Europa

Els antecedents de ‘Charlie Hebdo'

Mentre França viu la tragèdia de l'atemptat contra el setmanari satíric, repassem altres casos similars en què el radicalisme ideològic ha atacat la llibertat d'expressió

Núria Gómez Alcalà i Oriol Martínez Peiruza
12 de gener de 2015
Eslògan adoptat com a mostra de solidaritat amb les víctimes de l'atac
Eslògan adoptat com a mostra de solidaritat amb les víctimes de l'atac

Els atemptats que han tingut lloc a París aquesta darrera setmana han estat causats pel radicalisme ideològic, influenciat pel fanatisme religiós i per les condicions socioeconòmiques dels autors. El fet de viure en barris perifèrics i amb unes condicions particularment dures en el suburbi parisenc de Juvisy-sur-Orge (marginació social, dificultats per trobar feina pel fet de ser immigrants, mala comunicació, etc.) ha influït en el seu radicalisme ideològic.

Pel que fa al fanatisme religiós, hem de partir de la base que l'islam prohibeix la representació del profeta Mahoma, encara que aquesta sigui positiva. Malauradament, l'atac a ‘Charlie Hebdo' no ha estat el primer cas d'intolerància. El 1988 es va publicar el llibre ‘Els versos satànics', de l'autor britànic nascut a l'Índia Salman Rushdie. Immediatament, aquesta publicació va ser prohibida a l'Índia, Sud-àfrica, Pakistan, l'Aràbia Saudita, Egipte, Somàlia, Bangla Desh, el Sudan, Malàisia, Indonèsia i Qatar i condemnada a través d'una fàtua o edicte religiós per l'aiatol·là Khomeyní, el líder religiós de l'Iran, que va oferir una recompensa de 3 milions de dòlars (al cap d'un temps en va oferir 6 milions) a qui posés fi a la vida de Rushdie. El motiu d'aquesta polèmica és la suposada irreverència amb què es tracta la figura del profeta Mahoma.

Tot i que Rushdie va passar molts anys vivint amagat sota protecció britànica, la repercussió del seu llibre va ser tràgica. Durant una protesta a Islamabad contra ‘Els versos satànics', la policia va abatre cinc persones, el traductor al japonès Hitoshi Igarashi va ser assassinat, els editors italià i noruec van ser greument ferits, i durant l'intent d'assassinat de l'editor turc –van incendiar l'hotel on s'allotjava– van morir 37 persones. Tot i que la persecució de Rushdie es va suspendre el 2003, les fàtues només poden ser anul·lades pel mateix aiatol·là que les va redactar. Com que Khomeyní va morir el 1989, alguns encara la consideren vàlida.

Intolerància a la sàtira
L'antecedent més proper a ‘Charlie Hebdo ‘és el diari danès ‘Morgenavisen Jyllands-Posten'. L'any 2005 va publicar 12 caricatures satíriques sobre Mahoma, la qual cosa va provocar una onada de protestes en contra del diari a diverses parts del món islàmic. L'autor dels dibuixos, Kurt Westergaard, va haver de ser protegit pels serveis secrets danesos de diversos intents d'assassinat. Davant aquesta situació, diferents diaris i revistes europeus es van solidaritzar amb ‘Jyllands-Posten', entre els quals hi va haver ‘Charlie Hebdo', que va reproduir les caricatures i en va fer de noves. El setmanari francès ja estava amenaçat des de 2006; el 2011 va ser atacat amb còctels Molotov, i fa dos anys va patir un greu atac informàtic. Tanmateix, l'atac de la setmana passada ha estat el més greu que ha patit l'estat francès des del segle passat.

A Espanya i Catalunya també hi ha hagut atacs a revistes d'humor a causa de la intolerància de certs grups envers la sàtira. La revista espanyola ‘El Papus', que va néixer a principis de la dècada de 1970 i es va tancar el 1987, era una publicació caracteritzada per un humor agressiu i condicionada per l'humor francès, com el de la revista ‘Hara-Kiri' (que més endavant s'anomenaria ‘Hara-Kiri Hebdo' i, finalment, ‘Charlie Hebdo'). ‘El Papus' va estar amenaçada per la ultradreta diverses vegades, i el setembre de 1977 el grup Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) va fer esclatar una bomba a l'edifici de la redacció, on va morir el conserge. Casualment, els culpables de l'atemptat no es van trobar.

El setmanari català ‘Cu-cut!' també va ser objecte d'un atemptat, aquest cop per part dels militars espanyols, a causa d'una sàtira de Joan Garcia Junceda publicada el 23 de novembre de 1905, ‘Banquet de la Victòria', on es va posar de manifest la decadència de l'exèrcit espanyol després de la desfeta colonial de Cuba de 1898 contra els Estats Units. Davant d'aquest fet, el lobby dels militars va pressionar el govern espanyol perquè dugués a terme la creació de la llei de jurisdiccions. Aquesta llei va enfurismar les forces sindicals i polítiques catalanes, i d'aquí va néixer Solidaritat Catalana.

Subscriu-t'hi

Portada 193

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 193

Madame Companys

Descobrim Carme Ballester, qui va ser la primera dama de Catalunya

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto