Guerra civil i franquisme

El primer graó de la transició

Els inicis de l'Assemblea de Catalunya, la gran plataforma unitària de l'antifranquisme català

Antoni Batista
30 de setembre de 2011
1 Entrevisa a Miquel Sellarès
Miquel Sellarès
Miquel Sellarès

Miquel Sellarès va estar al nucli inicial de l'Assemblea de Catalunya. Com a representant dels sectors catalanistes vinculats a Jordi Pujol, hi va tenir un paper destacat, sent membre de la mesa i de la Comissió d'Enllaç.

Des de la perspectiva de quaranta anys i amb el rerefons de la seva experiència política, quin creu que ha estat el significat de l'Assemblea de Catalunya?
L'Assemblea de Catalunya va ser una escola de democràcia, una escola de transversalitat i una escola d'entendre el país des de la perspectiva de construir un sol poble. Si no fossi'm un sol poble, no seríem. Dit això, l'Assemblea va ser molt important també perquè la destrucció que va generar el franquisme podia haver produït una dispersió de forces i anhels democràtics i una espanyolització molt seriosa. L'Assemblea, amb la cohesió de la unitat i els tres objectius fonamentals de llibertat, amnistia i Estatut, va fer sumar una Catalunya de futur i democràcia a tots els sectors en lluita contra la dictadura.

Vostè com hi va arribar?
Jo era molt jove, tenia 25 anys i poca experiència. Hi vaig anar com a representant de l'Associació de Veïns de la Sagrada Família, però tenia al darrere el primer nucli articulat a l'entorn de Jordi Pujol, amb els Polo, Rafart, Esquirol, Granados..., que ja vàrem llançar les primeres campanyes de català a l'escola. Fóra com fóra, però, encara no hi havia un partit articulat i l'Associació de Veïns de la Sagrada Família gairebé era una anècdota al costat d'aquell PSUC hegemònic; el PSUC era "el partit" per antonomàsia a Catalunya, com ho era el PNB a Euskadi.

Vostè informava Pujol de l'Assemblea?
Vaig parlar-ne amb Jordi Pujol des del primer moment, exactament des del document titulat "En el camí de l'Assemblea de Catalunya", que li vaig passar. Al cap d'uns dies em va dir que li semblava que tot allò era una operació de Santiago Carrillo i del PSUC, que estava bé que ho seguís, però mentrestant ell estava parlant amb altres sectors de l'oposició espanyola, per dalt. El cert és que vaig sortir d'aquella reunió bastant desanimat, perquè vaig veure que en Pujol no donava massa importància a l'Assemblea. Aleshores vaig anar a parlar amb en Josep Benet i em vaig trobar amb el que seria el meu referent principal durant anys, que em va animar a continuar. A les reunions de l'entorn Pujol, doncs, jo seguia insistint en la importància de l'Assemblea de Catalunya, que anava agafant força i no només perquè hi havia els comunistes, sinó perquè anava aplegant molta altra gent, la Unió Democràtica, sectors cristians, sindicalistes, estudiants...

Quin era aquest entorn Pujol?
Ens reuníem però no estàvem massa organitzats. El primer nucli es va dir GASC, Grups d'Acció al Servei de Catalunya, jo en vaig ser el primer secretari, i editàvem un butlletí que es deia "Catalunya Democràtica". Des d'aquí vam anar donant solidesa al pujolisme. Tot això em conferia a la mesa de l'Assemblea, més enllà de l'Associació de Veïns, un curiós reconeixement de representant de la "burgesia nacional", la qual cosa no deixava de tenir la seva gràcia, perquè resulta que jo, fill d'un treballador de la Moritz i una pagesa mallorquina, representava la burgesia, mentre que el representant de la classe obrera era en Portabella, de la família propietària de la Danone.

En alguna moment, quan va veure la volada que prenia l'Assemblea, va tenir la sensació de fer història?
Sí, el dia de la sessió constituent, a Sant Agustí. Quan l'Andreu Abelló va fer el discurs em vaig impressionar molt i vaig creure que era el començament de quelcom d'important. Així li vaig explicar a en Pujol, que tenia en consideració l'Andreu.

Va passar algun mal tràngol?
El dia de la detenció dels 113 a Maria Mitjancera. Vaig intentar fugir pel sostre, amb l'Octavi Pellissa, però quan vam saltar al carrer ens van encanyonar els policies i vaig témer que pogués passar alguna cosa... Però els moments més durs van ser els interrogatoris de la Brigada Social, encara que a mi no em van pressionar massa i vaig poder mantenir la coartada que érem allà per parlar de l'encíclica "Pacem in terris".

I bons records personals?
Les reunions de la taula i de la Comissió d'Enllaç, que era el veritable motor de l'Assemblea i l'element que en mantenia la cohesió. Allà hi havia gent molt vàlida, com en Jordi Carbonell i l'Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti; només mirant-nos al final ja sabíem per on havíem de tirar, hi va haver una comunió que no he tornat a tenir.

Conclusió de quaranta anys després? Missatge a les noves generacions...
No teníem res a veure amb la classe política actual. Primer, teníem un enemic comú que ens unia i ens cohesionava. Segon, teníem molt a perdre, tot era risc i no esperàvem càrrecs. Amb tot, no era idíl·lic, perquè el sistema assembleari al meu entendre no és bo, es molt manipulable i es pot teledirigir. Ho dic ara, quan es vol crear una assemblea nacional al voltant de les 500 consultes per l'autodeterminació. Ja s'està deixant molt clar, i jo m'hi afegeixo, que no té res a veure amb l'Assemblea de Catalunya, producte d'un moment i d'uns circumstàncies que no són los d'ara, que poc o molt tenim unes institucions que cal respectar, tenim la Generalitat, el Parlament, el President, no són tot el que voldríem i per això cal empentar-les, però sempre des del respecte i donant-los el valor que tenen.

2 L'Assemblea de Catalunya, el primer graó de la transició
Mobilització de l'Assemblea de Catalunya a la plaça Sant Jaume de Barcelona
Mobilització de l'Assemblea de Catalunya a la plaça Sant Jaume de Barcelona

Constituïda el 7 de novembre de 1971 a l'església de Sant Agustí del barri del Raval de Barcelona, l'Assemblea de Catalunya va agrupar la gran majoria de partits, sindicats i organitzacions socials antifranquistes. Ara, coincidint amb el quarantè aniversari d'aquella fita, la revista SÀPIENS d'octubre (número 109) publica el reportatge ‘El primer graó de la Transició' amb la voluntat d'analitzar els inicis d'aquella gran plataforma creada amb l'objectiu d'acabar amb la dictadura.

L'autor, el periodista Antoni Batista, hi explica com durant la dècada dels setanta l'Assemblea es va erigir com el principal marc de coordinació de la resistència i va liderar les principals mobilitzacions populars de l'època. El cop més fort contra aquesta plataforma va arribar el 28 d'octubre de 1973, quan la policia franquista va detenir un centenar de persones i la cúpula dirigent va quedar escapçada. Tot i així, la seva activitat va continuar fins després de la mort del dictador, fins que es va autodissoldre avançada la Transició.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto