Actualitat

La defunció de la URSS

La perestroika, vista pel darrer portaveu soviètic, Andrei Gratxov

Sònia Casas, amb l'assessorament de Llibert Ferri
9 de novembre de 2015
Andrei Gratxov, assessor de Mikhail Gorvatxov i darrer portaveu soviètic
Andrei Gratxov, assessor de Mikhail Gorvatxov i darrer portaveu soviètic
La fi de la guerra freda i la desintegració de l'URSS continuen sent un dels fenòmens geopolítics més sorprenents de l'època contemporània. Les explicacions que se n'han donat, tant des d'un bàndol com de l'altre, difereixen força, quan no es contradiuen. A falta d'un tractat de pau, d'una acta de capitulació o de la celebració d'un congrés, els analistes ni tan sols es posen d'acord en quina hauria estat la data exacta de defunció del bloc soviètic.

N'hi ha que consideren que el punt d'inflexió va ser ara fa exactament 26 anys, el 9 de novembre del 1989, el dia de la caiguda del mur de Berlín. D'altres, un mes després, a la cimera de Malta on George Bush pare i Mikhail Gorbatxov van escenificar el punt final a la guerra freda. I encara n'hi ha que pensen que el factor determinant van ser les ràpides transicions d'Hongria i Polònia. Possiblement, tots aquests fets van ser elements clau en l'execució del procés, però des del punt de vista ideològic, el desglaç de la guerra freda havia començat a covar-se anys abans. Ho proven alguns discursos de Gorbatxov, tant en l'àmbit intern com en el de la política exterior. El primer de tots va ser en el XXVII Congrés del Partit el febrer del 1986, en el qual el mandatari rus, que havia estat elegit secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) un any abans, va exposar per primer cop la seva idea de la perestroika.

Els barons del PCUS havien demanat a Gorbatxov una continuïtat renovada del sistema, però ja els ho va advertir el ministre d'Exteriors Andrei Gromiko: "Aneu amb compte, camarades, amb aquest home de somriure amable, perquè té les dents de ferro". Tot i les dents de ferro, Gorbatxov tenia sensibilitat social i, tal com van percebre els líders europeus, era més flexible i accessible que els dirigents anteriors. "M'agrada Gorbatxov —va dir Margaret Thatcher—, em sembla que ens podrem entendre".

El nou primer secretari soviètic pertanyia a una generació de russos que no havia participat en la Segona Guerra Mundial i que havia rebut una educació relativament elevada. En paraules del seu assessor i darrer portaveu soviètic, Andrei Gratxov, "Gorbatxov era la segona generació d'Homo sovieticus. La primera estava determinada per les circumstàncies conflictives, per la fractura social i per la revolució i la guerra. Gorbatxov representava, en canvi, la societat estabilitzada, una mena de classe mitjana i relativament pròspera". Amb tot, la seva biografia deixa entreveure les dures condicions de vida del poble soviètic: la seva família vivia en una sola habitació, els seus dos avis van ser enviats a Sibèria, l'avi de la seva futura dona va ser executat i alguns familiars seus van morir de fam als anys trenta. Durant l'època universitària, compartia una sola habitació amb 21 persones més, desgavell que no li va impedir ascendir políticament i exercir, amb només 35 anys, com a alcalde d'una gran població. Aquest càrrec li va permetre fer molts contactes i, abans d'arribar a la cinquantena, ja formava part de la direcció del PCUS.

Ciutadans de Berlín sobre el mur el dia de la seva caiguda
Ciutadans de Berlín sobre el mur el dia de la seva caiguda

No és cert, com afirmen ara des dels cercles acadèmics i polítics russos nostàlgics de l'època soviètica, que el pla de Gorbatxov fos posar fi al comunisme i, encara menys, desintegrar l'URSS. Com explica a Sàpiens Gratxov, "Gorbatxov estava convençut que el sistema soviètic podia reformar-se i convertir-se en una variant de la socialdemocràcia europea, una mena de comunisme democràtic". En els seus orígens, la perestroika, que significa ‘reestructuració', era un pla de reforma econòmica. Des de feia temps, l'URSS vivia una situació absurda. Tot i ser el productor més gran del món d'acer i disposar de grans quantitats de combustibles, patia una gran escassetat de matèries primeres a causa del seu malbaratament o ús ineficient. Era un dels principals productors de cereals, però cada any havia d'importar-ne milions de tones. Tenint la proporció més gran de llits i metges per miler d'habitants, els serveis sanitaris eren deficients. I el seu colideratge científic en la cursa espacial no es plasmava en cap avenç útil per a la societat. Això va fer que la millora en el nivell de vida cada vegada s'alentís més i que sorgissin veritables dificultats per abastir la població d'aliments, habitatges, béns de consum i serveis.

Així, l'objectiu inicial de la perestroika era el de millorar la qualitat de vida de la gent fent més racional i dinàmic el sistema econòmic. La desregulació va fer que els salaris passessin a estar supeditats a la productivitat, va agilitzar el crèdit, el comerç exterior i la participació de capital estranger en les empreses, i va impulsar granges col·lectives i cooperatives que van fer aparèixer multitud de negocis: des de bars i restaurants fins a petites empreses de serveis i empreses mixtes, però res no va sortir com estava previst. Corria un acudit que deia que Gorbatxov tenia cent assessors econòmics, però no sabia quin era el bo. La incipient privatització de seguida va venir acompanyada per la corrupció dels gerents d'aquestes noves empreses, futur caldo de cultiu dels oligarques multimilionaris actuals. Tampoc no era fàcil que molts buròcrates acostumats a l'absentisme i al treball a desgana es convertissin d'un dia a l'altre en emprenedors amb idees i iniciativa pròpies. "Les cooperatives inicials —explica Gratxov— es van basar més en negocis especulatius que no pas en el creixement natural d'una empresa del sistema capitalista i que prové del treball, de l'experiència i de l'involucrament personal dels treballadors. Això va crear un capitalisme salvatge en el qual es van combinar dos factors: el monopoli precedent provinent de les decisions polítiques i el nou monopoli dels propietaris, que no tenien competència, l'única arma contra l'especulació." Tot plegat va disparar la inflació i va fer disminuir encara més la producció, aguditzant-se la crisi econòmica, el malestar al PCUS i la indignació al carrer. Gorbatxov va decidir llavors controlar els preus i devaluar el ruble per poder comprar béns a l'estranger, afavorint la compra-venda de divises en el mercat negre. I també va anunciar la reducció del pressupost de defensa, quelcom insòlit fins aleshores.

Soldats soviètics es retiren d'Afganistan (1988)
Soldats soviètics es retiren d'Afganistan (1988)

En realitat, ja feia temps que passaven coses insòlites. Quan el primer núvol radioactiu va emergir de la central nuclear de Txernòbil el 26 d'abril del 1986, el primer que va fer l'URSS va ser ocultar mediàticament la catàstrofe, però Gorbatxov va donar ordres d'informar-ne obertament. El mandatari ja havia parlat anteriorment de la 'transparència informativa' o glasnost, entesa més com l'accés a la informació que no pas com a llibertat d'expressió, però el cas de Txernòbil i la tempesta política que va generar van accelerar les bases de la llibertat d'expressió i de premsa. En realitat, Gorbatxov mai no va donar llibertat de premsa, sinó que van ser les diferents publicacions les que se la van anar prenent. En paral·lel, al llarg del 1987, Gorbatxov va alliberar milers de presos polítics i va destituir 150 alts càrrecs militars després de l'aterratge a la plaça del Kremlin d'una avioneta alemanya que va esquivar tots els controls soviètics. En definitiva, decisions que van fer que l'equip de Gorbatxov s'anés dividint en dues parts: els entusiastes, que l'animaven a fer més canvis, i els detractors, que li recomanaven alentir-los. Entre uns i altres, ell procurava mantenir-se equidistant.

A la fi del 1987, Gorbatxov es va convèncer que la situació exigia fer un pas més: la reforma política. L'home que la va encapçalar va ser Alexander Iakovlev. A diferència de Gorbatxov, que encara creia en la transformació de l'URSS en una socialdemocràcia, Iakovlev sí que duia al cap la possibilitat de liquidar el sistema aprofitant les escletxes legals del partit. Quan el juny del 1988 es va inaugurar la Conferència Federal del PCUS, ja feia setmanes que a la plaça de Puixkin de Moscou la gent es trobava per parlar de política amb els diaris més emblemàtics de la glasnost sota el braç. Arreu del país proliferaven els "grups informals", embrions dels futurs partits polítics, com el bloc de forces radicals en el qual se sostindria Borís Ieltsin per fer de braç opositor. I és que cap d'aquests grups donava suport a Gorbatxov, que tampoc tenia el suport dels barons del PCUS. Els defensors del primer mandatari soviètic eren els intel·lectuals i els mitjans de comunicació. En aquest context, va tenir lloc la Conferència Federal del PCUS, una fita històrica pel que fa a la perestroika. Tot i la negativa conservadora, Gorbatxov i els reformistes van tirar endavant una reforma constitucional per crear un nou parlament i també una nova llei electoral que permetés la pluralitat de candidats en cada circumscripció. Les que serien les primeres eleccions legislatives mínimament democràtiques des que Lenin va dissoldre l'Assemblea Constituent el 1918, van quedar programades pel 26 de març del 1989.

Gorbatxov i Reagan signen el Tractat d'eliminació de les Forces Nuclears Intermitges (1987)
Gorbatxov i Reagan signen el
Tractat d'eliminació de les
Forces Nuclears Intermitges
Però aquell 1988 encara tenia reservada una altra fita històrica. El 8 de desembre, Gorbatxov i el seu homòleg Ronald Reagan van signar a Washington un tractat per erradicar els míssils d'abast mitjà a Europa. Aquest acord era el primer desarmament efectiu des de la Segona Guerra Mundial i també el primer senyal de desglaç de la guerra freda. El senyal va venir ratificat per la retirada definitiva de les tropes soviètiques de l'Afganistan i per l'anunci a l'Assemblea General de l'ONU del replegament d'un important contingent de tropes soviètiques de l'Europa oriental. Tot plegat va significar per a Gorbatxov un enorme prestigi internacional. Entre línies, el missatge que el mandatari soviètic estava enviant al món era la seva intenció de renunciar a l'ús de la força per resoldre els problemes interns dels països sota l'òrbita soviètica, respectant-los la seva sobirania com a pobles a l'hora de triar el seu propi sistema polític.

A diferència del que passava al món occidental, tot allò no va ser gens popular en el si de l'URSS. "Si la retirada de tropes de l'Afganistan s'havia viscut amb una sensació de derrota, l'evacuació de 240.000 soldats soviètics i 10.000 carros de combat dels països de l'Est (que es va fer efectiva el gener del 1989) va ser vista amb frustració, com si es tirés per terra tot el que s'havia assolit en la Segona Guerra Mundial, ja que molta gent creia que la victòria russa en aquesta guerra legitimava la presència soviètica en aquests països", explica Gratxov.

Però el mandatari soviètic ho tenia clar. "Moscou no volia continuar sent el director d'orquestra. Gorbatxov havia començat a percebre els països satèl·lit com una feixuga càrrega que li impedia dur a terme les reformes a l'URSS i creia que havia arribat l'hora que la resta de països comencessin també a fer-ne", explica a Sàpiens Georges Mink, sociòleg especialitzat en els països de l'Est de l'Institut des Sciences Sociales du Politique de París.

Un dels millors exemples d'això és la tensa conversa que va mantenir amb el secretari general del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), Erich Honecker, a la tribuna de la desfilada militar amb motiu del 40è aniversari de la fundació de la República Democràtica Alemanya (RDA) el 6 d'octubre del 1989. Des del 10 de setembre, milers d'alemanys orientals viatjaven a l'Alemanya occidental a través d'Hongria, que havia obert les seves fronteres. A l'RDA, mentrestant, també s'havien començat a organitzar els grups opositors davant la impassibilitat de Honecker, un immobilisme que Gorbatxov observava amb menyspreu. Després d'advertir-li que si a l'RDA hi havia una revolta popular les tropes soviètiques no sortirien al carrer, Honecker va dir-li que no pensava fer cap concessió. Va ser llavors quan Gorbatxov li va etzibar ben alt, perquè tothom ho pogués sentir: "La història mai no perdona els qui arriben tard".

En les actes de reunió del politburó del 3 de novembre, Gorbatxov va parlar amb els seus assessors sobre quant de temps podia resistir el règim de l'RDA sense haver de treure les forces al carrer, ja que l'últim que volia el mandatari soviètic era que la perestroika pogués tenyir-se de sang. "El millor seria que nosaltres mateixos enderroquéssim el mur", va dir el ministre d'Exteriors, Eduard Xevarnadze. L'endemà, el 4 de novembre, els contactes entre Moscou i els sectors reformistes alemanys es van intensificar i Gorbatxov va suggerir el nom del líder reformista Hans Modrow per a primer ministre de l'RDA. Cinc dies després, els embolics que es va fer el portaveu del Partit Socialista Unificat d'Alemanya en una roda de premsa van precipitar-ho tot. Davant la perplexitat mundial, el teló d'acer s'esmicolava en petites peces de formigó que la gent s'emportava de record (vegeu Sàpiens 45).

Menys d'un mes després, Gorbatxov i el president George Bush van escenificar a Malta la fi de la guerra de la freda i l'inici de la normalització de les relacions est-oest. Per al poble soviètic, tot plegat era el colofó d'un any farcit de terratrèmols polítics, sobretot arran de les eleccions al Congrés dels Diputats, que havien tingut lloc al març. Dels 2.250 escons del Parlament, se'n van elegir 1.500 per sufragi universal i 750 de forma indirecta. Molts dels candidats que van guanyar eren reformistes i radicals, com va passar amb Borís Ieltsin a la circumscripció de Moscou. Per la seva banda, Gorbatxov no es va atrevir a ser elegit per sufragi universal o referèndum, com havien demanat els reformistes. El seu escó va ser un dels elegits indirectament, perdent l'oportunitat de legitimar-se democràticament.

Ronald Reagan i el llavors vicepresident Bush es troben amb Gorbatxov a Nova York, el 1988
Ronald Reagan i el llavors vicepresident Bush es troben amb Gorbatxov a Nova York, el 1988


A diferència de Gorbatxov, els candidats nacionalistes de les nacions perifèriques de l'URSS, com Estònia, Lituània, Geòrgia, Ucraïna o Armènia, van obtenir un ampli suport del poble. Un any després de les eleccions, el març del 1990, Estònia i Lituània serien les primeres a parlar de la possibilitat de convertir-se en estats independents. Les proclames sobiranistes van sorgir dels parlaments autonòmics votats durant unes noves eleccions el març del 1990, quan Gorbatxov ja havia legalitzat el pluripartidisme, petició reclamada reiteradament a Moscou en diverses mobilitzacions. A Rússia, el bloc electoral guanyador va ser el reformista radical Rússia Democràtica, liderat per un Borís Ieltsin acabat d'operar a Barcelona i que es convertia així en el nou president de Rússia. Gorbatxov, per la seva banda, esdevenia president de l'URSS, un càrrec similar al que tenia com a primer secretari del PCUS.

L'hivern del 90-91 va transcórrer enmig d'un clima d'histèria política que explica els esdeveniments que van venir després. Gratxov, que aleshores ja era portaveu del Govern de Gorbatxov, assegura que aquell va ser el moment més delicat de tots, quan es debatia el model de la nova Rússia. "Gorbatxov patia moltíssimes tensions entre els qui li demanaven que tornés a un model més estalinista, fent servir la força per evitar la desintegració de l'URSS, i els qui l'animaven a seguir endavant amb el seu projecte i transformar l'URSS en una mena d'Unió Europea de repúbliques voluntàriament juntes."
Això explicaria els titubejos de Gorbatxov, que aquells mesos va treure els tancs al carrer en diverses ocasions, com si intentés resistir-se a unes tendències que ell mateix havia provocat. A mesura que la seva figura es desgastava, la de Ieltsin, que s'havia ratificat en el poder gràcies a unes noves eleccions el 1991, cada cop brillava més. És en aquestes circumstàncies que cal entendre l'intent de cop d'estat contra Ieltsin de l'agost del 1991.

"Com poden haver pres el poder els que ja estan en el poder?", es preguntava el general Lebed. Tot i que es calcula que un 40% dels soviètics estaven a favor del cop, la seva execució va ser un fracàs a causa de la manca d'un lideratge clar i la incompetència dels implicats, que a tall d'exemple van fer una roda de premsa sota els efectes d'una evident borratxera. La nit del 20 al 21 d'agost va ser el moment clau, quan les unitats militars es van posar sota les ordres de Ieltsin. Temps després, Gorbatxov va dir que "si el cop hagués estat un any i mig o dos abans, possiblement hauria pogut triomfar". També és possible que si aquell mateix setembre Gorbatxov hagués dimitit, Ieltsin hauria evitat la desintegració de l'URSS acceptant una fórmula tipus estat federal. Però dos mesos després, ja era massa tard. A la separació dels Països Bàltics va seguir la de Geòrgia, Moldàvia, l'Azerbaidjan...

En paral·lel, Rússia va heretar el lloc de l'URSS al Consell de Seguretat de l'ONU i juntament amb Ucraïna i Bielorússia va crear la Comunitat d'Estats Independents (CEI), a la qual es van sumar altres repúbliques. El sorgiment de la CEI va significar la sentència de mort de l'URSS i va forçar un Gorbatxov completament sol a dimitir el 25 de desembre del 1991. El seu assessor Gratxov fa servir l'expressió francesa 'le pompier piroman' (‘el bomber piròman') per definir la seva figura. "Com més va lluitar per controlar el foc, més el va atiar, o el que és el mateix, com més va voler reformular el sistema per salvar-lo, més el va destruir", explica. Tot un contrapunt tràgic per a qui va abanderar un dels fenòmens polítics més transcendentals del segle XX.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto