Actualitat

L'origen dels papes

Dels bisbes romans a Benet XVI

José Enrique Ruiz Domenec
5 de novembre de 2010
El papa Gregori VII
El papa Gregori VII
Quan l'any 312 Constantí aconsegueix una victòria aclaparadora al pont Milvio sobre el seu contrincant al tron de Roma, enarborant la creu, el cristianisme no era una religió nova. Feia vora 250 anys que existia. Però el món que va contemplar la mort de Jesús de Natzaret, l'arribada de l'apòstol Pere a Roma i la predicació de Pau als gentils era tan llunyà per als contemporanis d'aquest esdeveniment com ho és ara per a nosaltres l'època de Pau Claris, de Felip IV i del comte duc d'Olivares.

Els cristians havien organitzat la seva Església en un conflicte continu amb l'imperi Romà pagà. Havien buscat una doctrina comuna, però els va costar fer-ho, motiu pel qual els bisbes de Roma, que s'autoqualificaven de papes, es van erigir en guardians gelosos d'una ortodòxia davant les desenes de corrents que interpretaven les Sagrades Escriptures a la seva manera.

Després de la gran persecució decretada per Dioclecià, va arribar el moment de la veritat. L'Església es va fer visible arreu del món. I la jerarquia tindria un paper decisiu en la vida política. Els concilis ecumènics, des del primer, organitzat a Nicea el 325 sota la presidència del mateix emperador Constantí, van mirar de trobar la manera d'arribar a un acord doctrinal. Va ser en va. Per aquest motiu, l'Església es va replegar en dos principis que marcarien el seu sentit històric des d'aleshores i fins avui. D'una banda, el reconeixement que va ser el mateix Jesús qui la va crear en dir aquella frase tan cèlebre, "Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església". De l'altra, l'esforç del papa Gelasi I, a la darreria del segle V, en ple marasme per les invasions bàrbares a l'Imperi, el qual va argumentar els drets històrics del Vaticà en argüir una suposada "donació de Constantí". El document en qüestió —que Lorenzo Valla, al segle XV, va descobrir que era fals— va assentar la supremacia dels papes sobre la resta dels bisbes; fins i tot dels patriarques de les esglésies orientals. Això va originar la primera tensió que acabaria temps més tard amb la separació d'ambdues esglésies.

Reformes profundes
Aquesta idea de Gelasi també va ser arguïda pel papa Lleó III davant Carlemany per tal de crear la figura dels dos poders, l'espiritual i el temporal, una mena de consens d'alt nivell. L'Església va necessitar reformes profundes per assentar aquesta primacia. La més profunda va ser la impulsada, al segle XI, pel papa Gregori VII, la "reforma gregoriana", que va acabar per convèncer l'Església grega de la necessitat d'allunyar-se de les idees romanes, és a dir, catòliques. Dos segles després, el papa va advertir de la necessitat de convertir el seu poder en una autocràcia. Ho va fer Innocenci III per defensar-se del desenvolupament de l'Estat dinàstic a començament del segle XIII. I sobretot ho va fer Bonifaci VIII, l'exemple perfecte de papa autòcrata. Aleshores van arribar els papes del Renaixement, Alexandre VI (el papa Borja), Juli II, Lleó X, les accions dels quals van determinar la protesta luterana, el principi de la Reforma i la via moderna de l'Església.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto