Europa

Els Borja: entre la història i la calúmnia

Amb motiu de l'estrena d''Els Borja' a TV3, publiquem un reportatge que s'endinsa en la llegenda negra que va acompanyar als membres de la família

Jordi Mata
18 de setembre de 2012
1 Roderic de Borja, el seductor papa Alexandre VI
Escut dels Borja al Palau Ducal de Gandia
Escut dels Borja al Palau Ducal de Gandia

El 25 de juliol del 1492 i a conseqüència d'una malaltia, moria el papa Innocenci VIII. Mentre començaven les maniobres per succeir-lo, l'anarquia s'apoderava de Roma. El buit de poder era aprofitat per consumar revenges, passar comptes i cometre delictes que probablement mai no es jutjarien. Van produir-se més de dos-cents homicidis enmig del clam d'un poble que reclamava la ràpida elecció d'un nou papa que posés ordre.

El conclave, format per 23 cardenals, es va obrir el 6 d'agost. El favorit per asseure's en el tron era Giuliano Della Rovere. Roderic Borja, vice-canceller sota els successius pontificats de Calixt III –oncle seu-, Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII, no semblava tenir opcions per ser l'escollit, bàsicament per la seva condició d'estranger. Va obtenir set vots en un primer escrutini i vuit en els dos posteriors. Tanmateix, quan feia la impressió que les discussions s'eternitzarien, el vice-canceller va aconseguir el nombre de vots suficient per ser papa. Mai no hi ha constància documental de què passa en un conclave, però és obvi que en aquell el cardenal Borja va fer ús del costum, habitual a partir de la segona meitat del segle XV, de comprar amb diners, prebendes, càrrecs i possessions les voluntats dels seus col·legues en contra d'allò que pogués inspirar-los l'Esperit Sant. L'11 d'agost, amb 61 anys i molts enemics, el més furiós el cardenal Della Rovere, Roderic Borja va adoptar el nom d'Alexandre VI en ser proclamat pontífex.

Una família valenciana
El nou papa havia nascut a Xàtiva l'1 de gener del 1431, descendent de cavallers provinents de la vila saragossana de Borja que havien acompanyat Jaume I en la conquesta de València. Als 18 anys va marxar a Roma, on era el seu oncle Alfons, aleshores cardenal, i després a Bolonya, on va estudiar dret canònic. Promogut a cardenal per Alfons de Borja quan aquest va convertir-se en el papa Calixt III (1455) i nomenat vice-canceller, càrrec que conservaria amb tots els pontífexs següents, que apreciaven la seva habilitat com a diplomàtic, va ser també general dels exèrcits pontificis, prefecte de Roma i bisbe de València. Gran seductor, se sap que va tenir nou fills: tres de mare desconeguda, quatre amb Vannozza Catanei (dels quals tres es farien cèlebres: Cèsar, Joan i Lucrècia, nascuts respectivament el 1475, el 1478 i el 1480) i dos, quan ja era papa, amb Giulia Farnese. Això no representava llavors cap escàndol. La moral en l'època del Renaixement era força indulgent en matèria sexual i ni tan sols els eclesiàstics valoraven gaire la castedat. Cal tenir present que, per exemple, el predecessor d'Alexandre VI, Innocenci VIII, també havia estat pare i que Sixt IV havia fet cardenal un amant seu.

La llegenda negra dels Borja
Si tot l'anterior no resultava extraordinari, si la corrupció, la violència i la sexualitat, a banda d'altres circumstàncies, eren trets quotidians d'aquella etapa, hom es pregunta per què els Borja han estat sistemàticament assenyalats com a exclusius protagonistes d'uns comportaments que no s'avenen amb la imatge tradicional de l'Església. La seva mala fama, construïda pels seus contemporanis, ha esdevingut un tòpic, tot i que ja fa anys que els historiadors separen la realitat del mite en referir-se a Alexandre VI i els seus fills.

S'ha advertit en l'origen de la llegenda negra dels Borja l'existència d'un component xenòfob. Amb l'adveniment de Calixt III al soli pontifici, hi va haver una arribada en massa de compatriotes seus a Roma que van desplaçar els italians, els francesos i els alemanys de funcions usualment en el seu poder i a qui els romans van anomenar catalani, gentilici que en un principi va servir per referir-se a aquells que procedien de la corona d'Aragó i després a tots els nadius de la península ibèrica. La realitat era que el papa volia envoltar-se de gent de confiança per fer front a uns nobles que dominaven, sovint de manera tirànica, les ciutats que integraven els Estats Pontificis i que solien discutir l'autoritat del cap de l'Església i negar-se a pagar-li impostos, actituds que desembocaven en conflictes bèl·lics. Alexandre VI va accentuar aquesta política en practicar obertament el nepotisme, és a dir, l'adjudicació de càrrecs de responsabilitat per part d'un governant als seus parents pròxims, en el seu cas obligat per la perspectiva de trobar-se potencialment sense suports i enmig de les faccions que es disputaven el control de Roma. Això no era tampoc cap novetat, ja que els papes anteriors i posteriors a ell no es van privar de beneficiar més o menys els seus familiars, però la propaganda adversa al clan valencià va transformar aquest aspecte en el seu distintiu.

2 El somni italià
Davant de la Seu de Xàtiva hi ha dues escultures dels Borja, una d'Alexandre VI i, l'altra, de Calixt III -  Ana del Castillo / Shutterstock
Davant de la Seu de Xàtiva hi ha dues escultures dels Borja, una d'Alexandre VI i, l'altra, de Calixt III - Ana del Castillo / Shutterstock

Les truculentes històries associades als Borja han ocultat l'obra d'algú que, al capdavall, va ser un monarca, com qualsevol altre del seu temps tot i el revestiment religiós, que va buscar l'engrandiment dels seus territoris i de la seva dinastia i que no va dubtar a utilitzar els seus fills com a instrument per assolir uns objectius.

El programa d'Alexandre VI contemplava investir d'autoritat els Estats Pontificis, constantment intimidats per sedicions impulsades per aristòcrates locals, i crear una potència nacional que unís els regnes i repúbliques en els que Itàlia estava aleshores dividida per tal de frenar les ànsies expansionistes d'alguns dels seus veïns, principalment els reis de França i d'Aragó. Aquests afanys del papa van demostrar la seva raó d'ésser el 1494, en morir el sobirà de Nàpols, pertanyent al llinatge aragonès. El rei francès, Carles VIII, va reclamar el ceptre napolità tot adduint uns antics drets successoris que Alexandre VI no va reconèixer. Tal negativa va servir d'excusa perquè Carles VIII envaís Itàlia per dirigir-se a Nàpols i manifestés la seva intenció de destituir un pontífex sobre el que pesava l'acusació d'haver cenyit la tiara mitjançant procediments fraudulents. Darrere d'aquests i altres rumors i de la mateixa invasió hi havia el cardenal Della Rovere, que s'havia retirat a França després de l'elecció d'Alexandre VI, i el frare Girolamo Savonarola, que dut per l'anhel de reformar els costums de la seva època havia aconseguit instaurar una teocràcia a Florència.

Però un cop va arribar a Roma amb el seu exèrcit, Carles VIII va entrevistar-se amb el Sant Pare, que va mostrar-se cordial i conciliador, i va admetre la seva legitimitat. Tan bon punt el rei i les seves tropes van prosseguir el camí fins a Nàpols, que ocuparien pacíficament el febrer del 1495, el valencià va orquestrar una aliança contra els francesos, la Lliga Santa, que reunia les corones hispàniques, el Sacre Imperi Romanogermànic i tots els estats italians, llevat de Florència. Aïllat i sense poder consolidar les seves conquestes, Carles VIII va haver de retornar a França, derrotat. Nàpols continuava sota domini aragonès.
 

3 Les tribulacions de Lucrècia
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia

La necessitat d'establir lligams amb les potències italianes, d'acord amb les conveniències de cada moment, va fer que Alexandre VI usés la seva filla Lucrècia, destinada a exercir el paper d'esposa, com a peó en aquell escaquer. La noia tenia experiència respecte als matrimonis concertats. Amb onze anys havia estat promesa a un noble valencià, compromís que al final no es va concretar, i amb dotze sí es va casar, per poders, amb un altre noble valencià, però l'elecció papal del seu pare va provocar l'anul·lació del matrimoni, encara no consumat, Amb tretze, el 1493, va casar-se amb Giovanni Sforza, de 46 anys i nebot del duc de Milà. Un lustre després, el panorama internacional havia canviat prou perquè els Sforza fessin més nosa que servei al papa.

El 1498, a França, Lluís XII havia succeït Carles VIII, de qui era parent llunyà. Políticament, li calia que el papa anul·lés el seu matrimoni per poder casar-se amb la vídua del seu antecessor, i per això va oferir a un fill d'Alexandre VI, Cèsar, la mà d'una princesa de la seva cort i possessions nobiliàries a França. Ambdues parts es van entendre, i atès que Lluís XII es preparava per envair el ducat de Milà, que exigia per ser descendent de la nissaga que l'havia governat abans que els Sforza, el Sant Pare va trobar prudent desvincular-se dels milanesos i dissoldre l'enllaç entre Giovanni Sforza i Lucrècia tot al·legant que l'espòs era impotent, ja que no hi havia proves de que el matrimoni s'hagués consumat. Sembla que per revenja, Giovanni va escampar que no havia tingut relacions conjugals amb la seva dona perquè aquesta feia vida marital amb el papa i amb el seu germà. D'aquí van arrencar les sospites d'incest que van esquitxar els Borja i que van córrer arreu.

L'assassinat d'Alfons d'Aragó
A Lucrècia no van trigar a casar-la de nou, ara amb Alfons d'Aragó i Nàpols, duc de Salern i cap del partit napolità a Roma, un indici més del joc d'equilibris que desplegava Alexandre VI. Tanmateix, les dissensions entre Alfons, molest per l'amistat dels Borja amb els francesos, eterns pretendents a la corona de Nàpols, i la família de la seva esposa van desembocar en el seu assassinat. Ferit a la plaça de Sant Pere per un grup d'homes emmascarats i traslladat al Vaticà el 15 de juliol del 1500, va ser mort allà pel lloctinent de Cèsar Borja el 18 d'agost. No va faltar qui digués que rere el crim hi havia la passió incestuosa que sentia Cèsar cap a la seva germana.

Farta de tanta dissort i de deixar-se manipular, Lucrècia va intervenir activament en la recerca d'un altre marit, que seria l'últim. L'elegit va ser Alfons d'Este, hereu del ducat de Ferrara, i Alexandre VI va respectar el desig de la seva filla, que va marxar de Roma el 1502 per no tornar-hi. A Ferrara, envoltada d'artistes, la duquessa Lucrècia Borja va ser admirada i estimada, va tenir descendència i no va donar motius per a xafarderies. Va morir de sobrepart el 1519, sense que la imatge de dona frívola i addicta a administrar arsènic a qui fos que s'ha venut d'ella s'aguanti històricament per enlloc.

4 Les aventures de Cèsar
Pati d'armes del Palau Ducal de Gandia
Pati d'armes del Palau Ducal de Gandia

La carrera de Cèsar Borja va ser la d'un home d'acció, tot i que d'entrada havia de ser un home d'Església. Va ser elevat a cardenal pel seu pare quan tenia 18 anys, però un fet tràgic va modificar-li el destí: el seu germà Joan, duc de Gandia i capità general de les milícies pontifícies, va aparèixer mort a punyalades al riu Tíber el juny del 1497. Mai no es va aclarir quins van ser els autors del crim, però aviat es va remorejar, gratuïtament, que Cèsar hi estava implicat. I en Cèsar va pensar Alexandre VI com a substitut militar de l'assassinat Joan. El papa veia en aquell fill seu el líder capaç de sotmetre als dèspotes locals dels Estats Pontificis que desafiaven el seu poder i d'instaurar una sòlida potència temporal, l'embrió d'un regne laic que aplegués els esparsos territoris italians. Per ser un guerrer, Cèsar va renunciar al cardenalat.

El pas següent va ser disposar d'un bon aliat, que va ser Lluís XII, que va atorgar-li a Cèsar el ducat de Valentinois, per la qual cosa se'l coneixeria amb el sobrenom de Valentino, i una esposa, Carlota d'Albret, amb la que només conviuria dos mesos, ja que va acompanyar el rei francès en la conquesta de Milà el 1499. Conclosa amb èxit aquesta expedició, Cèsar es va quedar a Itàlia per emprendre, al capdavant d'un gran exèrcit, el pla papal contra els seus enemics. En tres campanyes, entre el 1499 i el 1503, va penetrar en la regió de la Romanya, al nord de Roma, que depenia feudalment de l'Església, i es va anar apoderant d'aquelles ciutats - Imola, Forlí, Cesena, Fossato, Pesaro, Rímini, Faenza, Piombino, Urbino, Senigallia i altres- regides per senyors que desobeïen el Sant Pare. Els pobles rebien Cèsar com a un alliberador, que a més acreixia la seva popularitat en reformar les lleis allà per on passava. La seva actuació va influir en l'elaboració d'una obra sobre els dots dels governants, El príncep, de l'escriptor i diplomàtic florentí Nicolau Maquiavel.

5 L'ocàs
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia
Escultures dels Borja davant de l'antiga Universitat de Gandia

La sort de Cèsar va capgirar-se l'estiu del 1503, quan una epidèmia de malària va abatre's sobre Roma i Alexandre VI va caure malalt. El papa va morir el 18 d'agost, i algunes veus van opinar que havia estat un verí i no la malària allò que l'havia matat. Havia protegit intel·lectuals i artistes; havia expedit el document que repartia entre espanyols i portuguesos les noves terres descobertes per Cristòfol Colom; havia assignat el títol de Reis Catòlics a Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, encara que les seves relacions amb ells van ser difícils pel seu oportunisme polític... Però d'això ningú no en parlava. Era més sucós recordar la seva participació, junt amb els seus fills, en hipotètics pactes amb el diable, orgies amenitzades per prostitutes i altres successos escandalosos. Alexandre VI, que estava assabentat de les faules que atemptaven contra el seu honor i el de la seva família, mai no es va molestar en desmentir res. Els qui més van contribuir a fomentar amb exageracions i falsos testimonis la monstruosa reputació dels Borja van ser el clergue alemany Johannes Burkhard, mestre de cerimònies del Vaticà que no simpatitzava amb el papa valencià i que va escriure un diari en el que explicava suposades malvestats comeses per aquells catalani, i l'advocat Steffano Infessura, defensor del restabliment a Roma d'una república i per tant contrari al règim papal, que també va signar un diari ple d'anècdotes inflades que desprestigiaven el pontífex. Actualment, els historiadors consideren ambdues fonts molt poc fiables.

L'arribada al tron de Giuliano Della Rovere
El successor d'Alexandre VI, el xacrós Pius III, va morir als 26 dies de pontificat. Per fi, li va arribar el torn de governar a Giuliano Della Rovere, el pertinaç rival dels Borja, que es faria anomenar Juli II. Començaven els maldecaps per a Cèsar, massa poderós i carismàtic per als nous amos de l'Església. Juli II va ordenar que se l'empresonés, i després d'alguns estira-i-arronsa Cèsar va fugir a Nàpols, on la seva presència va inquietar Ferran II d'Aragó, que manaria arrestar-lo i dur-lo a la península ibèrica. Reclòs en el castell de la Mota, a Valladolid, va aconseguir escapar-ne el 1506 i refugiar-se a Navarra, on el rei era el seu cunyat, Joan d'Albret. I al servei d'aquest va morir a Viana, en el camp de batalla, l'11 de març del 1507, tot lluitant contra els qui volien lliurar Navarra al sobirà aragonès. No va ser més cruel, pèrfid o violent que altres personatges del seu rang i del seu temps, però els efectes escabrosos de la llegenda dels Borja s'encarregarien de deformar la seva figura.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto