Guerra civil i franquisme

La fi de la Guerra Civil i l'exili republicà

L'1 d'abril de 1939 acabava el conflicte bèl·lic que durant tres anys havia enfrontat franquistes i republicans. La fi de la contesa va generar un èxode de ciutadans republicans

Per Jordi Finestres
1 d'abril de 2011
1 La fi de la Guerra Civil i l'exili republicà
Exposició Metges catalans a l’exili
Exposició Metges catalans a l’exili

Després de tres anys d'enfrontaments entre els franquistes i els republicans, l'1 d'abril de 1939 es donava per acabada la Guerra Civil espanyola. S'iniciava així la dictadura franquista. En els darrers temps de la guerra, abans de l'ocupació de Catalunya, mig milió de persones van creuar la frontera francesa. Per explicar-ho recuperem l'article 'El gran exili de 1939', publicat al número 78 de la revista SÀPIENS.

El gran exili del 1939
23 de desembre del 1938. Falten dos dies perquè arribi un dels Nadals més tristos que es recorden a Catalunya. La guerra, definitivament, està perduda. L'Exèrcit Popular de la República està desfet després de la derrota a la batalla de l'Ebre. La República, la Generalitat, la democràcia i la llibertat tenen les hores comptades. Tot i els intents de la premsa i la ràdio per aixecar la moral, la majoria de la població ja només espera l'arribada dels franquistes. Paral·lelament, comença l'exili més traumàtic de la nostra història.

L'avanç dels rebels és imparable. Els primers dies de gener del 1939 han conquerit les Borges Blanques, Artesa de Segre i Pons. Les notícies de les primeres poblacions caigudes en mans dels feixistes són alarmants. Es parla de violacions, saqueigs, assassinats. Hi ha por, molta por. I no hi ha capacitat de contrarestar l'avanç. El 14 de gener Tarragona ja és en mans de Franco. Les autoritats governatives saben que la derrota final és qüestió de dies i planegen la retirada. El Govern de la Generalitat inicia un llarg i interromput camí cap al nord del país, cap a la frontera. A Montsolís, el 26 de gener, Companys i els seus homes de confiança dissenyen el futur de la institució a l'estranger i el salvament del patrimoni financer i de les obres d'art. Tot plegat és precipitat. Si bé ja feia setmanes que es vaticinava la crua realitat en forma de derrota, l'alè dels soldats enemics ha provocat que la situació s'acceleri. Aquell mateix dia, Barcelona és ocupada. La derrota de la capital del país escenifica el final d'una etapa. L'èxode de milers de catalans i de persones d'arreu de l'Estat que havien arribat a Catalunya amb l'avanç de la guerra, agafa dimensions tràgiques.

2 Un èxode sense precedents
Cartells de la guerra civil
Cartells de la guerra civil

Catalunya havia estat, el 1938, la destinació de milers de ciutadans espanyols. Segons les estadístiques més fiables, unes 700.000 persones haurien buscat refugi en terres catalanes l'estiu d'aquell any. A la tardor la xifra arribà al milió d'ésser humans, ciutadans provinents sobretot d'Andalusia, Castella i Extremadura, però també del País Basc, Astúries, Santander i Aragó. Les onades de refugiats espanyols que buscaven refugi a la Catalunya republicana tingué tres fases: la primera, l'agost i setembre del 1936, amb la batalla d'Irun, amb la fugida de milers de ciutadans bascos; la segona, entre l'abril i l'octubre del 1937, quan Franco conquerí tot el litoral cantàbric, i la tercera, la primavera del 1938, amb l'ocupació de l'Alt Aragó.

El final de la Batalla de l'Ebre
Però amb la imminent caiguda de Catalunya, que es visualitzà cap a les acaballes de la batalla de l'Ebre, la tardor del 1938, espanyols i catalans van començar a mirar cap a França. Els camins que conduïen des del Principat fins a l'estat veí foren els passos fronterers de Cervera de la Marenda, per la costa; el Pertús, a la carretera de Girona a Perpinyà; el coll d'Ares, a la carretera de Ripoll a Prats de Molló, i la Guingueta d'Ix, a la Cerdanya. Ho serien durant tots els mesos d'èxode. Camins, a l'hivern, nevats, gairebé impracticables, fet que agreujà la situació de la gent, famèlica, malalta, cansada. Corrues de carruatges amb famílies senceres. Una imatge deplorable que escenificava un poble derrotat. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili, "cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida". I, a més, bombardejats. Ometent qualsevol normativa internacional en drets humans, l'aviació franquista continuà assetjant les cues de població civil, dones i nens, vells i malalts.

El pas de la frontera francesa
El drama augmentà quan milers de persones arribaren a la frontera francesa entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939 i es trobaren les portes tancades. No fou fins la nit del 27 al 28 de gener quan les autoritats franceses van permetre l'entrada de dones i nens. Tres dies després ho feren els ferits i, finalment, es va permetre l'accés a homes civils i militars. El 5 de febrer, a la tarda, uns vint mil combatents republicans, la majoria ferits, van creuar els darrers metres que separaven Catalunya de l'Estat francès. A l'altra banda de la frontera, van deixar les armes, una escenificació visual que la guerra ja era història per a tots ells. Alguns gendarmes també els requisaren el poc que tenien de valor material: màquines fotogràfiques, plomes, anells… El 6 de febrer havien passat pel pas fronterer del Pertús 50.000 soldats. Els darrers ho feren abans de les dues de la tarda del dia 9. Al cap d'uns minuts, l'Exèrcit feixista arribava en aquest punt. A partir d'aquell moment, qualsevol fugida hauria de ser clandestina, per la muntanya i arriscant-hi la vida. La zona dels Pirineus, definitivament, estava controlada per Franco.

3 Tensions entre les autoritats
Exiliats republicans -  Robert Capa
Exiliats republicans - Robert Capa

Si les imatges més dantesques arribaven de la població civil i militar, els moments més grotescos els van protagonitzar les autoritats republicanes que, ni en aquest punt de desastre col·lectiu, es posaren d'acord. Una mostra més de la desunió que els havia portat cap a la derrota final. Els tres màxims governants de la República, el president Manuel Azaña; el president de les Corts, Diego Martínez Barrio, i Juan Negrín, president del Govern, van enfilar junts des de la Vajol en direcció a Perpinyà el camí del no-retorn el 5 de febrer. Però Negrín va tornar a la Vajol per tancar assumptes d'estat i pel camí es trobà amb Lluís Companys i el president del Govern basc, Aguirre, acompanyats dels seus consellers. Li oferiren tornar amb ells, però Negrín s'hi negà.

Desgavell polític
Companys i el que quedava del Govern de la Generalitat havien sortit de Barcelona el 24 de gener i, després de diverses peripècies, s'instal·laren uns dies al municipi d'Agullana. Allà van aparèixer les tibantors, ja que la majoria de membres de dos dels partits que formaven part de l'executiu, Esquerra Republicana i Acció Catalana, van demanar l'expulsió dels comunistes del Govern. Els consellers del PSUC, per la seva banda, insistiren a Companys per reunir-se, petició que no fou atesa. El president estava més preocupat pel salvament del patrimoni artístic i dels intel·lectuals nacionals. Ordenà al titular de Cultura, Carles Pi i Sunyer, que en gestionés l'amagatall del material i l'expedició que havia de portar els homes de les arts i la cultura cap a França. Pensava que la seva presència allà seria clau per al manteniment de la flama nacional catalana. En l'aspecte econòmic, la Generalitat inicià el llarg exili sense ni un ral a la butxaca, ja que els fons de Tresoreria havien estat transferits al Govern Negrín, el qual havia promès que el Govern català podria administrar els diners a l'exterior a fi que es pogués atendre les necessitats dels refugiats catalans i de la mateixa Generalitat. Paraules que mai no es van complir. Promeses que, una vegada més, van jugar en contra de la història de Catalunya.

4 Els camps de concentració
Granades de la guerra civil al Centre 115 dies de Corbera d'Ebre
Granades de la guerra civil al Centre 115 dies de Corbera d'Ebre

Les autoritats franceses no preveieren un èxode tan massiu i ben aviat totes les previsions es van desbordar. No esperaven que en aquell hivern del 1939 mig milió de persones demanessin auxili en poc més d'una setmana. No hi havia instal·lacions preparades, ni previsions alimentàries i encara menys sanitàries i higièniques. Les principals preocupacions dels francesos eren l'ordre i la seguretat, sobretot després que la dreta francesa alertés del perill de la vinguda de tants "rojos" d'Espanya. Per a les classes conservadores, aquella gent representava el desordre, la crema de convents... Malfactors, en una paraula. Però no és cert que no estiguessin avisats. Alguns militars i diplomàtics francesos havien advertit al seu govern d'una arribada en massa d'espanyols. No els en feren massa cas, i les conseqüències van ser funestes, com veurem.

La improvisació de camps de concentració
La població civil que va passar la frontera a partir del 28 de gener del 1939 va ser distribuïda en diversos departaments francesos. Els primers dies havien quedat concentrats a la Catalunya del Nord, a les comarques de la Cerdanya i el Rosselló, sota jurisdicció francesa. Només entre l'1 i el 10 de febrer, 114.000 refugiats, dones, criatures i vells, sortiren dels camps dels Pirineus Orientals cap a l'interior de França, en centres d'acolliment improvisats on almenys podien disposar de sostre i menjar. La situació era molt diferent per als soldats i els homes considerats militarment vàlids.

Aquests foren traslladats, el 5 de febrer, en el primer camp aixecat precipitadament a les platges d'Argelers, que arribà a contenir 80.000 persones; a Sant Cebrià, a partir del dia 7, on foren conduïdes unes 100.000 persones, i també al Barcarès, el 9 de febrer, destinació dels soldats que havien creuat la frontera pel Pertús i per Cervera de la Marenda. Els qui ho havien fet per altres passos fronteres foren conduïts en diversos camps situats al Vallespir i a la Cerdanya, comarca que acollí l'arribada d'uns 40.000 refugiats, una quarta part dels quals eren civils.

Fred, fam i malalties
En qualsevol d'aquests camps, el record dels que hi van malviure és desolador. Fred, fam, malalties. Condicions molt dures per a una població derrotada. Per fer-nos-en una idea, els camp d'Argelers consistia en una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. No hi havia on aixoplugar-se de les intenses nevades que van caure en aquell indret el febrer del 1939, ni de les freqüents pluges ni de les baixes temperatures de l'hivern.

Per menjar, llenties, sempre llenties. I les necessitats es feien a la platja. Ben aviat, és clar, van aparèixer epidèmies, sarna, polls, disenteria, tinya, tuberculosi. L'aire que es respirava era dens, carregat de virus. Males olors per a l'olfacte i imatges denigrants per a la vista. Tampoc no hi ajudava el tracte dels soldats francesos, sobretot els senegalesos i els espahís, que al crit d'"Allez, allez!" tractaven els soldats catalans i espanyols com a presoners i no pas com a militars defensors d'un estat democràtic, derrotat, però democràtic. Argelers va ser qualificat per l'escriptor Agustí Bartra com la "ciutat de derrota". Una mica més al nord, el camp de Sant Cebrià no presentava millors condicions: 1.500 metres de llarg per 1.000 d'ample entre la mar i els aiguamolls. Més de mil persones hi moriren per una epidèmia de tifus el juliol del 1939. Per alleugerir la densitat humana a Argelers i a Sant Cebrià, es va construir el camp del Barcarès, dividit en divuit illots, cadascun dels quals contenia vint-i-cinc barraques amb capacitat per a setanta homes. Si fem números, podia acollir un màxim de 31.500 persones. A la darreria de juny del 1939 n'hi havia 60.000.

5 Les recomanacions franceses
Exiliats republicans -  Robert Capa
Exiliats republicans - Robert Capa

Com que interessava que el nombre de refugiats no augmentés, els francesos van iniciar una campanya propagandística recomanant als exiliats que podien tornar a l'Espanya de Franco sense por de represàlies sempre que no haguessin comès delictes de sang. Els que accediren a les recomanacions franceses, van comprovar ben aviat que tot plegat era una farsa. Els càstigs en camps de concentració a la Península, penes de presó i afusellaments sistemàtics foren el perdó que Franco els preparà.

El rerefons d'aquest engany és que les autoritats franceses no volien tenir al seu país individus políticament perillosos. Per això, molts van ser traslladats en un camp de càstig al castell de Cotlliure, on patiren una repressió brutal. Segons un informe d'una comissió internacional pels drets humans, al camp de Cotlliure 347 presos van estar subjectes a un règim de terror per part d'uns oficials que dia rere dia els sotmeteren a tot tipus de vexacions i humiliacions. Un altre camp de mal record pel tracte inhumà fou el de Vernet, a la regió de l'Arièja, on els primers dies de març foren internades 10.000 persones, la majoria soldats de l'antiga columna Durruti. Les dones considerades perilloses foren internades a Rieucros, a Losera.Pel que fa als intel·lectuals i a la classe política, la majoria esquivaren els camps de concentració i es pogueren establir a Tolosa de Llenguadoc gràcies a la intercessió del Comitè Universitari d'Ajuda.

Nous camps de concentració
Afortunadament, la construcció de nous camps per a refugiats comportà la descongestió dels d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Parlem dels camps de Gurs (Baixos Pirineus), Bram (Aude), Agde (Erau), Setfonts (Tarn i Garona) i Mazères (Arièja), que oferien unes condicions molt millors i serveis com una infermeria, cuina i correus. Unes millores respecte de les condicions deplorables dels camps de les platges, és clar. Però els problemes no desapareixen.

Al camp de Bram, per exemple, format per 150 barraques i que arribà a acollir 17.000 refugiats, hi moriren 87 persones en dos mesos per les pèssimes condicions de salubritat. Millor anaren les coses al camp d'Adge, on foren internats 24.500 homes dividits en tres espais, un dels quals reservat exclusivament per a catalans, predominantment gent d'ERC, Estat Català, mossos d'esquadra i guàrdies d'assalt de la Generalitat. Els refugiats hi organitzaren corals, grups de bastoners, castellers, esbarts dansaires i fins i tot s'hi construí un estadi per a la pràctica de diversos esports. La bona harmonia i el treball en aquest camp es veieren truncats per les autoritats franceses, alertades que allà s'hi vivia massa bé, i amenaçaren d'enviar els refugiats a companyies de treball. Una vaga de fam de vint-i-quatre hores, el juliol del 1939, provocà que els comandaments del camp fessin marxa enrere en la seva idea d'endurir la vida als exiliats catalans.

Entre el febrer i el juliol del 1939 el nombre de refugiats a França es va reduir considerablement. Si a mitjan febrer el nombre total es calcula entorn de 275.000 persones; a les acaballes de juny la xifra s'havia reduït als 163.000 i un mes més tard ja no arribava als 100.000. La causa d'aquesta disminució cal atribuir-la a l'èxode de milers de persones cap a l'Amèrica del Sud i la incorporació d'altres al mercat laboral francès o a la Legió francesa.

6 L'exili en xifres
Cartells de la guerra civil
Cartells de la guerra civil

L'exili dels derrotats del 1939 fou molt superior i, evidentment, molt més tràgic que el de la primera riuada de persones que marxaren del país després del fallit cop d'estat militar a Catalunya. En aquells moments, la Generalitat republicana presidida per Lluís Companys va ajudar molta gent a fugir de la ira revolucionària que es desfermà a les principals ciutats catalanes l'estiu del 1936. Es calcula que el Govern català va expedir més de cent mil passaports a molts catalans que creuaren la frontera, la majoria dels quals tornaren a la Península en destinació a Sant Sebastià i altres ciutats del nord d'Espanya preses pels feixistes.

De Barcelona a Burgos
Com apunten diversos historiadors, les xifres d'exiliats durant els primers mesos de la guerra civil són poc fiables, ja que molts ho feren de manera clandestina. Es parla, però, d'uns 30.000 en total. La majoria passaren per França una temporada abans de tornar a zones de la nova Espanya de Franco (Pamplona, Burgos, Sant Sebastià, Sevilla) on molts catalans es posaren al servei dels militars rebels. Molts d'aquests catalans van tornar a la seva terra quan, justament, molts altres catalans l'abandonaven per sempre més.

Gairebé mig milió de refugiats
L'historiador Javier Rubio, en un dels millors estudis sobre l'exili republicà, quantifica en unes 470.000 les persones que van creuar la frontera amb França els dos primers mesos del 1939. D'aquestes, unes 70.000 ho feren per Irun entre l'1 i el 19 de febrer. La resta, per Catalunya. És impossible quantificar el nombre de catalans que formaven part d'aquesta immensa bossa humana, ja que tots els exiliats eren, a ulls de les autoritats franceses, espanyols. Amb tot, a partir del febrer del 1939 les autoritats de la Generalitat de Catalunya feren un cens, incomplet, que va permetre registrar el 60% dels catalans emigrats, els quals, globalment, depassaven els cent mil.

A la darreria del 1939, del gairebé mig milió de refugiats que hi havia a França a l'inici d'any, en quedaven uns 182.000 repartits arreu del món, entre la mateixa França, la Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica. Es creu que dues terceres parts, doncs, van tornar a Espanya; una quarta part es quedà en terres franceses i una dècima part emigrà cap a altres països.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto