Món

El rellotge al llarg del temps

Des de la primera observació del Sol, l'home es proposà dominar el temps. Al llarg dels segles, els càlculs i assajos es van anar sofisticant fins arribar a l'instrument més utilitzat d'avui: el rellotge. Els catalans també hi vam tenir un petit paper.

Pel periodista Xavier Valls, amb l'assessorament d'Eduard Farré, professor de rellotgeria a l'IES-SEP La Mercè de Barcelona.
24 de març de 2017
Netejant el Big Ben -  Wikimedia Commons
Netejant el Big Ben - Wikimedia Commons

Ja des de molt abans que existissin els rellotges, el temps es mesurava gràcies a l'observació dels cicles solar i lunar. Així es van fer els primers calendaris, sobretot amb finalitats agrícoles. Però, amb el temps, la voluntat de l'home per comptat les fraccions del dia amb més exactitud va fer necessari un estri capaç de mesurar-lo. Els habitants de l'antic Egipte van ser els primers a tenir èxit en aquest repte. El seu primer giny va ser un rellotge de sol, la forma elemental del qual era un estil que projectava l'ombra sobre un regle. Se n'ha trobat un fragment del segle XIV aC que avui es conserva al Museu de Berlín. Però els rellotges de sol s'aturaven: cada nit i a cada pas d'un núvol. Començava la cursa per trobar noves tècniques que funcionessin, també, en l'ombra i en la foscor.


En comptagotes
Així va ser com van néixer els rellotges d'aigua o clepsidres, que també es coneixen des de l'antic Egipte. El més antic que s'ha trobat és el de Karnak, del segle XIV aC, que s'exposa al Museu del Caire. Tot i ser molt senzill, el sistema aconsegueix ser del tot autònom. Consisteix a omplir d'aigua un recipient cònic amb un orifici molt estret a la base i que es va buidant a un ritme constant. Aquesta constància n'és la clau, ja que assenyala l'hora segons el nivell de l'aigua i unes marques fetes a la paret interior. Els rellotges d'aigua dels egipcis eren de dotze hores.

La clepsidra va arribar als babilonis i als xinesos i també a Europa, a través dels grecs, que van continuar fent evolucionar l'invent. Els grecs i romans feien servir aquests aparells com a cronòmetres per mesurar la durada de les intervencions públiques, i així limitar la verbositat incontenible dels seus oradors. Els millors rellotges d'aigua, però, van ser dels àrabs, que hi van incorporar autòmats i elements sonors activats per sistemes de balances i dipòsits d'aigua. Avisaven fins i tot dels canvis d'hora. Els tractats d'al-Muradi del segle XI i d'al-Jazari del segle XIII en donen fe. En aquell moment, tecnològicament, els àrabs eren molts superiors. Per això, quan Alfons VII dominava Toledo al segle XII i va ordenar desmuntar una clepsidra astronòmica àrab, per comprendre'n el funcionament, va passar el que era previsible... que ningú no la va saber tornar a muntar. De tota manera, i en descàrrec de l'aportació reial a la ciència, cal dir que un document clau per als historiadors del rellotge es deu a un recull de coneixements compilats a la cort d'Alfons X el Savi: el ‘Libro de los Relojes', que pertany a la col·lecció ‘Libros del saber de astronomía'.

Al llarg de la història, les diferents cultures del món han estat capaces d'idear molts tipus de rellotges diferents. Després dels de sol i d'aigua, en van venir molts d'altres. Ben curiosos són els rellotges aromàtics de la Xina, que funcionaven amb el consum d'encens a una velocitat constant, i fins i tot amb una olor diferent per cada moment del dia. O altres tipus de rellotges de foc, com els de metxa, que els egipcis feien servir dins de les tombes; o el rellotge d'espelma, que Alfred el Gran, rei de Wessex, va usar al segle IX per saber l'hora de les oracions amb marques a la cera. I, tot i aquesta creativitat inacabable, la varietat de mecanismes es va aturar amb l'arribada d'un nou invent revolucionari: el rellotge mecànic.

Una pedra i una corda
L'aparició del rellotge mecànic està datada als voltants del 1300. Probablement va ser desenvolupat al nord d'Itàlia, encara que no se sap amb exactitud. La seva principal aportació era l'autonomia: podia indicar el pas de les hores sense dependre de cap element natural. Només calia una pedra lligada amb una corda, que era la força motriu constant que el rellotge deixava escapar amb una cadència sostinguda a través d'un fre d'inèrcia. Els seus principals inconvenients, però, eren que ocupaven molt d'espai i que no resultaven prou exactes ja que s'havien d'ajustar diàriament.

Entre els primers exemplars del nou invent cal esmentar el rellotge de torre de la catedral de Norwich, a l'est d'Anglaterra, que va construir Roger Stroke entre els anys 1321 i 1325. Ràpidament la nova tecnologia es va estendre per tot Europa i en el mateix segle XIV l'aspiració de tota població important era tenir un bon rellotge a la seva catedral o a les torres civils (palau del rei, govern, cases nobles, etc.).

En un principi, els rellotges mecànics no tenien agulles ni esfera i només feien sonar les campanes, per mitjà de jacquemarts o autòmats. L'invent va millorar molt a poc a poc, i de get, els rellotges van continuar gairebé igual durant molt de temps, amb l'única incorporació de l'esfera i l'agulla horària. A la primeria del segle XVI, l'any 1505, el ferrer alemany Peter Henlein va ser un dels primers a construir rellotges mecànics de mida molt més reduïda en substituir el pes o pedra per una molla espiral. Així van aparèixer els primers rellotges portàtils, que, curiosament, es van portar penjats al pit abans que a la butxaca. De tota manera, això només ho podien fer els rics, ja que el rellotge es va convertir en un regal de luxe i un caprici caríssim de les classes més adinerades. El temps va continuar sent propietat dels més poderosos, que l'imposaven al poble per mitjà de les campanades de les esglésies.

L'any 1582, Galileu va intuir un canvi revolucionari, amb l'aplicació del pèndol en la tècnica de mesurar el temps. De fet, l'italià en va inventar el concepte, mentre que l'aplicació material va anar a càrrec de Christiaan Hygens, un físic neerlandès, l'any 1656. Amb la nova aportació, el rellotge ja només es desfasava uns pocs segons al dia. En aquella època, durant el segle XVII, la minutera s'havia incorporat ja definitivament a l'esfera del rellotge, i gairebé simultàniament ho va fer la secundària. El temps estava pràcticament controlat.

A partir del 1830, l'aprofitament científic de l'electricitat ens va fer entrar de cop en l'era moderna del rellotge. La precisió dels aparells va continuar millorant fins a la troballa del rellotge atòmic, el més exacte dels creats fins avui. Però d'això no ens n'ocuparem aquí. Preferim rebobinar una mica per recordar l'arribada del rellotge a casa nostra.

La primera constància de rellotges catalans s'ha trobat al monestir de Ripoll. Un document del segle X, el ‘Manuscrit Rivipullensi 225', fa esment d'un rellotge de sol i un rellotge d'aigua. La descripció de la clepsidra de Ripoll és un testimoni molt apreciat internacionalment: descriu amb gran minuciositat un mecanisme despertador activat per una clepsidra a l'hora programada. El document és gairebé contemporani a la fundació de Catalunya; una creació, doncs, puntual com un clau.

Amb molt poc de retard respecte a Europa, el rellotge de campanar (els primers rellotges mecànics van ser els de campanar) va arribar a territori català el 1356, any en què el rei Pere el Cerimoniós va manar fer un rellotge per al castell de Perpinyà. El llibre que registra les despeses d'aquella obra és també un document molt valorat pels historiadors del rellotge, per la informació relativa als camps social, tecnològic i econòmic que se'n desprèn.

Pel que fa al poble, consta que s'havia acostumat ràpidament al rellotge públic. Així, sabem que el rei Joan I, fill de Pere el Cerimoniós, va encarregar l'any 1387 que dos homes fessin sonar les hores del rellotge de Perpinya manualment perquè el mecanisme s'havia espatllat. Ja no podien viure sense l'hora. El toc públic de campana es va instal·lar de pressa a les societats urbanes, perquè no depenien tant del sol com les rurals, i ben aviat va marcar el ritme laboral. Amb tot, els rellotges encara es desviaven fàcilment de l'hora i amb molta freqüència deixaven de funcionar. Els documents parlen de llargs períodes en què el toc es feia manualment i de rellotges que s'espatllaven constantment. Ho demostra el fet que els encàrrecs se succeïen. La majoria dels rellotges de campanar que es conserven a Catalunya són dels segles XVII i XVIII. Alguns de molt antics encara són a l'església i en funcionament, com el de Durro (XVII) i el d'Alpens (segle XVIII).

Domèstics i catalans
A poc a poc, en diferents poblacions de Catalunya van aparèixer obradors familiars de rellotges domèstics, construïts de manera artesanal. El seu origen és clar: alguns dels rellotgers que feien rellotges de campanar es van atrevir a reduir-ne la mida fins a fer-los cabre en les cases. Així va néixer el rellotge domèstic català, que va començar al segle XVII, però sobretot va créixer al segle XVIII. La primera data gravada en un rellotge domèstic que s'ha trobat és la del 1721, i està signada per Josep Balí, a Mataró. Fins ara, s'han documentat tallers en dotze poblacions, en tots els casos un de sol per nucli: Arenys de Munt, Barcelona, Centelles, Gironella, Igualada, Manresa, Mataró, Moià, Olot, Sant Joan de les Abadesses, Terrassa i Vic. Els tallers de més producció van ser el de Moià (quaranta-sis rellotges recuperats en provenen), el d'Arenys (trenta-tres) i el de Sant Joan de les Abadesses (divuit).

Molts dels artesans eren manyans, serrallers o artesans relacionats amb la fabricació de panys d'armes, una indústria molt avançada a Catalunya. La seva època daurada va ser entre les guerres de Successió i del Francès, etapa que va obrir un període de pau i de recuperació econòmica. Però la fi de la guerra del Francès va donar entrada, a partir del 1814, a rellotges francesos i alemanys a molt millor preu. La feina dels manufacturers catalans no va poder fer front a aquesta competència. Tots els tallers familiars van haver de tancar els primers anys del segle XIX, i la tradició no va tenir continuïtat.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto