Catalunya

El 23-F des de dins

Com es va viure el cop d'Estat a la caserna clau de Catalunya, la de Sant Boi de Llobregat

Clàudia Pujol amb l'assessorament de Gabriel Cardona
20 de gener de 2011
1 El cop d'Estat del 23-F
Gabriel Cardona al front de la seva companyia a una desfilada a Sant Boi de Llobregat
Gabriel Cardona al front de la seva companyia a una desfilada a Sant Boi de Llobregat

Al voltant de tres quarts de set de la tarda, en Gabriel i la seva esposa Sili arribaven al col·legi a recollir la Mar, la seva filla petita, que feia classes de ballet. Tan bon punt van entrar a la sala, ja van adonar-se que alguna cosa no rutllava. En lloc de trobar-se les nenes amb tutús i escalfadors fent 'pliés relevés', els esperava una professora visiblement torbada.

—No sé què ha passat a Madrid, però han començat a venir pares a recollir les seves filles enmig de la classe. Diuen que està a punt d'esclatar una guerra.
—Han dit que un home ha entrat al Congrés disparant trets —va afegir la Mar.
En Gabriel va fer cara de preocupació, però no va dir res. No volia amoïnar la Sili. No encara.
En arribar a casa, els seus mals pressentiments no trigaren a fer-se realitat. En Lluís, el seu fill gran, de 14 anys, l'esperava amb un missatge inequívoc:
—Ha trucat un senyor que es diu Pereira i m'ha dit que et digués que: "A València, ja està" —va dir sense entendre el seu significat.
El senyor que es diu Pereira era el seu amic, el capità Àngel Pereira. En Gabriel va mirar la seva dona.
—Sili, l'exèrcit s'ha revoltat a València.

Va sintonitzar Ràdio Nacional al transistor. Tan bon punt van escoltar-se els primers compassos de la marxa militar, la Sili va començar a plorar. "Tant treballar per la democràcia i tot se n'ha anat en orris." En Gabriel va engegar la televisió just en el moment en què unes confuses siluetes d'uniforme desapareixien i la pantalla es quedava en blanc. No hi havia dubte.

Mentre es debatia si trucar o no a Sant Boi —no era descartable que els aparells estiguessin intervinguts—, va sonar el telèfon. Li trucaven de la caserna per comunicar-li que li enviaven un cotxe a buscar-lo. Del quarter de Sant Boi al seu domicili del carrer de Vilamarí de Barcelona hi havia només deu quilòmetres. S'havia de vestir ràpidament. Va enfundar-se dins l'uniforme caqui de campanya, va calçar-se les bótes Segarra, va col·locar-se la pistola Super-Star al cinturó i va agafar dues capses de munició.

El cotxe va arribar quan s'acomiadava de la seva família. Els ulls de la Sili estaven humitejats per les llàgrimes. En Lluís, que havia anat a buscar una carrabina que ell guardava a l'armari, va dir-li abans que creués el llindar:
—Pare, no et preocupis. Si vénen a buscar-nos, sabré defensar-me.

Al voltant d'un quart de vuit del vespre sortia de casa seva un capità d'infanteria de 43 anys que no sabia si tornaria a veure la seva dona i els seus quatre fills. Com a cofundador de la Unió Militar Democràtica —una organització clandestina fundada a la darreria del franquisme amb l'objectiu de democratitzar les Forces Armades—, s'havia posicionat clarament per un bàndol. Si el cop d'estat triomfava, tenia les hores comptades. La imatge del 18 de juliol li martellejava el cervell.

Molt soroll de sabres

Hi havia poc tràfic pels carrers de Barcelona. Aquell cop era previsible, però així i tot, el capità Cardona no s'ho acabava a creure. Sabia que molts militars tenien el convenciment que, tard o d'hora, haurien de 'sortir' —un eufemisme que, en argot militar, significava treure les tropes al carrer amb un pretext polític. "En l'època de Franco, a la Guàrdia Civil i a l'Exèrcit se'ns temia i respectava." "Els terroristes ens cacen com conills i el president Suárez no fa res per protegir-nos." "Els catalans aconseguiran trencar Espanya, sense ni tan sols haver de col·locar bombes." Eren les tornades d'unes cançons que la dreta més ultraconservadora taral·lejava dia sí dia també, sobretot Fuerza Nueva, que ho era tot menys 'nueva'.

De munició, però, no els en faltava. La inflació, l'any 1981, era del 14% i la taxa d'atur superava el 16%. Sectors de la patronal i de l'Església culpaven Suárez d'haver traït el llegat franquista. Fins i tot l'expresident de la Generalitat Josep Tarradellas havia anunciat que feia falta "un cop de timó". Però el que més preocupava els cossos de seguretat era l'assot del terrorisme. Entre la mort de Franco el 20 de novembre del 1975 i el 23 de febrer del 1981, ETA havia assassinat gairebé 400 persones, la majoria guàrdies civils o militars, i des de feia temps circulava el rumor d'un possible cop dels coronels. Gabriel pensava que, potser, de tant anunciar que venia el llop, alguns s'havien oblidat del perill. I el perill, fins aleshores intangible, s'havia personificat aquella tarda al Congrés dels Diputats amb un home amb bigotis i tricorni que empunyava un arma i cridava: "Todo el mundo al suelo!".

A dos quarts de vuit del vespre, el capità Cardona arribava a la caserna de Sant Boi, seu de la Prefectura d'Automobilisme, d'una escola de formació professional per a soldats i de l'única unitat cuirassada de Catalunya, el regiment de cavalleria Numancia. Va fixar-se, amb neguit, que uns oficials municionaven i proveïen de carburant l'esquadró de tancs i de blindats. Que els M-47 i els TOA (transport eruga cuirassat) M-113 escalfessin motors només podia voler dir una cosa.

La base d'automobilisme era una unitat tècnica, en la qual la majoria dels oficials eren demòcrates i no franquistes, fet que constituïa una excepció en el conjunt de l'Exèrcit. Manava, però, el comandant Guerra, que no podia dissimular la seva simpatia per aquell cop. Tant és així que, quan el capità Cardona va entrar a la sala d'oficials, se'l va trobar prenent-se tranquil·lament una cervesa. Cardona li va dirigir una mirada inquisitiva.

—Nada, que la Guardia Civil ha ocupado las Cortes y se va a nombrar un gobierno provisional —va respondre Guerra.
La resposta, tot i que esperada, el va neguitejar encara més. Els seus pitjors temors es confirmaven. Sense ni tan sols replicar, va anar a buscar el capità Pichaco i els tinents García, Rodero, Cabot i Venancio, tots ells demòcrates, i van debatre què calia fer davant d'aquella situació. Si anava molt mal dades, sempre podien provocar que la tropa se sublevés contra els tancs que vulguessin sortir. Aleshores ja coneixien el puzle complet dels fets.

2 Altres conxorxes militars prèvies al cop d'estat
El Congrés dels Diputats va ser assaltat per Tejero el 23-F
El Congrés dels Diputats va ser assaltat per Tejero el 23-F

Des de la fallida 'Operación Galaxia' (el pla colpista de Tejero i Sáenz de Ynestrillas del novembre de 1978) fins al 'pronunciamiento' del 23-F, a l'Estat espanyol es respirava un ambient de conspiració permanent. Per a molts militars, la política de Suárez sobrepassava el pla de la transició que havien planejat el rei i el vicepresident de Carrero Blanco, Torcuato Fernández Miranda. En aquest pla de transició no hi figurava ni l'establiment de l'estat de les autonomies ni la legalització del PCE. Per aquest motiu les reunions secretes eren el pa nostre de cada dia. Us diem les trobades més importants:

El dinar de Lleida. Sembla que en l'àpat del 22 d'octubre de 1980, Enrique Múgica, Joan Reventós i Antoni Siurana haurien ofert al general Alfonso Armada que presidís un govern de coalició. Armada era un dels homes de confiança del rei i congeniava amb la reina. Estava convençut que Suárez havia traït el projecte que se li havia confiat i que la solució era un De Gaulle a l'espanyola. Ell es veia com el militar de prestigi que la situació requeria per protegir la monarquia, combatre el terrorisme i frenar l'avenç autonòmic.

La conversa de Baqueira. El 3 de gener de 1981, aprofitant que el rei estava de vacances a Baqueira, Armada el va anar a veure en qualitat de governador militar de la província. Van parlar durant sis hores i la hipòtesi més probable és que el general se li oferís per a un govern de concentració i que el rei no ho descartés.

El discurs de la Pasqua militar. La inquietud de l'exèrcit era tan evident que, el 6 de gener de 1981, en el discurs de la Pasqua militar, el monarca va pronunciar l'advertiment que "a nadie le quepa ninguna duda de que sabemos adonde vamos y de donde no podemos pasar".

La trobada a València. Armada i Milans del Bosch es van reunir a València el 10 de gener de 1981. En aquesta reunió, Armada va fer saber a Milans que el rei donava suport al 'cuartelazo'.

Conspiradors a Madrid. El 18 de gener de 1981, al número 5 del carrer del General Cabrera de Madrid, es reunia la plana major dels conspiradors. Hi havia, a més de Milans del Bosch, els generals Iniesta, Carlos Alvarado, Dueñas Gavilán i Torres Rojas; el coronel Ibáñez Inglés; els tinents coronels Tejero, Mas Oliver i Meer de Ribera, i el comandant Pardo Zancada. Van acordar que si en un mes Armada no aconseguia la dimissió de Suárez i que el rei el proposés com a president, donarien via lliure a Tejero.

De Suárez a Calvo Sotelo. Amb la dimissió inesperada de Suárez, la UCD va reaccionar i en el seu II Congrés, a Palma, el 6 de febrer de 1981, va trobar un bon candidat a president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, un conservador de prestigi que va tranquil·litzar molta gent. La solució Armada perdia força.

La decisió de Tejero. El 18 de febrer de 1981, quan es complia el termini que s'havia donat a Armada, Tejero es va reunir amb diversos capitans de la guàrdia civil i van decidir que l'assalt al Congrés seria el 23-F, aprofitant la segona votació d'investidura. És clar que poc abans del cop Tejero encara no tenia cap aliança concretada. Semblava que a Milans i a Armada se'ls hagués empassat la terra.

3 Entrevista a Gabriel Cardona
Gabriel Cardona, exmilitar i historiador
Gabriel Cardona, exmilitar i historiadorDani Codina

Quines peculiaritats va tenir el cop d'estat del 23-F?
El 23-F va ser un ‘pronunciamiento' improvisat, sense ni un cap, ni un pla definit. Confiava el seu èxit en un seguit de premisses: que la classe política estaria segrestada; que el rei hi donaria suport; que els capitans generals s'unirien a Milans del Bosch, i que l'Exèrcit, d'ideologia franquista, seguiria fil per randa el pla establert en l''Operación Diana'.

Eren unes hipòtesis versemblants.
Sí que ho eren. Però cal tenir en compte altres variables. Primera, si el gener de 1981 el rei s'apuntava a un govern de concentració dirigit per Armada, per treure's de sobre Suárez i perquè la UCD semblava incapaç de governar, al febrer la situació era ben diferent. Suárez ja havia dimitit i la UCD havia reaccionat i havia nomenat un candidat acceptat pel rei: Leopoldo Calvo Sotelo. Segona, molts capitans generals estaven contra la democràcia, però una cosa era protestar, i l'altra, revoltar-se. Eren uns buròcrates domesticats per una llarguíssima dictadura que no havien tingut cap guerra més enllà de la División Azul. I, en tercer lloc, l'Exèrcit era certament franquista, però, com a tal, disciplinat: faria el que li manessin. Resumint, la mentalitat franquista va promoure el cop i la disciplina franquista el va fer fracassar. Per a mi aquesta és la clau del 23-F.

Durant trenta anys s'ha especulat sobre la implicació del rei en el cop.
El rei no hi estava al darrere, n'estic convençut. Ell podia acceptar un govern de concentració presidit per Armada, perquè això seria un 'borboneo' no violent, però mai un cop d'estat. El ‘pronunciamiento' va tenir quatre moviments: l'assalt de Tejero al Congrés, la declaració d'estat de guerra de Milans, l'intent de revoltar la Brunete de Pardo Zancada i els moviments d'Armada entre vestidors. Si el rei hi hagués donat suport, no hi hauria hagut quatre moviments. Hauria triomfat després de la primera ronda de trucades als capitans generals.

Què hagués passat si hagués triomfat?
Probablement s'haurien implantat els mateixos mètodes que en les dictadures xilena i argentina, o de la pitjor tradició espanyola.

Trenta anys després del cop fallit, es pot parlar d'una transició en l'Exèrcit?
L'Exèrcit té unes tradicions molt sòlides fabricades i manipulades pel franquisme. Això continua sent així. Però tan cert com això és que la societat ha canviat i a l'Exèrcit se li ha donat feina. Si abans tenia la tradició de defensar Espanya dels espanyols, ara és a l'OTAN, a l'Afganistan... I no ha de salvar Espanya. Per sort!

4 Divisió d'opinions a la sala d'oficials
Cardona (segon per l'esquerra), amb els comandaments de la seva companyia del Regiment de Jaén
Cardona (segon per l'esquerra), amb els comandaments de la seva companyia del Regiment de Jaén

Tot havia començat a mitja tarda, quan havien irromput al Congrés diversos autobusos de la Guàrdia Civil mentre es votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Poc després que el tinent coronel Antonio Tejero hagués assaltat per la força l'hemicicle, el capità general de la III Regió Militar amb capitania a València, Jaime Milans del Bosch, havia declarat l'estat de guerra i havia tret la divisió motoritzada Maestrazgo al carrer. En aquell moment, ningú no sabia res de la poderosa divisió cuirassada Brunete, amb seu a la rodalia de Madrid, ni de la resta de guarnicions, i tothom estava a l'expectativa.

A Cardona, que un militar de prestigi com Milans del Bosch hi estigués implicat no el va sorprendre. Per a molts era un militar exemplar, que havia participat en l'heroica defensa de l'Alcàsser de Toledo i aquest cop es podia intepretar com l'últim intent per presidir la Junta de Caps d'Estat Major. Però amb el nom de Tejero sí que no hi comptava. Sabia que l'any 1978, el tinent coronel havia estat al darrere de la fallida ‘Operación Galaxia', un pla colpista que volia frenar els processos de reforma política que es duien a terme, però ningú no el tenia en gaire bona consideració. Tejero era "el Pepito Grillo de la Guàrdia Civil" perquè sempre protestava. El rumor que corria és que, des que l'havien destinat a Guipúscoa com a nou cap de la Guàrdia Civil, Tejero havia embogit.

El País Basc era un destí funest per als guàrdies civils. Casernes antiquades. Un protocol de seguretat extrem: evitar accions rutinàries, seguir trajectes alternatius, canvis d'horaris, no cridar l'atenció, inventar-se professions fictícies... Qualsevol precaució era poca per a aquells que havien de treballar en la gola del llop. I, cada dos per tres, un enterrament.

Cardona sabia com de dramàtiques podien ser aquestes cerimònies, en les quals assistien, a més de la família, nombrosos militars, guàrdies civils, policies i membres de l'extrema dreta. Acompanyats, és clar, de la bandera, la marededéu del Pilar (patrona d'Espanya i de la Guàrdia Civil) i l'himne espanyol. Després de la missa, era el moment de resar pels morts. Aleshores, el plor desconsolat de les vídues i dels orfes s'acoblava a l'estrofa final de l'himne de la Guàrdia Civil: "Viva el orden y la ley. Viva la Guardia Civil". En ambients tan tensos com aquests, un podia estar temptat de pensar que la democràcia era la mare de tots els mals.

—Disculpe, capitán Cardona, pero preguntan por usted.— El cambrer de la sala d'oficials el va treure del seu capficament.
A la porta l'esperava un soldat que li va comentar que el caporal primer l'enviava a dir-li que havien detingut dos guàrdies civils prop de la caserna. Es veu que el sentinella havia sospitat que el Land Rover verd oliva amb sostre de lona que s'apropava podia estar relacionat amb els colpistes del Congrés i havia donat el crit d'alarma. Els soldats havien rodejat el vehicle, n'havien fet baixar els ocupants i, ara, els apuntaven amb els fusells.

Malentesos tragicòmics

La situació li va semblar tragicòmica. Els joves soldats havien pensat que els guàrdies civils eren rebels i estaven orgullosos de la seva gesta. Per la seva banda, aquells guàrdies civils començaven a creure que els rebels eren ells.

—Mi capitán, a nosotros nos han enviado a cubrir el transformador — va dir un dels guàrdies amb molta prudència.
Sempre que hi havia situacions d'alarma s'enviaven patrulles a protegir les instal·lacions estratègiques: torres de transmissions, dipòsits de gas i benzina. I és clar, centrals elèctriques i transformadors.
—Todo ha sido un error. Pero es normal en una noche de tanta tensión como ésta, ¿no? Vayan a cubrir el transformador y yo mismo llamaré a su superior para explicarle la confusión —va resoldre Cardona. Després va girar-se als soldats:
—Habéis estado muy bien, chicos. Pero la próxima vez, en lugar de apuntar, preguntad antes, ¿vale? —va recomanar-los el capità—. Suerte que no ha habido disparos.

Després d'aquella estona al pati, el fred li havia calat fins al moll de l'os. Ja no sabia si era només per les baixes temperatures o pels mals presagis de la situació. Va posar-se bé la gorra i va entrar novament a la sala d'oficials. El tinent coronel Mediavilla, que era el cap dels esquadrons de carros, se li va apropar amb ganes d'encetar conversa.

—¿Qué Cardona? ¿Cómo lo ve todo eso? —va demanar-li. Tothom estava temptejant el terreny. No li va estranyar que li demanessin l'opinió. Li era reconeguda una gran influència sobre la resta d'oficials.
—Mal rollo, mi teniente coronel. Eso me recuerda demasiado el 18 de julio. Igual que entonces se ha producido una situación que algunos oficiales ven clara y otros no. Y todo el mundo tendrá que elegir de qué lado se pone. Y mire, yo estoy dispuesto a dar la vida por la patria —eso es lo que nos enseñan en la Academia—, pero por nada del mundo querría que mañana me fusilaran por traidor o por ingenuo, y que mi familia se avergonzara de mi.

No va poder dir res més, perquè l'exaltat coronel ultradretà José Valdés Cavanna, el superior immediat de Mediavilla, va entrar com una tromba a la sala dels oficials i se'l va endur al despatx contigu. Com que la porta va quedar mig oberta, Cardona i un parell d'oficials més van poder sentir tota la conversa.

—He llamado a Milans del Bosch poniendo el regimiento a sus órdenes —va retronar la veu de Cavanna.
A Cardona li va fer l'efecte que l'havien colpejat. Tots els que eren a la caserna de Sant Boi sabien que l'èxit o el fracàs del cop a Catalunya depenia de si aquella força cuirassada sortia al carrer o no. Quedava, però, saber de quin bàndol estava Mediavilla. I amb les quatre paraules que havien creuat, Cardona no ho tenia clar.
—Nosotros no debemos obediencia a Milans del Bosch, sino al capitán general de Cataluña. Y, por el momento, Pascual Galmés no se ha pronunciado. Además, he estado hablando con los oficiales y la cosa no está muy clara. Mi opinión es que si hoy salimos a la calle, mañana nos fusilarán y no sabremos por qué —va sentenciar el tinent coronel.

A Cavanna, les paraules de Mediavilla el van disgustar profundament i se'n va anar amb la cara que li cremava de ràbia. Cardona i els altres oficials demòcrates que havien seguit la conversa van experimentar un gran alleujament. De moment, l'intent de fer saltar la guspira que encengués tot l'Exèrcit havia estat sufocat.

5 Rajos d'esperança
Gabriel Cardona (el quart d'esquerra a dreta), en unes maniobres amb oficials de l'Exèrcit francès
Gabriel Cardona (el quart d'esquerra a dreta), en unes maniobres amb oficials de l'Exèrcit francès

Si el primer raig d'esperança d'aquella nit va ser el posicionament de Mediavilla, el segon va ser el missatge del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Va parlar per Ràdio Nacional d'Espanya a Sant Cugat, amb un missatge primer en català i després en castellà, en què assegurava que havia parlat amb el rei i que aquest l'havia tranquil·litzat. "Tranquil, Jordi, tranquil."

Cardona pensava que els colpistes actuaven improvisadament, perquè Ràdio Nacional havia estat funcionant pràcticament tota l'estona. I la SER no havia deixat d'emetre ni un moment. De fet, era a través dels transistors que els oficials de la caserna de Sant Boi seguien l'evolució dels esdeveniments a València i a Madrid —on alguns militars com Pardo Zancada intentaven revoltar la Brunete.

La pilota era al teulat dels capitans generals. Depenent de com anessin les coses, donarien suport a la legalitat o s'unirien als revoltats. Cardona va trucar al seu amic Díez Gimbernat, que estava destinat a Capitania, perquè l'informés de què es coïa allà.

—Hermetismo total. Galmés lleva dos horas hablando por teléfono y el único que tiene permiso para entrar en su despacho es el coronel Cervantes.
—¿Y fuera del despacho?
—Algunos presionan para que se tomen medidas preventivas. Otros opinamos que no se deben preparar las tropas para dar sensación de normalidad.

Poc després d'aquesta conversa, seria Diez Gimbernat qui trucaria a Cardona per comunicar-li l'ordre de Pascual Galmés: "¡Que no se mueva nadie!". Salvats.

El rei s'asseu al tro

Però per què el rei trigava tant a aparèixer? Per què el cap de les Forces Armades no es definia públicament? Els colpistes asseguraven que complien les seves ordres. Si Joan Carles I llançava un missatge contrari, tot s'hauria acabat. En aquells instants, quan el futur de la democràcia estava en joc, Cardona va trobar a faltar l'abrandament de De Gaulle. L'any 1961, després que Salan i Challe encapçalessin un motí dins l'exèrcit destinat a Algèria, el general francès es va definir de seguida i va fer una vibrant crida per televisió recordant que ell representava la legalitat.

Cardona estava convençut que al rei no li interessava un pronunciament com aquell. Tenia el precedent del seu avi Alfons i del seu cunyat Constantí. Ambdós, per haver acceptat situacions similars, havien acabat perdent el tron. Però aquelles hores interminables demostraven que el monarca no s'arriscaria a una declaració democràtica fins que no esbrinés quines cartes amagava cadascú.

Al voltant de la una de la matinada del 24 de febrer, es va començar a sentir rebombori a la caserna de Sant Boi. "El Rey, el Rey." "Hablará el Rey." Tots els oficials, armats, es van col·locar al voltant de l'aparell de televisió. La tensió era tan gran que quasi es podia palpar. Amb l'expressió seriosa i vestit amb l'uniforme de capità general de l'Exèrcit de Terra, Joan Carles I va començar a llegir el comunicat. Fins a la meitat del seu discurs, Cardona no va tenir clar de part de qui estava el rei. Quan va haver acabat, el comandant Guerra va trencar el silenci.

—Pues no ha dicho nada —va escopir amb to sec.
—Pues yo creo, mi comandante, que lo ha dicho todo —va replicar el tinent Rodero. La resposta desafiadora d'aquell oficial acabat de sortir de l'Acadèmia va sulfurar el comandant. En unes altres circumstàncies, haguessin arribat a les mans. Però després de la derrota evident dels seus, va decidir que ja trobaria l'ocasió de venjar-se d'aquella insubordinació intolerable.

—¿Sabéis qué? Que eso se ha acabado. Todo el mundo a dormir, ¡que ya es hora! —va tallar el capità Cardona.

Al quarter de Sant Boi s'havia habilitat una habitació per passar-hi la nit. Cardona, i uns quants militars més, es van estirar damunt dels llits sense desvestir-se i sense guardar l'arma. A la llunyania, se sentien les veus d'alguns oficials que continuaven escoltant la SER. Cardona estava tan exhaust, que no va trigar a adormir-se. El van despertar les paraules del tinent Venancio:

—Mi capitán. Los tanques se retiran de Valencia.

Una altra bona notícia. Ara només faltava que els insurgents deixessin anar el Govern que encara tenien segrestat. Era qüestió d'hores. Va tancar els ulls pensant que el fet que l'Exèrcit s'hagués passat la nit a les casernes tot i la seva ideologia clarament franquista, era la prova més concloent que el rei no hi estava al darrere. Ara bé, dins de la caserna de Sant Boi tothom era molt conscient que havia anat literalment d'un pèl que el cop no hagués triomfat a Catalunya.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto