Catalunya

Josep M. Solé i Sabaté: "Espanya no jugarà la carta democràtica amb Catalunya"

Entrevistem a un dels màxims experts en guerra civil i postguerra, i també de la història recent del país

Sònia Casas
21 de setembre de 2015
Josep M. Solé i Sabaté -  Maria Rosa Vila
Josep M. Solé i Sabaté - Maria Rosa Vila

Des de la multitudinària manifestació de l'11 de setembre del 2012, a l'historiador Josep M. Solé i Sabaté el conviden sovint des de diferents universitats i institucions de fora de Catalunya perquè expliqui, entre altres coses, quin motius s'amaguen rere l'esclat sobiranista català i per quines raons això passa precisament ara. Aquesta entrevista va ser publicada originalment a l'obra impulsada per SÀPIENS 'El món ho ha de saber', que van rebre més de 14.000 persones de tot el món.

Alguns analistes asseguren que el punt d'inflexió va ser la sentència contra l'Estatut del Tribunal Constitucional del 2010. Hi està d'acord? 
Diria que hi ha tres factors importants que expliquen el moment actual. Primer, les contínues manques de respecte i insults als quals se'ns sotmet en l'àmbit polític i mediàtic. Segon, els factors històrics que mai no se'ns han respectat ni comprès. I tercer: la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, que va demostrar que totes les promeses que se'ns havien fet han estat sempre un engany.

En quin sentit?
Davant d'un estatut inferior al que tenen els bascos, i que aquests van aconseguir gràcies a l'amenaça que
representava ETA, als catalans sempre se'ns deia que per vies democràtiques es podia parlar de tot. El 2003 les forces polítiques catalanes, algunes aliades amb forces polítiques espanyoles, van decidir posar-se a treballar en un nou estatut, que va ser aprovat pel Parlament i per les Corts Espanyoles, que el poble català va avalar i que el president del Govern espanyol va dir que respectaria.

I això no s'ha complert?
No, no s'ha complert. El PP va interposar un recurs contra l'Estatut i al cap de quatre anys, una sentència del Tribunal Constitucional en va escapçar el contingut essencial. És llavors quan el poble català s'adona que Espanya no està disposada a jugar la carta democràtica amb Catalunya.

Abans ha mencionat els factors històrics "que mai no s'han respectat ni comprès". Me'ls podria explicar millor aquests factors?
Factors pel que fa a la nostra identitat, institucions o llengua. Els catalans ens hem adonat que mai no podrà
 aver-hi una negociació amb Espanya sobre aquests aspectes perquè ells no els tenen en compte des d'una posició d'igualtat. Es tracta d'un fenomen generalitzat que afecta tant la classe política dels organismes que tenen el control de l'Estat com dels sectors més progressistes, com l'àmbit acadèmic o intel·lectual.

Per què creu que això és així?
La nació espanyola es va construir en el segle XVIII i es va fer a través de la submissió dels diferents regnes peninsulars a Castella, com va passar amb Catalunya el 1714. A diferència de la resta de països europeus i també de Catalunya, a Espanya mai no s'ha fet una veritable reforma que transformés les estructures de poder. Per això, encara ara són les mateixes elits castellanes, hereves de l'aristocràcia i la noblesa, les que controlen el món polític i financer. Aquestes elits mai no s'han plantejat una estructura igualitària de l'Estat.

Com va encaixar el franquisme en aquesta estructura de poder profundament arrelada?
Bé, perquè el franquisme representa el triomf de l'extrema dreta. Un pensament que no té en compte res fora dels valors més arcaics, símbols del nacionalisme espanyol més radical. La seva visió exaltada del nacionalisme espanyol beu d'allò que es va fer a Amèrica, de la nostàlgia d'aquell passat imperial que ja no existeix i també d'una posició de ‘nosaltres contra el món'.

La transició democràtica espanyola sovint s'ha considerat modèlica, però cada vegada apareixen més veus crítiques respecte d'aquest procés. Quins diria que van ser els seus errors i els seus encerts?
El fet que fos poc violenta és el seu gran èxit. Però aquí la generositat va venir de les forces democràtiques. En realitat, tot això que ha estat percebut com una fortalesa va ser un equilibri de febleses. Ningú no va poder imposar-se a ningú.

I els errors?
Com més temps passa, més convençut estic que la Transició va ser en realitat una restauració borbònica per a la qual es van fer servir instruments democràtics. Això va ser una trampa en què tots hi vam caure, jo també. Un d'aquests grans paranys va ser l'estat de les autonomies, que va concedir autonomia a regions que mai no s'ho haurien imaginat per solucionar les reivindicacions basca i catalana.

En què es diferencien uns i altres?
En el cas basc, les reivindicacions sempre han estat de caire polític, mentre que el nacionalisme català és de caràcter social i popular. Les manifestacions sobiranistes catalanes dels darrers dos anys han estat promogudes per la ciutadania, no pels polítics.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto