Història contemporània

Parlem d'història i economia amb Santiago Niño-Becerra

El conegut professor ens rep al seu despatx per reflexionar al voltant de la història econòmica i la crisi actual

Àlex Novials
29 de febrer de 2016
Santiago Niño-Becerra -  Enrique Marco
Santiago Niño-Becerra - Enrique Marco

Al llibre ‘La economía. Una historia muy personal' (Los libros del lince, 2015), el professor Niño-Becerra fa un repàs històric en què comenta frases de personatges cèlebres de cada època per oferir la seva particular visió de l'economia. L'obra ja ha venut més de 10.000 exemplars, i segueix l'estela de la seva trilogia sobre l'actual crisi econòmica (‘El crash del 2010', ‘Más allá del crash' i ‘Diario del crash'), que ja va pels 100.000 exemplars.

Avui no és habitual que els economistes es dediquin a analitzar la història. Per què es va decidir a escriure aquest llibre?
Perquè la distinció entre història econòmica i història a seques és falsa. Jo penso que l'economia és el que dóna sentit a l'evolució històrica i la determina. No recordo qui va dir allò d'"el futur no és altra cosa que un passat que retorna", però és així: moltes de les coses que passen ara ja van passar abans o tenen les seves arrels al passat.

Darrere del relat que fa, hi ha alguna tesi?
La tesi bàsica és aquesta, que l'economia està al darrere d'absolutament tot. Ja sé que això és molt marxista, però és el que hi ha. Em fa molta gràcia per exemple quan es parla de la dificultat recent a Espanya per formar govern, quan el que ha de fer qui governi el 2016 ja està totalment decidit pel pressupost que hi ha aprovat, pel compliment de l'objectiu de dèficit, pels 30.000 milions d'interessos del deute que cal pagar... el govern que surti, el que sigui, tindrà zero marge de maniobra.



Per què va optar per aquesta fórmula de comentar frases de personatges cèlebres de cada època?
Bé, perquè és fals allò que es diu que la història la fa tothom: la història, en cada moment, la fan quatre. Jo he anat a buscar frases i anàlisis d'aquelles persones que d'alguna forma han configurat les idees que han definit cada època.

I aquests "quatre" han estat sempre part de l'elit econòmica?
Jo penso que no és correcte parlar d'elit econòmica. És l'elit i punt. I de vegades es pot formar part d'aquesta encara que no es vulgui. Per exemple, si anéssim al segle XIX i li preguntéssim a Marx si es considera part de l'elit, diria que no. Però en va formar part, perquè amb molta altra gent (empresaris, tècnics, filòsofs) va contribuir a establir el marc mental i operatiu del seu temps.

Fem una repassada històrica. Vostè diu que els models sempre s'esgoten quan han donat tot el que podien donar. Podem considerar que la fi de l'imperi Romà va ser la primera gran crisi econòmica de la història?
Va ser la fi d'un sistema. Cal distingir entre sistema i model. El sistema és el funcionament de l'entorn polític, econòmic i social sota uns paràmetres determinats. El model és la forma en què un sistema es manifesta en cada moment. Per exemple, en el capitalisme hi ha uns pocs principis bàsics: propietat privada dels mitjans de producció, defensa jurídica d'aquesta propietat, existència de treball assalariat... això determina el sistema. En l'època mercantilista que el va precedir, els paràmetres eren uns altres. Sempre que canvia un sistema, s'esgota el model, però no sempre que s'esgota el model canvia el sistema. Per exemple, el Crac del 29 i la Gran Depressió va implicar un canvi de model, però el capitalisme va seguir sense canviar els seus principis bàsics. I la crisi que ara patim és conseqüència de l'esgotament del model que ha funcionat des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

I en el cas de l'imperi Romà?
La fi de l'imperi Romà és un canvi de model que va coincidir amb un canvi de sistema, ja que va donar pas a l'aparició del feudalisme. Però quan els bàrbars van envair Roma, a finals del segle V, ja feia dos segles que l'imperi estava en decadència. L'evolució agònica va ser molt llarga, precisament perquè el sistema estava molt ben estructurat. Hi havia una gran eficàcia, amb una sèrie de territoris que alimentaven la metròpoli, però es requeria un creixement territorial constant. Quan l'expansió va arribar a zones conflictives, com Germània i les illes Britàniques, això es va aturar. L'imperi va donar mostres de debilitat i els pobles que volia subjugar van passar a l'ofensiva.

Vostè caracteritza el feudalisme com una operativa de supervivència...
Sí, era un sistema molt curiós, en el qual no existia ni benefici ni acumulació. La més gran "acumulació", així entre cometes, era el tapís que el senyor feudal penjava al seu castell, fruit de totes les vendes en els mercats dels articles que es produïen en les seves terres. I alerta, era un sistema de subsistència en benefici d'una sola persona! La base de la societat estava en la més absoluta misèria, i la seva única finalitat era alimentar l'estructura piramidal.

Com va acabar, aquest estat de coses?
És curiós constatar com Anglaterra, si analitzem la història dels darrers mil anys, ha estat sempre pionera. S'hi han produït abans que en cap altre lloc fets fonamentals que després han tingut conseqüències o implicacions a la resta del món. Per exemple, el sistema feudal finalitza de debò quan els Tudor comencen a parcel·lar les terres. Són molt conegudes les ‘enclosures' del segle XVIII, però les primeres modernes i significatives van ser les dels Tudor, que alhora van posar fi a la servitud. A partir d'aquí el sistema medieval es va col·lapsar, perquè la piràmide es va trencar. De fet, la primera destralada sobre el feudalisme va ser també a Anglaterra, quan Joan sense Terra va signar la Carta Magna, que permetia als senyors feudals deixar les seves terres en herència. Així es comença a produir una desafectació del sistema feudal.

Saltem al naixement de l'estat modern. Vostè diu literalment que la democràcia, tal com la coneixem avui, és un invent interessat de la burgesia.
Totalment. Ho podem pintar del color que vulguem, però va arribar un moment en què la burgesia estava farta que s'hagués de fer el que els reis deien. Necessitaven llibertat... per perseguir els seus propis interessos. L'evolució d'això va ser la democràcia. Al segle XVII, amb les grans companyies de comerç internacional que tenien monopolis sobre els béns de les colònies d'ultramar, a la burgesia ja li anava bé com estaven les coses, i ‘tira milles'. Però quan la manufactura i el comerç es van desenvolupar més i necessitaven més flexibilitat i agilitat, el sistema de monarquies absolutes –per molt il·lustrades que fossin– se'ls va quedar petit. Per això van inventar la Revolució Francesa. Ho van tenir fàcil perquè les masses populars estaven matxucades pel sistema despòtic. Quan els burgesos els van dir "el rei us oprimeix!", era veritat. Només els va caldre seure i esperar-se, a veure com les masses els feien la feina bruta.

Vostè diu que ‘El capital' no és una obra socialista, sinó capitalista.
És clar. Marx va fer una anàlisi per determinar les tensions del capitalisme, que segons ell posarien fi al sistema. S'ha parlat molt sobre per què es va equivocar, però jo penso que no ho va fer. Ell havia viscut autèntiques lluites entre la burgesia per guanyar competitivitat i nous mercats. No podia preveure que la burgesia es posaria d'acord entre ella, i que tindria la intel·ligència de millorar les condicions de vida dels obrers. Una intel·ligència doble: per una banda allò va desactivar moltes protestes, i al mateix temps es van adonar que si no els pagaven més i els donaven més temps lliure, no podrien consumir allò que produïen. Potser allò Marx ho hauria pogut preveure, però a mitjan segle XIX era absolutament impensable imaginar altres factors que van resultar crucials per al capitalisme. Coses com la compra a crèdit, per exemple, o l'avenç tecnològic brutal que es va produir en molt poc temps. Avui tenim robots que solden peces en una línia de muntatge d'automòbils, una cosa que no podia imaginar ni Jules Verne.

També destaca les raons econòmiques que hi va haver darrere de l'ascens de Hitler al poder.
Sí, el partit nazi va arribar al poder perquè al darrere tenia la gran burgesia alemanya, les grans nissagues empresarials. Alemanya era un país gran, amb molta gent, i estava molt industrialitzada. La massa obrera era molt potent, i estava en la misèria. El nacionalsocialisme va ser l'eina dels grans industrials per netejar tot això. Paradoxalment, Hitler es va recolzar molt en la classe obrera, i al carrer va ser una lluita d'obrers de dretes contra obrers d'esquerres.

Quines són a parer seu les principals lliçons històriques del Crack del 29?
Bé, en primer lloc es va veure que la productivitat no pot créixer més que la demanda; i en segon lloc, que si els salaris no evolucionen amb una proporció que doni capacitat de compra als treballadors, aquests no poden consumir. Aquest va ser el còctel de la Gran Depressió: una crisi de sobreproducció i una crisi de subconsum. A partir d'aquí va caure la resta, amb el tema bancari (que és el més recordat) en primera línia. Però són lliçons que només es van aprendre temporalment, i no per resoldre el problema de fons, sinó per crear mecanismes que permetessin anar tirant. De fet, la crisi que patim avui és estructuralment molt semblant.

El capitalisme es va reinventar a la fi de la Segona Guerra Mundial.
Sí, el model de protecció social i l'aparició de la classe mitjana tal com ara la coneixem va ser un invent que va néixer com a element amortidor entre la classe alta i la classe baixa. Aquest nou model de base keynesiana es recolzava en dos factors que es retroalimentaven: la massificació del consum i la recerca de la plena ocupació de la població activa. Estava molt ben estructurat per garantir la pau social, un mercat per als productes de l'economia i el pagament d'impostos, amb una política fiscal redistributiva que havia d'incloure tota la societat. Però després es va veure que això era excessiu, i per això les grans fortunes van inventar els paradisos fiscals. Però vaja, és un model amb dos grans mancances: que pressuposa una quantitat il·limitada de béns de consum, a més molt barats, i que la necessitat del factor treball serà també il·limitada. Després s'ha vist que això no és cert. Un cop més apareix Marx, que deia que quan un model neix, ja conté els gens de la seva destrucció.

L'escassetat es va fer evident amb la crisi del petroli de 1970.
Allà és on hi ha els orígens remots de la nostra crisi actual. Aleshores, el gran capital va comprendre que els beneficis podien ser més elevats i obtinguts de manera més fàcil, i per això va arrencar el procés de globalització, amb les deslocalitzacions a països on els salaris són més baixos, l'increment tecnològic, les retallades de força de treball, etc. Les llavors del que s'ha anomenat ‘política neoliberal', que ha fet retrocedir l'Estat i que finalment conclou que el model de protecció social ja no es pot finançar ni sostenir.

Vostè, al llibre, tracta totes les etapes històriques de l'economia a Occident, i cadascuna dura menys que l'anterior. Quina raó hi ha, darrere d'aquesta acceleració?
Efectivament, és així. L'etapa preindustrial dura des del neolític fins al segle XVIII. El model econòmic anomenat ‘clàssic' s'allarga des de llavors fins al final de la Segona Guerra Mundial. El model de demanda, fins a la fi de la dècada de 1970. El model d'oferta, fins al canvi de mil·lenni, i el model d'oferta potenciat, fins a la fallida de Lehmann Brothers el setembre de 2008, quan encetem la crisi que encara arrosseguem. Això ho porta la mateixa acceleració de la dinàmica històrica: s'han fet estimacions que un any actual correspon a 12 anys en l'Anglaterra del segle XII. La millora organitzativa i tecnològica ha fet que el temps es vagi comprimint cada cop més i que passin cada vegada més coses.

I arribem a la crisi actual, de dimensió planetària.
A la primeria dels anys 1990, quan es va veure que la gent no podia continuar consumint, es va inventar el crèdit massiu al consum, primer amb targeta, i després el crèdit hipotecari. La producció, per la seva banda, va anar reduint costos a base de deslocalitzar i robotitzar. Així, amb enginyeria financera i creditícia, hem endarrerit l'esclat de la crisi. Es pot dir que hem tingut vint anys de regal. Ho va resumir molt bé el cap de Goldman Sachs, Lloyd Blankfein, quan va afirmar que els banquers estaven fent la feina de Déu. I aleshores era veritat, el seu negoci era la base del creixement econòmic mundial. Però la bola s'ha fet molt més grossa, i ara tenim un deute que no es pot pagar: ningú pot pagar el que deu. La classe mitjana està desapareixent, i per tant els nivells de consum no es recuperaran. Però la productivitat està creixent molt, de manera que els articles bàsics es podran oferir molt barats. Però cada vegada es necessita menys gent. Anem cap a la consolidació de les grans desigualtats, amb un atur estructural bestial, que probablement requerirà una renda universal perquè la gent pugui viure. Amb la marihuana legalitzada i oci molt barat perquè la gent estigui tranquil·la, això sí.

De fet, vostè afirma que en el punt que ens trobem el camí ja no té més recorregut.
Sí, el model no té més recorregut, i cal canviar-lo. Això és el que estem vivint amb aquesta crisi. Però això no és ser pessimista, com sovint es diu. En tot cas, és ser realista. A la primeria del segle XIX, l'obrer millor pagat d'Europa, que era l'anglès, es gastava el 40% del seu sou en pa, patates i arengades. Ara ens diuen que el que no es canvia de mòbil cada dos anys és un desgraciat. L'evolució ha anat així. Cito un executiu de la General Motors que el 1925 reconeixia que la clau de la prosperitat econòmica consisteix en la "creació organitzada d'un sentiment d'insatisfacció". Això va estar vigent aproximadament del 1923 al 2007. Ara ja no anirà així, jo penso que el nou model no anirà per aquí, perquè no hi ha recursos suficients. La Xina, per tenir la taxa d'automòbils per mil habitants dels Estats Units, ja necessitaria el 100% del petroli mundial: això no pot passar.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto