les elits de tot el món) va fer la resta.

Aquesta sacsejada va generar un símbol universal, però no va produir efectes radicals. De fet, els revolucionaris no van plantejar-se ni tan sols la instauració de la República, i l’Assemblea Constituent es va limitar a imposar a Lluís XVI unes reformes de signe democràtic que incloïen la supressió dels privilegis, la participació política, la supremacia dels drets de l’home i el sistema polític constitucional. La burgesia victoriosa ja havia aconseguit els seus objectius fonamentals i, en part, no pretenia anar gaire més enllà. Es van fer reformes econòmiques liberals i es van imposar alguns canvis que, com el sistema mètric decimal, van tenir un èxit veritablement mundial (encara ara al carrer Vaugirard de París, davant del Senat, es pot veure incrustat a la paret un dels metres originals que el govern revolucionari va instal·lar a la via pública perquè la població prengués el nou model per a les transaccions). En canvi, l’aplicació del sistema decimal al calendari no va sobreviure a la Revolució.
La presa de la Bastillla Aquarel·la que mostra la presa de la Bastilla on es veu, al centre, la detenció del marquès de Launay (1789)Jean-Pierre Houël

3. Per quina raó van guillotinar Lluís XVI i Maria Antonieta?

Malgrat que la Revolució Francesa va començar arran de la convocatòria per part de Lluís XVI dels Estats Generals, davant les protestes dels nobles a estendre impostos als estaments més privilegiats, el rei era un Borbó indolent que, aparentment, es creia que efectivament Déu l’havia posat allà. Són memorables les anècdotes que s’adjudiquen –certes o, simplement, ben trobades– a ell i la seva esposa, Maria Antonieta, d’origen austríac i, en conseqüència, impopular entre els francesos. Sembla que el rei va anotar en la pàgina corresponent al 14 de juliol de 1789 del seu diari un “sense novetat” que ha fet història. A la reina se li atribueix el fet que, davant les manifestacions de les masses afamades, preguntés: “Què volen?”; quan li van contestar “pa, senyora”, ella, molt estranyada, va afegir alguna cosa així com “per què volen pa si és més bo el brioix?”.

Lluís XVI i Maria Antonieta haurien conservat el cap a lloc si haguessin acceptat el suport de la burgesia i l’estructura constitucional que limitava els seus poders. La Cort, els nobles exiliats i l’Església catòlica, que veia amenaçat el seu poder terrenal, van conspirar constantment contra el nou règim. Tant és així que el rei va creure que podria expulsar aquells que li imposaven les lleis gràcies al suport dels nobles, el clero i a la unanimitat de les monarquies europees, les quals, naturalment, no tenien cap interès que l’exemple francès s’estengués.

Quan va adonar-se de la impossibilitat de controlar una situació cada vegada més adversa, Lluís XVI va intentar fugir del país per tal de dirigir la contrarevolució des de l’exterior. Però va ser detingut a Varennes el juny de 1791 i, a partir d’aleshores, la república va ser l’única sortida viable per al govern. La segona onada revolucionària, més radical que la primera i amb clar contingut de classe, va dur a la guillotina Lluís XVI i Maria Antonieta, sense que ni ells mateixos s’ho expliquessin.
Detenció de Lluís XVI i família a Varennes Pintura que escenifica la detenció de Lluís XVI i la seva família, vestits de burgesos, a Varennes (1854)Thomas Falcon Marshall

4. Quins van ser els responsables de la instauració del terror?

La Revolució Francesa ens ha llegat molta terminologia política, sobretot relacionada amb la “Declaració dels drets de l’home i el ciutadà”, que, per cert, es va publicar el 1792 en les pàgines de ‘L’ami du peuple’, la revista que el revolucionari Jean-Paul Marat imprimia al seu local del passage du Commerce Saint-André. Un edifici que, casualitats de la vida, va ocupar durant uns anys la Maison de la Catalogne, l’ambaixada gastronòmica, turística i cultural de la Generalitat de Catalunya a París.

Ara bé, el terme més utilitzat d’aquell període és el de ‘terrorisme’, un concepte que, des de llavors, ha quedat definitivament associat al de violència política. De fet, aquesta qualificació parteix dels sectors més reaccionaris que, a partir del juny de 1793, veuen com la República cau en mans dels jacobins, que aconsegueixen imposar-se als seus rivals girondins. Un cop instal·lats al poder, els jacobins instauren un règim que ha llegat noms mítics (Danton, Saint-Just, Marat i el temut Robespierre) i una imatge d’utilització patològica de la guillotina. La realitat és que, com a criminals, els jacobins francesos no resisteixen la comparació amb d’altres processos històrics, la majoria dels quals han anat bastant més enllà de les 17.000 execucions que s’atribueixen a la guillotina revolucionària.

En realitat, aquest règim va tenir un suport notable entre la burgesia. A més, en el moment en què els jacobins accedeixen al poder, la República està en una situació completament desesperada. La major part dels departaments es trobaven en mans dels girondins i, a més, els contrarevolucionaris (partidaris de l’Antic Règim) estaven aixecats en armes.

A més, la Revolució estava amenaçada pels exèrcits alemanys, que atacaven des de l’est i el nord, i pels anglesos, des del sud i l’oest, i això en una situació de fallida de les arques de l’estat. Els jacobins van ser els únics que van tenir prou determinació política i suport de les classes populars per capgirar una situació que admetia poques vacil·lacions. El terror revolucionari va ser fruit d’aquesta sensació de proximitat a l’abisme. De fet, quan a principis de 1794 els exèrcits de la nova República van derrotar decisivament els austríacs, els líders jacobins en comptes d’incrementar el seu prestigi van trobar-se aïllats. El dia 9 de ‘thermidor’ (27 de juliol) de 1794, només cinc anys després de la presa de la Bastilla, Maximilien de Robespierre va ser destituït per la Convenció, l’òrgan de govern republicà. L’endemà mateix va ser guillotinat.
Execució de Robespierre Robespierre és el segon del carro (començant per l'esquerra) i es tapa la boca amb un mocador blanc. L'home decapitat és Couthon, i el cos estirat a terra és de La BasWikimedia Commons

5. La nació va ser un descobriment dels revolucionaris?

La Revolució francesa és el primer règim polític que pren la nació com a marc essencial de relacions polítiques. A partir d’aquest moment, la col·lectivitat ja no deu fidelitat a un personatge tocat “per la gràcia de Déu”, sinó al ‘Govern nacional’, i és d’aquí que s’exerceix la democràcia.

Òbviament, a partir d’aquesta premissa l’estat nou interioritzarà –com ja havia fet l’absolutisme i, posteriorment faria l’estat napoleònic– la necessitat obsessiva d’homogeneïtzar tots els ciutadans i els territoris que componen la “nació”. D’aquí sorgeix la divisió de l’estat francès en departaments totalment antihistòrics, una decisió que tants beneficis polítics ha aportat a la causa de la destrucció de qualsevol comunitat nacional, cultural o lingüística que no sigui la francesa. El principi revolucionari de la ‘igualtat’ és pres directament com a ‘identitat’. El concepte nacional que encunyarà la Revolució Francesa, i que posteriorment afermarà Napoleó, ha passat a ser l’aspiració bàsica de qualsevol estat. Des d’aleshores és considerat com a lògic que l’acció de l’estat estigui orientada al fet que tots els ciutadans siguin ‘iguals’ nacionalment, lingüísticament. És el naixement de l’estat-nació que avui dia coneixem.

Aquests mateixos principis van servir també per als nacionalismes insurgents que van articular-se políticament al llarg del segle XIX. La idea revolucionària vertebrarà les unificacions d’Alemanya i Itàlia, la independència de Grècia i fins i tot la d’Irlanda i de bona part dels països de l’Europa de l’est. De fet, el moviment arribarà a fer-se veritablement mundial i avui el nacionalisme continua essent una de les principals forces de transformació política al marge del context social a què s’adreci.
Bonaparte al pont d'Arcole Bonaparte al pont d'Arcole (1796)Antoine-Jean Gros

6. Quin va ser el final de la Revolució Francesa?

En realitat, encara no ha acabat. Els seus principis (llibertat, igualtat i fraternitat, la consideració de ciutadans per als antics súbdits...) són a la base de les actuals democràcies de l’esfera occidental. Però hi són com a desideràtum, no pas com a realitzacions concretes que, de fet, van ser contraries a l’essència mateixa del capitalisme.

Pel que fa a l’evolució històrica de la Revolució, el fet és que les formes de govern es van succeir molt ràpidament, prova de la feblesa dels seus governants. Al final, el militar més prestigiós de la República va ser el que la va enterrar. Napoleó Bonaparte va sobreviure a la caiguda de Robespierre i, a la llarga, va imposar-se com a dictador populista gràcies a les seves victòries militars. Ell va ser qui va liquidar la República francesa i, alhora, qui va fer més per escampar els principis revolucionaris que l’havien inspirat allà on arribaven els seus exèrcits.

En realitat, Napoleó mateix va ser una personalitat revolucionària. Per primer cop a la història, un home d’extracció plebea, nascut en un lloc completament perifèric (Còrsega), arribava a la dignitat d’emperador. Això tal vegada destruïa la República, però, en un sentit profund, instaurava els seus principis de forma definitiva. A partir d’aleshores qualsevol home podia aspirar, legítimament, a qualsevol fita. La democràcia, finalment, havia necessitat un dictador per imposar-se.
'La llibertat guiant el poble', de Delacroix Tot i que 'La llibertat guiant el poble' fa referència a uns esdeveniments posteriors, és una de les icones dels valors de la Revolució francesaEugène Delacroix
Aquest és un tast del reportatge 'Llibertat, igualtat, fraternitat?', que es va publicar al número 5 de SÀPIENS (març del 2003). Per llegir la peça completa, podeu adquirir el número aquí.
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
Els premis #tuetscultura reconeixen els dos millors projectes a desenvolupar de l’àmbit de la cultura i de la comunicació
Geolocalitzem sobre un mapa d'època els edificis religiosos que van ser saquejats, incendiats i assaltats durant la revolta
Es tracta d'uns estudis d'especialització amb una mirada transversal a la història antiga i una aposta per les noves tècniques digitals
Treballador incansable, el seu amor per l’arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l’imperi Otomà
Una mostra dels documents que han permès fer la investigació SÀPIENS sobre la història amagada del cos policial català durant la Guerra Civil
  • Zapata. Ni un pas enrere!Vida i mort del revolucionari més llegendari del sud de Mèxic
  • Vestir-se a l'edat mitjanaLes peces, els teixits i els estils que marcaven tendència entre els segles XII i XV
  • Pere Català i Pic, amb una sabata i una espardenyaL'autor del mític cartell 'Aixafem el feixisme' va ser un pioner en diversos camps artístics
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació