Catalunya

El cas Vinader

Aquest periodista va ser el primer exiliat i pres de la democràcia espanyola

Xavier Montanyà
9 d'abril de 2015
1 El cas Vinader, el periodisme contra la guerra bruta
Xavier Vinader i el policia nacional Francisco Ros Frutos
Xavier Vinader i el policia nacional Francisco Ros FrutosPaco Elvira

L'any 1979, el terrorisme d'extrema dreta s'havia intensificat, sobretot a Euskadi, a totes dues bandes de la frontera. Era una guerra latent. A banda dels atemptats d'ETA contra policies i militars, hi havia la repressió de l'Estat i la guerra parapolicial amb atemptats mortals contra militants abertzales i dirigents d'ETA, com Jose Miguel Beñarán Ordeñana Argala, assassinat pel Batallón Vasco Español el 1978. Però la guerra bruta no tenia fronteres. El 1979, a París, van ser assassinats, també, dos membres del grup d'extrema esquerra GRAPO: Francisco Javier Martín Eizaguirre i Aurelio Fernández Cario. El Govern i la premsa majoritària parlava d'escamots d'incontrolats. Per als bascos, eren "uniformats de dia i incontrolats de nit", segons deia la gent. Quedava encara per demostrar, amb proves inequívoques, la mà oculta, més o menys activa, dels estats espanyol i francès en aquest tipus de violència ultra.

És en aquest context que Francisco Ros Frutos, un jove policia nacional destinat a Euskadi, es va presentar a la redacció de la revista 'Interviú' del carrer de Rocafort, 104, de Barcelona, per denunciar el que sabia. Se sentia pressionat pels seus superiors perquè s'havia enamorat d'una noia basca i, després d'haver estat a prop de missions fosques, volia explicar-ho per alliberar-se. 'Interviú', revista capdavantera a l'Estat en reportatges d'investigació, sobretot en els relacionats amb assumptes prohibits o perseguits durant la dictadura, va posar el tema en mans de Xavier Vinader, el seu millor especialista.

Un periodista incansable
Vinader era incansable. Al matí, podia entrevistar el líder del PSUC Gregorio López Raimundo, encara clandestí, i a la tarda assistir, vestit de falangista, a una concentració feixista a Paracuellos. Així va ser com els seus reportatges a 'Por Favor', 'Arreu', 'Primera Plana' i 'Interviú' van convertir-se en fonamentals en els inicis del periodisme d'investigació, juntament amb els d'altres pioners d'aquest gènere, com Jose Luis Morales, Pepe Díaz, Rafa Cid o Pepe Rei.

En contacte ja amb Vinader, Ros Frutos va continuar amb la seva activitat policial habitual a Bilbao, al cor de la guerra bruta, mentre, en condició d'infiltrat, anava informant l'equip d'investigació liderat pel periodista de noms, plans, maneres d'actuar, llocs de trobada, dipòsits d'armes i connexions policials dels ultres bascos. Ells contrastaven les dades, feien fotografies i anaven documentant els fets. Fins que un bon dia, Ros Frutos va ser víctima d'un atemptat del qual va salvar la vida de miracle. Dos "dels seus", assegurava, l'havien abordat i li havien disparat a boca de canó. Però la premsa el va atribuir a ETA. Aquest fet va precipitar la publicació de la informació que havien recollit fins aleshores.

Els reportatges d''Interviú'
Així, entre el novembre i el desembre del 1979, 'Interviú' va publicar els tres reportatges de Vinader basats en les informacions del policia infiltrat: "Por qué fui policia", "Cómo actúan los ultras bascos" i "Quisimos atentar contra Monzón". En els articles s'esmentaven els noms de llocs, entitats i membres d'organitzacions d'extrema dreta implicats en accions violentes a Euskadi. Se'ls relacionava amb el segrest i assassinat d'Eduardo Moreno Bergareche Pertur (1976), dirigent d'ETA-pm. També es desemmascarava un pla per assassinar Telesforo Monzón, líder històric del PNB durant la República i fundador d'Herri Batasuna, en tornar de l'exili. Els reportatges revelaven les connexions dels ultres amb les forces de seguretat i treien a la llum, amb proves i fotografies, el que en realitat ja era vox populi per als ciutadans bascos.

2 Els assassinats d'ETA i l'exili
Xavier Vinader amb membres d'ETA
Xavier Vinader amb membres d'ETAPaco Elvira

Setmanes després, ETA va assassinar dos coneguts ultres de la localitat de Barakaldo: Jesús García, propietari del prostíbul Yon Kola i cap de seguretat de Fuerza Nueva a Euskadi, i Alfredo Ramos, propietari del bar Stadium. Els noms de García i del bar Stadium apareixien citats en els reportatges entre l'extensa amalgama de noms que aportava Ros Frutos. El jutge d'extrema dreta Ricardo Varón Cobos va cursar una ordre de crida i cerca contra Vinader i Ros Frutos. Els acusava de col·laboració amb banda armada i d'inducció a l'assassinat. Era el principi del malson.

La justícia espanyola, en lloc d'investigar les trames negres denunciades en els articles i que, de fet, eren l'embrió dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), va optar per processar el periodista, fet que li comportà primer l'exili i després la presó. Cal dir que aleshores Vinader ja havia publicat una trentena de reportatges sobre l'extrema dreta, sense que es tingui constància que la Policia n'investigués cap. En canvi, ell tenia dotze processos judicials pendents.

La resposta de l'extrema dreta
En paral·lel, la reacció de l'extrema dreta no es va fer esperar. Atemptats a quioscos de premsa, amenaces a 'Interviú' i, fins i tot, un intent fallit d'atemptat contra Vinader, que a partir de llavors es va convertir en un dels seus primers objectius. L'acció la va protagonitzar un escamot del Batallón Vasco Español, liderat per Jean-Pierre Cherid, un ex mercenari de l'Organisation de l'Armée Secrète (OAS); molts membres d'aquesta organització francesa d'extrema dreta contrària a la independència d'Algèria durant la guerra (1954-1962) s'havien refugiat a l'Estat espanyol. Cherid, vell aliat dels serveis franquistes, relacionat amb els crims de Montejurra (1976) o l'assassinat amb cotxe bomba d'Argala, Cherid aviat es convertiria també en un dels impulsors del GAL.

Atemptat frustrat a Vinader
L'atemptat frustrat a Vinader va tenir lloc el 4 de juny del 1980. Un fals Batallón Catalano-Español (BCE) va assaltar el seu pis a Barcelona. Per sort, ell estava treballant a l'Afganistan, de manera que no el van trobar. Però li van robar paperassa i cintes de casset, a més de destrossar-li la casa escrivint pintades amenaçadores a les parets plenes de faltes d'ortografia: "Camaradas matados, presentes", "Arriba España", "Asta pronto". En una trucada al diari 'El País', el BCE anunciava: "Vengaremos a nuestros camaradas Jesús García y Alfredo Ramos de Baracaldo".

Vinader no es va assabentar d'aquest assalt fins que va aterrar a Roma provinent de l'Àsia central i va trucar a la redacció. Els seus companys també el van alertar que l'Audiència Nacional havia cursat l'ordre de detenir-lo i que només creuar la frontera seria arrestat. Aconsellat pels seus advocats, Xavier Vinader va decidir llavors volar a París, on 'Interviú' tenia oberta una redacció, i quedar-se a l'exili.

3 L'exili, la presó i l'indult
Xavier Vinader a París
Xavier Vinader a ParísPaco Elvira

L'exili de Vinader va convertir el seu cas en bandera de la llibertat d'expressió a tot Europa. El periodista va rebre importants mostres de suport i solidaritat a través de manifestacions, comunicats d'associacions professionals, d'articles i programes de ràdio i televisió. Malgrat això, el novembre del 1981, dos anys després de la publicació dels reportatges, es va celebrar el judici. El Tribunal va considerar que Xavier Vinader era responsable d'un delicte "d'imprudència temerària professional amb el resultat de dos assassinats i danys molt greus a un grup de persones i famílies" i, per tant, "el condemnava a la pena de set anys de presó major". La seva defensa va optar per fer totes les apel·lacions possibles, però tant el Tribunal Suprem com el Constitucional les van rebutjar.

Després de la sentència judicial, es van multiplicar les concentracions i les declaracions de polítics i mitjans d'esquerra. Des de l'Associació de la Premsa fins a Antoni Farrés, alcalde de Sabadell, passant per Santiago Carrillo, Gerardo Iglesias, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, o el de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau, tots demanaven el seu indult. També van intervenir a favor seu els directors dels diaris francesos 'Liberátion', 'Le Monde' i 'Le Matin', entre molts d'altres. Mentrestant, ell continuava exiliat a París investigant nous temes per a 'Interviú'.

El PSOE arriba al poder
L'any 1982, el PSOE de Felipe González va guanyar les eleccions per una amplíssima majoria absoluta, però seguia sense haver-hi cap voluntat de resoldre el cas Vinader. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, director de Vinader quan treballava al setmanari 'Primera Plana', va definir així la situació: "El plantejament legal del cas Vinader té, des dels seus viciats orígens, el caràcter d'un escarment, i pel que sembla aquesta fou la llavor que condicionà el creixement d'un expedient kafkià, davant del qual res no hi van poder o voler fer els poders democràtics. Crec que en l'etapa Martín Villa i Rosón (ministres d'UCD), Vinader era vist com un incordi, i en l'etapa socialista, primeres figures del PSOE s'haurien deixat matar defensant la creença que Vinader era un aventurer sense escrúpols. Encara rai que algú va desfer aquesta desgraciada i interessada prevenció i almenys se li va aplicar un indult que era una vergonya per al poder, no per a Vinader".

Però un curiós incident a París va fer que Felipe González es pronunciés sobre aquest cas. El desembre del 1982, els serveis de seguretat de l'Ambaixada espanyola van prohibir l'entrada a Vinader per cobrir una roda de premsa del nou president espanyol. Deien que si hi entrava, l'haurien de detenir. Els seus companys van interrogar González sobre aquest assumpte i ell va respondre que: "Mentre Vinader no se sotmeti als tribunals espanyols, no donaré la meva opinió personal ni la del Govern sobre aquest afer". El fet devia incomodar força l'ambaixador Joan Reventós, que havia manifestat públicament el seu suport al periodista.

Una situació injusta i dolorosa
Semblava, doncs, que a tothom li anava bé que Vinader seguís a l'exili, fet que significava que continuava investigant a Espanya, però, per ell, la situació era injusta i dolorosa. Un malviure que el col·locava en situacions incòmodes, com el dia que va començar a rebre trucades d'un personatge amb un fort accent 'pied-noir' (francès resident a Algèria), que li proposava una cita per oferir-li informació pels seus reportatges sobre la guerra bruta. Però ell se'n va malfiar. Gairebé ningú no tenia el seu telèfon de París, i això que tot d'un plegat algú li truqués oferint-li aquella mena d'informació, el va fer sospitar. Va decidir denunciar les trucades a la policia francesa, que en saber qui era i a què es dedicava van avisar al seu torn els serveis secrets francesos. Un oficial d'aquests serveis es va posar en contacte amb ell per dir-li que no acudís a la cita amb el pied-noir, que ja se n'encarregaven ells, i que a partir de llavors disposava d'un protocol de protecció les vint-i-quatre hores. L'oficial mai no va voler explicar-li els detalls del que van descobrir, només li va dir que havia fet bé de malfiar-se'n. Més tard, se sabria que tot plegat havia estat un intent d'atemptat que hauria pogut ser una de les primeres accions dels GAL.

Finalment, el govern socialista va acceptar negociar i Vinader va prendre un avió cap a Madrid. Es va lliurar a les autoritats espanyoles i, després d'un mes i mig empresonat al penal de Carabanchel, el 21 de març del 1984, un reial decret li concedia, finalment, l'indult. Fi del malson.

"El informe negro de las prisiones españolas"
La setmana següent, 'Interviú' publicava "El informe negro de las prisiones españolas", un reportatge signat per Vinader basat en un informe d'Amnistia Internacional que un funcionari de dins la presó li havia filtrat i en entrevistes que havia realitzat a Carabanchel. Les presons en aquell temps eren un polvorí. Massificades, era habitual que s'hi produïssin motins, autolesions, tortures i violència extrema amb ferits constants i fins i tot algun mort, com el llibertari Agustín Rueda, mort el 1978, apallissat i torturat per funcionaris a Carabanchel. Ni a la presó havien pogut evitar que Vinader fes la seva feina.

Havien passat quatre anys des que havia denunciat l'embrió dels GAL i en aquell moment aquest grup es trobava en plena activitat. Els membres d'ETA José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala havien desaparegut i l'industrial Segundo Marey havia estat segrestat. Hi havia hagut altres intents de segrest, bombes, metrallaments, ferits i una desena de morts dels vint-i-set que van ser assassinats pels GAL entre el 1983 i 1987, molts dels quals van ser ciutadans francesos sense cap relació directa amb l'independentisme basc.

A més a més del considerable suport professional, social i polític, la història també va acabar donant la raó a Vinader en la seva denúncia del terrorisme d'estat. Quinze anys després de la seva condemna, alts càrrecs de l'Estat i membres del primer govern socialista, com el ministre de l'Interior, José Barrionuevo, el secretari d'Estat de Seguretat, Rafael Vera, i el director general de Seguretat, Julián Sancristóbal, van anar a la presó per col·laboració amb els GAL. Dos governs socialistes, el francès i l'espanyol, s'havien servit dels serveis més obscurs de l'extrema dreta i de mafiosos dels baixos fons de Marsella o Bordeus fent seva la frase del corrupte ministre de l'Interior francès Charles Pasqua: "La democràcia s'atura allà on comencen les raons de l'estat". En el cas Vinader es va aturar la democràcia, la justícia i la llibertat d'expressió.

4 Els orígens de la guerra bruta
Un dels reportatges de Vinader publicat a 'Interviú'
Un dels reportatges de Vinader publicat a 'Interviú'Paco Elvira

La guerra bruta va néixer en el cor de la dictadura, en els despatxos de comandament policial i militar. Un dels epicentres era la Dirección General de Seguridad, dirigida per Carlos Arias Navarro des del 1957 amb el coronel Eduardo Blanco, com a cap dels serveis d'informació. Quan Arias va ser nomenat alcalde de Madrid el 1965, Blanco el va rellevar del càrrec fins al 1974. El coronel Blanco estava ben relacionat amb els activistes de l'OAS (Organisation Armée Secrète), contraris a De Gaulle i a la independència d'Algèria, refugiats a l'Estat espanyol. A més, mantenia contactes amb la policia política portuguesa, (PIDE), vells nazis —com Otto Skorzeny, també refugiat a Espanya—, feixistes italians i argentins. Un dels seus crims més impactants va ser contra un opositor portuguès, el general Humberto Delgado, i la seva secretària, soterrats amb calç viva a Villanueva del Fresno, Badajoz, el 1965.

El segon focus de la guerra bruta va ser el Servicio Central de Documentación (SECED), creat, el 1972, per l'almirall Luis Carrero Blanco. Era un servei d'espionatge dirigit en un principi pel coronel José Ignacio San Martín, futur colpista el 23-F.

Les aportacions de Vinader
La guerra bruta va esclatar amb cruesa durant la Transició. El treball periodístic de Xavier Vinader va ser clau per desemmascarar ultres de Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey, la Guardia de Franco i policies i guàrdies civils que, amb crims com el de Montejurra (1976), la bomba a El Papus (1977), la massacre dels advocats d'Atocha (1977) o l'assassinat de Yolanda González (1980), pretenien dinamitar la Transició.

L'estratègia de la tensió italiana es va exportar a Espanya i elements com l'italià Stefano Delle Chiaie, l'argentí Rodolfo Almirón, guardaespatlles de Manuel Fraga, o el mercenari de l'OAS Jean-Pierre Cherid, hi van tenir un paper rellevant. Els crims d'organitzacions fantasmagòriques com el Batallón Vasco Español, la Triple A o ATE (Antiterrorismo ETA) contra el món abertzale, són fruit d'aquestes aliances criminals. Així, el terrorisme d'estat va perviure amb la UCD i el PSOE, que el va finançar amb diners públics, creant els GAL.

Xifres d'escàndol
Per calibrar la guerra bruta i la impunitat que l'ha encoberta, calen xifres. Segons fonts diverses, del 1975 al 1983, entre 188 i 233 persones van morir per violència estatal i d'extrema dreta. Després, del 1983 al 1987, el GAL va matar 27 persones. El 80% d'aquests crims encara estan impunes. Els condemnats han complert, de mitjana, només un 10% de les condemnes. Segons la Fundació Euskal Memoria, del 1960 al 2010 van morir 474 ciutadans bascos en mans dels aparells de l'Estat, en accions realitzades per persones o grups a les ordres de l'Estat i en circumstàncies derivades del mateix conflicte. 5.000 van ser torturades.

5 Xavier Vinader: "El periodisme d'investigació ha perdut contundència i s'ha banalitzat molt" (entrevista del 2014)
Vinader a París
Vinader a ParísPaco Elvira

En saber que havien assassinat els ultradretans de Barakaldo Jesús García i Alfredo Ramos, s'imaginava que el podien responsabilitzar de la manera que ho van fer?
No, no m'ho imaginava perquè tots dos eren persones ben conegudes pels abertzales, havien participat en molts enfrontaments. No els vaig descobrir jo ni es va fer pública la seva identitat arran dels reportatges. L'assassinat hauria pogut passar tres anys abans o tres anys després.

Per què només el van imputar a vostè i no al director d''Interviú' o a la resta de periodistes que l'havien ajudat?
Perquè quan vaig anar a declarar ho vaig assumir tot jo, tal com havíem pactat en una reunió prèvia a 'Interviú' amb els companys i la direcció. Em van preguntar de tot, noms de fotògrafs, noms de l'equip, però jo no els vaig dir res i vaig assumir tota l'autoria perquè estava convençut que el tema dels articles era la gota que havia fet vessar el got. Jo llavors ja era molt conegut per la meva trajectòria i vaig entendre que no m'estaven jutjant només per aquells articles sinó que estaven jutjant una trajectòria, i no volia que els altres rebessin col·lateralment.

Com es viu sabent que ets l'objectiu principal d'una sèrie de grups armats?
L'ofensiva de l'extrema dreta va ser doble: hi va haver un atac molt gran contra la revista, extorsionant quiosquers perquè no la venguessin, cremant quioscos, fent amenaces de bomba a la redacció... I també amb amenaces directes contra la meva persona. També volien apoderar-se del meu arxiu, que era molt extens, però no el van trobar mai perquè no era a casa meva.
Durant l'etapa a l'exili, la policia francesa em va garantir seguretat quan la vaig necessitar i sempre em va tractar amb molt de respecte. Val a dir que, en aquells moments, els GAL a França també operaven amb total impunitat.

L'ingressen a presó i en surt amb un reportatge d'investigació. Com s'ho va fer?
Jo ja havia escrit molt sobre la situació de les presons i hi tenia molts contactes, però, és clar, una cosa és anar-hi una tarda i una altra estar-hi un temps llarg, quan pots parlar amb l'infermer, el psicòleg, el de la biblioteca... A més, un funcionari demòcrata de dins la presó, que també n'hi havia però que actuaven quasi de manera clandestina, perquè es jugaven la pell per passar-te informació, em va filtrar un informe elaborat per Amnistia Internacional en el qual havia participat. El resultat de l'informe era demolidor, pura dinamita contra el govern González, i en aquells temps el president d'AI estava molt ben relacionat amb l'aparell socialista. Va ser així com vaig sortir de la presó amb l'informe sota el braç.

Des de llavors, quina evolució creu que ha fet el periodisme d'investigació? Quines dificultats hi ha ara?
Actualment, crec que el periodisme d'investigació ha perdut contundència i s'ha banalitzat molt, qualsevol ordre de processament o escrit de la fiscalia que es publica, es difon com si fos periodisme d'investigació, i això no en té res, d'investigació, és una filtració. Això vol dir que cal tenir cura a veure qui és la font que el filtra i veure si les motivacions que té són interessades i si està instrumentalitzant el periodista per la seva particular guerra de poder, mediàtica, econòmica, política... Per això crec que, des d'aquest període, el periodisme d'investigació ha retrocedit i no hem sabut defensar la nostra independència.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto