La situació de la nostra llengua a Catalunya és complexa, contradictòria i delicada perquè viu tendències contraposades que fan que, a vegades, la seva evolució en un sector s'oposi a l'evolució que fa en un altre. Això ens explica Francesc Xavier Vila al Dossier especial Onze de Setembre: mil anys de català, on assegura que el català es troba en un moment de cruïlla.
Cruïlla, en quin sentit?
Les dinàmiques dels últims 120 anys han fet que s'hagi estès el coneixement del castellà a Catalunya i també que hagi anat augmentant el nombre de gent que viu al marge del català. En aquest moment un 20% de la població no diu ni tan sols bon dia, un percentatge que en els últims anys no ha parat de créixer.
A què es deu aquest creixement?
En primer lloc, a la manca d'instruments que tenim per gestionar les successives onades migratòries i que han tingut un impacte descomunal en l'ecosistema lingüístic. La darrera, la dels anys 2000, presenta grans paradoxes: institucionalment hi havia moltes més possibilitats que durant l'onada dels anys seixanta, però la realitat és que els nouvinguts adults s'han incorporat poc a l'ús actiu del català.
Quines altres raons hi ha?
El nostre model socioeconòmic tampoc no hi ajuda gens. Tenim una societat demogràficament madura, amb una baixa natalitat entre les famílies catalanoparlants, i també tenim un tipus d'economia que cada cert temps necessita atraure un munt de mà d'obra poc qualificada que majoritàriament té pocs incentius reals per parlar en català.
Doncs no deu ser per manca d'esforç institucional...
En això hi ha un miratge. Ens pensem que al llarg dels darrers 40 anys s'han fet polítiques favorables al català però la realitat és que les principals competències en temes de llengua les segueix tenint l'Estat i sovint es contraposen a les polítiques autonòmiques.
Podria posarne un exemple?
Quan un immigrant arriba a l'aeroport de Montreal, al Canadà, li pregunten en quina llengua vol que l'atenguin, si en anglès o en francès. Aquí no, aquí se'ls transmet que hi ha una llengua seriosa i després l'altra, la prescindible. Quan compres un cotxe, si vols pots usar el català amb el venedor o per llegir prospectes, però la paperassa està en castellà. Això és perquè les polítiques laborals, la vida socioeconòmica, l'espai audiovisual... tot està regulat per Madrid, que no vetlla per la pluralitat lingüística.
Ha posat l'exemple de l'aeroport. Les empreses paraestatals, com AENA, són les que menys català fan servir?
Sí. També en l'àmbit de la justícia, dels cossos de seguretat o de les forces armades el català és un alienígena.
Ells es defensen adduint la mobilitat territorial dels treballadors.
No és excusa. A Finlàndia només un 5% de la població parla suec, però quan l'Estat envia un jutge a aquest territori, s'assegura que tingui un títol oficial que acrediti que sap parlarlo en l'àmbit jurídic. En canvi, l'Estat espanyol considera que són els súbdits els qui s'han d'adaptar a la llengua del jutge, i que si aquests ho volen traduir a la seva llengua pròpia, s'ho han de pagar ells. Això és propi d'un règim colonial.
I en quin àmbit es pot considerar que les polítiques lingüístiques han estat un èxit?
Destaquemne dos. Un de vinculat amb la Generalitat: i que és el model de conjunció en català a les escoles i que ha permès fer polítiques d'immersió en aquelles aules amb majoria d'alumnes castellanoparlants. Això ha fet que avui l'ús del català tant en primària com en secundària sigui molt ampli.
I el segon?
El segon ha estat liderat pels universitaris, que van adoptar el català abans que la universitat ho fes oficialment. Que la llengua vehicular al món acadèmic sigui el català és crucial, perquè supleix el fet que no tinguem grans empreses ni ministeri d'afers estrangers i perquè deixa clar que per accedir al món intel∙lectual, cal parlar català.
La societat civil també té un gran pes pel que fa a l'ús del català a Internet.
En el món digital, tot allò que depèn dels usuaris és positiu però tot el que depèn del món empresarial és molt feble. En l'àmbit de les empreses hi ha molta diversitat, incloent-hi les que, com La Fageda, treballen bàsicament en català. Però es dóna la paradoxa que empreses com Bayer, CocaCola o Danone es neguen a usar la nostra llengua tot i que, simultàniament, etiqueten en llengües menys parlades com el finès, l'eslovè o l'estonià.
És el pes de l'estat...
L'important és entendre que quan les polítiques públiques són intel∙ligents, adequades, mesurades i graduals la cosa funciona. La gent que sap el català però l'usa poc sovint, quan és que l'utilitza? Amb la Generalitat, els ajuntaments... perquè l'Administració arrossega tota la resta, especialment quan es tracta d'un estat. Per això, en l'actual societat de la informació, només sobreviuran les llengües que tinguin un Estat propi o propici darrere i en aquest sentit l'estat espanyol ja ha demostrat que no vol ser propici.
Cruïlla, en quin sentit?
Les dinàmiques dels últims 120 anys han fet que s'hagi estès el coneixement del castellà a Catalunya i també que hagi anat augmentant el nombre de gent que viu al marge del català. En aquest moment un 20% de la població no diu ni tan sols bon dia, un percentatge que en els últims anys no ha parat de créixer.
A què es deu aquest creixement?
En primer lloc, a la manca d'instruments que tenim per gestionar les successives onades migratòries i que han tingut un impacte descomunal en l'ecosistema lingüístic. La darrera, la dels anys 2000, presenta grans paradoxes: institucionalment hi havia moltes més possibilitats que durant l'onada dels anys seixanta, però la realitat és que els nouvinguts adults s'han incorporat poc a l'ús actiu del català.
Quines altres raons hi ha?
El nostre model socioeconòmic tampoc no hi ajuda gens. Tenim una societat demogràficament madura, amb una baixa natalitat entre les famílies catalanoparlants, i també tenim un tipus d'economia que cada cert temps necessita atraure un munt de mà d'obra poc qualificada que majoritàriament té pocs incentius reals per parlar en català.
Doncs no deu ser per manca d'esforç institucional...
En això hi ha un miratge. Ens pensem que al llarg dels darrers 40 anys s'han fet polítiques favorables al català però la realitat és que les principals competències en temes de llengua les segueix tenint l'Estat i sovint es contraposen a les polítiques autonòmiques.
Podria posarne un exemple?
Quan un immigrant arriba a l'aeroport de Montreal, al Canadà, li pregunten en quina llengua vol que l'atenguin, si en anglès o en francès. Aquí no, aquí se'ls transmet que hi ha una llengua seriosa i després l'altra, la prescindible. Quan compres un cotxe, si vols pots usar el català amb el venedor o per llegir prospectes, però la paperassa està en castellà. Això és perquè les polítiques laborals, la vida socioeconòmica, l'espai audiovisual... tot està regulat per Madrid, que no vetlla per la pluralitat lingüística.
Ha posat l'exemple de l'aeroport. Les empreses paraestatals, com AENA, són les que menys català fan servir?
Sí. També en l'àmbit de la justícia, dels cossos de seguretat o de les forces armades el català és un alienígena.
Ells es defensen adduint la mobilitat territorial dels treballadors.
No és excusa. A Finlàndia només un 5% de la població parla suec, però quan l'Estat envia un jutge a aquest territori, s'assegura que tingui un títol oficial que acrediti que sap parlarlo en l'àmbit jurídic. En canvi, l'Estat espanyol considera que són els súbdits els qui s'han d'adaptar a la llengua del jutge, i que si aquests ho volen traduir a la seva llengua pròpia, s'ho han de pagar ells. Això és propi d'un règim colonial.
I en quin àmbit es pot considerar que les polítiques lingüístiques han estat un èxit?
Destaquemne dos. Un de vinculat amb la Generalitat: i que és el model de conjunció en català a les escoles i que ha permès fer polítiques d'immersió en aquelles aules amb majoria d'alumnes castellanoparlants. Això ha fet que avui l'ús del català tant en primària com en secundària sigui molt ampli.
I el segon?
El segon ha estat liderat pels universitaris, que van adoptar el català abans que la universitat ho fes oficialment. Que la llengua vehicular al món acadèmic sigui el català és crucial, perquè supleix el fet que no tinguem grans empreses ni ministeri d'afers estrangers i perquè deixa clar que per accedir al món intel∙lectual, cal parlar català.
La societat civil també té un gran pes pel que fa a l'ús del català a Internet.
En el món digital, tot allò que depèn dels usuaris és positiu però tot el que depèn del món empresarial és molt feble. En l'àmbit de les empreses hi ha molta diversitat, incloent-hi les que, com La Fageda, treballen bàsicament en català. Però es dóna la paradoxa que empreses com Bayer, CocaCola o Danone es neguen a usar la nostra llengua tot i que, simultàniament, etiqueten en llengües menys parlades com el finès, l'eslovè o l'estonià.
És el pes de l'estat...
L'important és entendre que quan les polítiques públiques són intel∙ligents, adequades, mesurades i graduals la cosa funciona. La gent que sap el català però l'usa poc sovint, quan és que l'utilitza? Amb la Generalitat, els ajuntaments... perquè l'Administració arrossega tota la resta, especialment quan es tracta d'un estat. Per això, en l'actual societat de la informació, només sobreviuran les llengües que tinguin un Estat propi o propici darrere i en aquest sentit l'estat espanyol ja ha demostrat que no vol ser propici.
