sapiens.cat

Descobreix la teva història

  • Comenta

Personatges nefastos que encara donen nom a carrers

Identifiquem algunes vies públiques que reten homenatge a personatges com Isabel la Catòlica, Ramón Franco, Carles III o Ramiro Ledesma

Jordi Mata (text) / Andreu Mayayo (assessorament) Dimecres, 18 d'octubre de 2017

Isabel la Catòlica (1451-1504): carrer a Girona

Filla i germanastra de reis de Castella, arriba al tron el 1474 enmig d'una guerra civil motivada per interessos nobiliaris rivals i quan ja era casada, des del 1469, amb el seu cosí Ferran, príncep d'Aragó, fet que li garantia el suport d'aquest reialme durant el conflicte. L'any 1479, amb la fi de la guerra i Ferran ja com a rei aragonès, el matrimoni governa dos terços de la península Ibérica, tot i que la primacia pertoca a Castella, que viu una fase d'expansió que contrasta amb la regressió que pateix Aragó.

La política de la fe

D'acord amb una mentalitat defensora acèrrima dels valors cristians, Isabel soscava la convivència entre les cultures presents a Castella (jueva, àrab i cristiana) mitjançant l'establiment el 1478 de la Inquisició, tribunal religiós que persegueix allò que titlla d'heretgia i que esdevindrà estatal el 1483 malgrat l'oposició que suscita a Aragó. El títol de Reis Catòlics va ser atorgat pel papa com a compensació pel títol Rei Cristianíssim atorgat al rei de França.

El poder castellà es palesa el 1492 amb la conquesta del regne musulmà de Granada, però també amb la prohibició (que durarà ben bé tres segles) que els catalans comerciïn amb un continent, les Índies, el descobriment del qual Castella s'atribueix en exclusiva, i l'expulsió d'uns 150.000 jueus, com a mínim, dels territoris de la doble monarquia. La sobirana encara veurà, l'any 1502, un altre èxode de súbdits seus emparat per qüestions de fe i pels seus afanys unificadors: la fugida dels mudèjars, musulmans que romanien a la Península ja sota control cristià. 

Isabel la Catòlica Retrat d'Isabel la Catòlica fet per Juan de Flandes a inicis del segle XVIJuan de Flandes / Wikimedia Commons

Hernán Cortés (1485-1547): carrer a Tortosa

Establert a la Hispaniola (Santo Domingo) l'any 1504, dirigeix una expedició de descoberta a la costa de Yucatán el 1518. Els seus primers contactes amb els indis donen com a fruit que aquests substitueixin els seus ídols per creus i imatges de la Mare de Déu i que Cortés s'assabenti de l'existència d'un ric imperi, l'asteca, a l'interior del continent. Amb l'ambició excitada, crema les seves pròpies naus per evitar desercions i inicia la que es coneixerà com a conquesta de Mèxic, tan audaç com violenta.

El 1519, Cortés s'alia amb pobles indígenes enemics dels asteques, ordena la mort de cinc mil persones a la ciutat de Cholula en sospitar que volen trair-lo i arriba a Tenochtitlán, la capital del país, on l'emperador Moctezuma el rep pacíficament en prendre'l per un déu i es declara vassall del rei de Castella.

Matances i excessos
Però els excessos dels nouvinguts, culminats amb la matança d'uns 600 nobles durant una festa religiosa el 1520, provoquen la seva fugida de la capital i que, amb l'ajut de llurs aliats indis, tornin per destruir-la després de vèncer els asteques a Otumba (1521). L'últim sobirà asteca, Cuauhtémoc, serà torturat perquè reveli el parador del tresor reial i posteriorment serà penjat (1525).

Marquès de les Índies
El 1522, Hernán Cortés és nomenat formalment governador i capità general de Nova Espanya, però més endavant és destituït del càrrec. Viu a Oaxaca del 1530 al 1540. Ansiós per recobrar les atencions de Carles I, segueix a l'emperador en una expedició a Alger, on perd bona part dels seus béns.

Tanmateix, a Cortés el frustrarà que, malgrat la feina feta, la corona castellana retalli el poder dels conqueridors per controlar directament les Índies i l'allunyi del govern de la nova colònia, tot i que el compensi amb el títol de marquès. 

Hernán Cortés Retrat d'Hernán CortésWikimedia Commons

Carles III (1716-1788): avinguda a Barcelona

Fill de Felip V i rei de Nàpols (1734-1759) amb el nom de Carles VII abans de ser-ho d'Espanya, encarna els postulats del despotisme il·lustrat. Envoltat de col·laboradors competents, fomenta el coneixement tècnic i científic, limita el poder de l'Església, recupera Menorca el 1783 (en mans dels britànics des del 1713) i liberalitza el comerç amb Amèrica el 1778, fins aleshores monopolitzat pels ports castellans.

La prohibició del català 
Va agreujar, políticament i culturalment, la desnacionalització dels Països Catalans iniciada pel seu pare, tot i afavorir-los amb llurs reformes econòmiques. El 1760 ignora un memorial, que li lliuren vuit diputats que representen els estats de l'antiga corona d'Aragó, contra la política unitària imposada per Felip V i que reclama el restabliment de les llibertats preses després de la seva desfeta a la guerra de Successió espanyola (1702-1714). 

Més agressiva és la seva posició cap a la llengua catalana, plasmada en reials cèdules que la prohibeixen a l'escola el 1768 (per tal de "extender el idioma general de la Nación para su mayor armonia y enlace recíproco") i als llibres mercantils el 1772.

Paradoxalment, malgrat les lloances que se li fan avui, el monarca Carles III mai no va ser popular en vida i ha estat considerat el menys espanyol dels reis d'Espanya. S'estimava més governar amb l'ajut de ministres estrangers i parlava francès i italià en la intimitat. 

Retrat de Carles III Retrat de Carles III que es conserva al Museu del Prado

Ferran VII (1784-1833): carrer a Cerdanyola del Vallès

El que ha estat el més desitjat i odiat dels reis d'Espanya ja despunta en l'engany i la política quan és príncep i conspira contra Godoy, el privat del seu pare, Carles IV, fet que li val la simpatia del poble, fart del ministre. En esclatar la guerra de la Independència (1808), Napoleó el confina a Valençay (França), on es dedica a brodar i mostrar la seva adhesió a l'emperador mentre al seu país la gent lluita en nom seu.

Paradigma absolutista 
Acabada la guerra, Ferran el Desitjat torna ja com a sobirà (1814) a una Espanya delerosa de llibertats, deroga la Constitució feta a Cadis el 1812 i restaura l'absolutisme. S'inicia una etapa marcada per la repressió dels liberals, la ruïna de la hisenda i la guerra a les colònies d'Amèrica, que acabaran emancipant-se.

El 1820 jura la Constitució del 1812, obligat
per un pronunciament convertit en procés revolucionari, tot i que secretament demana ajuda als monarques absolutistes europeus, que el 1823 envien un exèrcit, conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que esclafa el règim liberal. Un altre cop rei absolut —gràcies a l'ajut de la Santa Aliança i a les baionetes franceses— desencadena el terror contra els liberals, contemporitza amb els reaccionaris i disposa que el succeeixi la seva filla Isabel mitjançant un decret, la Pragmàtica Sanció, que permet a les dones accedir al tron.

Aquesta rebrà el 1833 un estat desposseït del rang de potència (amb la pèrdua dels territoris d'ultramar a excepció de Cuba i les Filipines) i immers en un conflicte civil, la primera guerra Carlina, que enfronta les faccions que s'han disputat el poder durant el regnat de tripijocs del seu pare un cop mort Ferran VII.

 

Ferran VII Retrat de Ferran VIIWikimedia Commons

Baldomero Espartero (1793-1879): carrer a Olesa de Montserrat

General i cap dels liberals progressistes, inicialment se'l va destinar a la carrera eclesiàstica, però l'esclat de la guerra del Francès (1808) va orientar-lo cap a les armes, vocació refermada amb la posterior participació a Amèrica en la lluita contra els moviments emancipadors de les colònies.

A Barcelona, col·labora en els actes despòtics del comte d'Espanya, capità general de Catalunya (1827-1832). Es distingeix en la primera guerra Carlina (1833-1840) al capdavant dels liberals, tant pels seus èxits com per la crueltat a l'hora de reprimir l'enemic i castigar les pròpies tropes. És precisament per aquests triomfs que li atorguen els títols de comte de Luchana i duc de la Victòria, el nom del carrer dedicat a Olesa de Montserrat.

Convertit en ídol nacional i regent del país, Espartero es revela com un mal polític que decep les forces progressistes. Les seves mesures centralitzadores generen una revolta de signe republicà i democràtic a Barcelona el novembre del 1842, sufocada amb 1.014 projectils disparats contra la ciutat des del castell de Montjuïc que destrueixen 472 cases. Seva és la frase "Pel bé d'Espanya, és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys". Tant els fets com aquesta afirmació fan inexplicable la seva aparició en el mapa actual de qualsevol ciutat catalana. 
 
Renúncia a la corona
El 1843 fuig a la Gran Bretanya, però toma a Espanya anys més tard, i, tot i que puntualment encara protagonitza alguns esdeveniments (el 1870 desestima l'oferta de ser rei després que Isabel II sigui destronada), acaba retirant-se a Logronyo, on mor. 
 
Baldomero Espartero Retrat del general EsparteroWikimedia Commons

El marquès de Comillas (1817-1883): carrer a la urbanització Rat Penat de Sitges

Navilier i banquer provinent de Cantàbria, Antonio López inicia la seva vida professional tot marxant a Cuba per fer fortuna. S'estableix a Barcelona en tornar de l'illa, ja enriquit, el 1853. Entre altres empreses, crea el Banco Hispano-Colonial, la Compañía Transatlántica i la Compañía de Tabacos de Filipinas. Té mossèn Cinto Verdaguer com a sacerdot de casa seva, el qual li dedica un poema, i Antoni Gaudí li construeix una finca a Comillas, el seu lloc de naixement, d'on Alfons XII el fa marquès el 1878.

Tanmateix, en l'origen d'aquest seguit d'èxits al Carib hi ha el tràfic d'esclaus. Antonio López ven per tot Cuba els esclaus africans duts clandestinament fins a Santiago per capitans negrers amb els quals negocia, activitat amb què es diu que també es lucren allà els Bru, la família de la seva dona. Aquest comerç li val el malnom de 'Domingo el Negro' i explica que la plaça de Barcelona on avui hi ha la seva estàtua sigui coneguda com la del 'negrito'. Una plaça i una estàtua que el consistori d'Ada Colau s'ha compromès a canviar de nom i a retirar, respectivament, abans de finals d'aquest 2017.

Amb tot, beatificat
Tornant al marquès de Comillas, res d'aquest passat no li va impedir rebre, el dia abans de morir, la benedicció apostòlica i la indulgència plenària del papa Lleó XIII. Però sembla que sí que ha provocat alguns entrebancs en el procés de beatificació del seu fill, Claudio López (1853-1925), segon marquès de Comillas. Un procés impulsat pel règim franquista l'any 1954 i que a hores d'ara encara roman obert.
 
Monument al marquès de Comillas, a Barcelona Monument al marquès de Comillas, a BarcelonaCanaan / Wikimedia Commons

Ramón Franco (1896-1938): carrer a València

Comandant d'aviació, maçó i germà de Francisco Franco, el futur dictador, Ramón Franco assoleix fama el 1926 en travessar l'Atlàntic des de Huelva fins a Buenos Aires a bord de l'hidroavió 'Plus Ultra', que li val el rècord mundial de l'època de distància en un avió. El cantant Carlos Gardel arriba a cantar-ne les meravelles en el tango 'Franco y galán'. Practicant del doble joc en política, al llarg de la seva vida serà comunista, anarquista i dretà sense pertànyer a cap partit en concret.

El caragirat
Gentilhome d'Alfons XIII i contrari a la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l'any 1930 és empresonat, però es fuga i sobrevola la ciutat de Madrid amb la idea, no executada, de bombardejar el Palau Reial. S'exilia a París i conspira contra la monarquia. Torna a Espanya l'any 1931 quan es proclama la Segona República, participa en un intent de revolta anarquista a Andalusia i és escollit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya i malvist per molts per la seva vel·leïtat. 

Agregat de l'ambaixada espanyola als Estats Units

En esclatar la Guerra Civil l'any 1936, és agregat de l'ambaixada espanyola als Estats Units, on demana anar en notar-se rebutjat a Espanya. Fa una nova girada i es posa al servei dels militars sublevats i del seu germà, tot i menysprear-lo, que el situa al capdavant de la zona aèria de les illes Balears.

Mor en estavellar-se el seu aparell en aigües de Mallorca quan es dirigia a atacar el port de València, curiosament una de les localitats que avui encara el recorda al seu nomenclàtor. Va córrer el rumor que l'estrany accident que va patir hauria estat provocat pels seus companys d'armes, alguns d'ells monàrquics, que no li perdnaven el seu passat esquerrà.

Fotografia de Ramón Franco Fotografia de Ramón FrancoWikimedia Commons

Ramiro Ledesma (1905-1936): grup de cases a Lleida

Empleat de Correus i teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, Ramiro Ledesma funda el 1931 el setmanari 'La conquista del Estado' i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), organització política que el 1934 s'uneix a Falange Española, el partit de José Antonio Primo de Rivera, al qual aporta senyals d'identitat com la bandera negra i vermella i el jou i les fletxes.

La lluita contra l'autonomia de Catalunya
Però les divergències entre ambdós líders provoquen que Ledesma abandoni la formació el 1935 i intenti, sense gaire sort, recrear les JONS. El mateix any publica 'Discurso a las juventudes de España' i '¿Fascismo en España?', dues obres fonamentals del feixisme hispà. Molt abans d'això protagonitza altercats com el de manifestar-se contra un viatge a Madrid de Francesc Macià, president de la Generalitat. Declara que la lluita contra l'au
tonomia de Catalunya constitueix un cas de defensa nacional i busca l'enfrontament, tot incitant l'exèrcit a emprendre una acció armada. Una frase seva: "Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse".

"Una, grande y libre"
Detingut a Madrid l'1 d'agost del 1936, poc després de l'inici de la Guerra Civil, és assassinat per milicians republicans el 29 d'octubre. Va deixar com a herència un lema, "Una, grande y libre", present a l'escut de l'Estat durant el franquisme.

Ramiro Ledesma Ramiro Ledesma
Comparteix
Escriu el teu comentari
Per fer un comentari, has de ser usuari registrat de Sapiens.cat. Si encara no ho ets, fes-te'n ara. Recorda que el comentari apareixerà amb el teu nom d'usuari.
El 2 de desembre, aquests equipaments mostraran espais com els magatzems o els tallers de restauració
Testimonis que ens acosten a l’infern i ens recorden el perill del feixisme
Els episodis històrics que van inspirar la gran novel·la de Joanot Martorell
La Fundació Carulla mostra la seva defensa de l’escola catalana i dona suport a la innovació d’alumnes, professors i centres educatius
7 punts que demostren que l'ombra de Franco segueix sent molt allargada
  • Islàndia any 930Entrem dins del primer parlament del món
  • Josep BartolíLa vida de pel·lícula de l'amant secret de Frida Kahlo
  • I es va fer la llum!La història de l'electricitat: de Tales de Millet a Edison
Subscriu-t'hi
Subscriu-t'hi
Segueix-nos
Segueix-nos
Newsletter
Newsletter
© Sàpiens Publicacions. Tots els drets reservats. C/ Premià, 15. 2a planta. 08014. Barcelona Amb la col·laboració de:
Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació