Personatges

"Arnau de Vilanova va ser el metge més important del seu temps"

Entrevistem el metge Jacint Corbella, que acaba de publicar una història general de la medicina catalana

Víctor Farradellas
30 de juliol de 2016
Jacint Corbella
Jacint Corbella

Feia més de cent anys que no es publicava una història general de la medicina a Catalunya. El Dr. Jacint Corbella ha posat fi a aquest buit amb un primer volum (Edicions Dau) que abraça des de la prehistòria fins al segle XIX.

Per què hi ha un període de més de cent anys sense que s'hagi editat una segona història de la medicina catalana?

La primera història global de la medicina catalana, en un sol llibre, es va publicar l'any 1908. Aleshores gairebé no hi havia estudis sobre el tema i només hi havia un autor que s'hi dediqués, el Dr. Lluís Comenge i Ferrer, un higienista que feia una tasca important en el Laboratori Municipal. Era una autoritat en la vacunació contra la ràbia i el còlera, i feia poc que el govern l'havia enviat a Tenerife per tallar una epidèmia incipient de pesta, encàrrec que va complir amb plena eficàcia. A més a més, feia treballs d'història i havia publicat alguns llibres. No tenia seguidors i quan va morir causa de la grip, el 1916, va quedar un buit. Historiadors posteriors van enfocar els treballs cap a temes concrets, principalment la medicina de l'edat mitjana. Els principals van ser Josep M. Roca i Heras (m. 1930), dermatòleg de la Santa Creu, i Antoni Cardoner (m. 1984), digestòleg. Aquest ja va fer un llibre de primer nivell, la ‘Història de la medicina a la Corona d'Aragó', publicat el 1973. Però no va emprendre una historia global, o general. Després, el centre dels estudis va passar a la universitat. Manuel Usandizaga i Diego Ferrer van estudiar la medicina en els Reials Col·legis de Cirurgia. Usandizaga era catedràtic d'Obstetrícia, i va tenir un grup de col·laboradors, entre ells jo mateix i Josep M. Calbet Camarasa, als qui va dirigir les tesis de doctorat.

Però el primer aglutinador va ser el Dr. Ramon Sarró, catedràtic de Psiquiatria, que va acceptar presidir el I Congrés Internacional d'Història de la Medicina Catalana, reunit a Barcelona i Montpeller el juny de 1970. Des d'aleshores han tingut continuïtat i s'han descentralitzat per les diverses comarques. Ja s'ha fet el XIX Congrés a Puigcerdà, amb una seixantena de comunicacions i pòsters, i està previst el XX, l'any 2018, a Vic. Ara ja es donaven les condicions per poder fer una història global, perquè ja s'ha reunit molt material bibliogràfic. Una ‘Bibliografia històrica de la sanitat catalana', en quatre volums, té més de nou mil cites de treballs; el ‘Diccionari biogràfic de metges catalans', en tres volums, reunia la cita de gairebé deu mil metges, antics i moderns ja difunts i amb obra feta. Una segona edició està en revisió. Hi ha una revista, ‘Gimbernat. Revista Catalana d'Història de la Medicina i de la Ciència', creada el 1984, que ja porta més de trenta anys de publicació continuada i més de seixanta volums. Tenim, doncs, una etapa inicial d'autors aïllats; després es consoliden diversos grups al voltant dels congressos, la UB i la Reial Acadèmia de Medicina; també de la Universitat Autònoma, iniciat per Felip Cid, i el Consejo (CSIC), consolidat per Lluís Garcia Ballester. També cal esmentar alguna entitat privada, principalment la Fundació Uriach, amb una obra molt important. Ja existeix doncs un coixí considerable de coneixements. Ara el tema ja estava madur per fer una altra història global.

Com ha estat la tasca de documentació?

Ha sigut una feina continuada al llarg de bastants anys. Els congressos han estat els principals motors i la revista ‘Gimbernat' és la receptora de les publicacions. S'ha creat un seminari de treball amb la finalitat d'impulsar-les. És el Seminari Pere Mata, iniciat en el grup de la Universitat de Barcelona, i ara en col·laboració amb l'Acadèmia de Medicina. Aquesta ha actuat en gran part com a dipòsit i receptora de publicacions. Creada el 1770, amb activitat continuada, el seu arxiu i biblioteca són dipòsit i receptor de material.

Ha descobert algun fet sorprenent o desconegut?

Descobrir no, perquè en aquest camp posem a la llum el que ja existeix. Però sí que hi ha algun fet sorprenent que havia estat poc valorat. Potser el més important sigui, cap al segle XIII, l'aparició, que sembla sobtada però no ho és, de la gran figura d'Arnau de Vilanova, autor d'una obra mèdica extraordinària pel nombre i difusió de les seves publicacions. Arnau va ser el metge més important del món del seu temps. I és l'únic període, al voltant del 1300, en què Catalunya està també en el cim de la medicina europea. El metge més important, ho acabo de dir, és Arnau de Vilanova. I l'escola de medicina, també la més important del món aleshores, és la de Montpeller, i està en els dominis de la Corona d'Aragó (Jaume I havia nascut a Montpeller). Tot això va durar poc temps, potser encara no mig segle.

I l'origen d'això, d'on ve? Probablement de l'existència d'una escola de medicina, els practicants de la qual van ser perseguits, i va desaparèixer de la vida pública. Es tracta dels metges jueus, abundants a Catalunya i a les terres occitanes, els grans creadors de l'escola de Montpeller. Els jueus tenien prohibides moltes activitats. La medicina no la podien exercir entre els cristians. Però la major eficàcia de la seva pràctica feia que fins i tot reis i eclesiàstics demanessin els seus serveis. Hi va haver períodes en què la pressió contra ells va ser molt forta. Se'ls demanava o exigia que es convertissin. Una bona part de la població van ser "conversos", van canviar els vells noms per altres adaptats a la població cristiana. Van deixar de ser visibles com a jueus. Però hi havia un altre tema, el dels llibres. Els metges jueus solien tenir un bon coneixement de les llengües del país: català, en aquest cas; l'hebreu, que era la seva llengua pròpia, i l'àrab, en què hi havia gairebé tots els textos importants. Van ser bons traductors. Però tenir llibres a casa en caràcters hebreus era perillós, i així aquests llibres van anar desapareixent. I encara un tercer punt: en el desenvolupament posterior de les universitats es va exigir com a requisit indispensable ser cristià per poder accedir-hi. O es convertien o no podien estudiar, ni tenir títol que els permetés l'exercici de la medicina.

Quins són els tres personatges crucials de la història de la medicina a Catalunya?

Arnau de Vilanova, Pere Virgili i August Pi-Sunyer. Arnau de Vilanova, que va néixer cap al 1238 i va morir el 1311, ja l'he comentat. El segon, Pere Virgili (1699-1776), va ser el creador dels Col·legis de Cirurgia, en un moment en què medicina i cirurgia eren professions diferents, sovint enfrontades per temes avui diríem gremials, i amb els cirurgians amb un grau de consideració social molt inferior. La creació dels Col·legis de Cirurgia va significar un canvi en aquesta situació, tant és així que al cap d'algun temps es van unificar les dues professions. Aquest fet va significar un canvi molt important i decisiu per millorar la qualitat dels cirurgians i l'assistència a la població, transformant de fet, amb bastant de temps, l'estructura de la nostra sanitat.

El tercer esmentat és August Pi-Sunyer (1879-1965), catedràtic de la facultat, creador de l'Institut de Fisiologia, que ha estat l'organisme de recerca col·lectiva més important de la medicina catalana. Cajal va estar poc més de quatre anys com a professor a Barcelona, però no va fer escola: treballava massa sol. Pi, que era una generació posterior, va crear un grup que publicava, una mica de forma col·lectiva, i amb incidència internacional. Va enviar molts deixebles a ampliar la seva formació a l'estranger: Alemanya, Anglaterra, França, però també als Estats Units, que aleshores encara no era la gran potència científica en què s'ha convertit. El 1939 l'Institut va desaparèixer, la major part dels seus membres van anar a l'exili i s'hi van quedar tota la vida. Ha costat gairebé cinquanta anys tornar a refer a Catalunya grups de recerca de primer nivell.

Al pròleg diu que si el llibre fos un encàrrec actual estaria elaborat per molts col·laboradors. Com ha estat l'experiència de treballar tot sol? Amb quines dificultats s'ha trobat?

De fet no he treballat pas sol. Ja s'ha dit que a partir dels congressos, des de 1970, es va formant un grup i es va recopilant el material. La referència va per una altra via. En els últims decennis hi ha hagut una transformació profunda en la manera de fer els llibres científics, a causa de la gran especialització i ampliació dels coneixements. Un text podia ser escrit per un sol autor, amb una visió més homogènia, i l'autor abastava gairebé tot el coneixement de la seva matèria. Però arriba el moment en què les matèries es van fent massa grans, se subespecialitzen, i encara que un sol metge la pot abastar en el treball pràctic, la base teòrica es va ampliant, a més amb coneixements d'altres especialitats i tècniques. I quan ha de fer un nou text ha de recórrer a col·laboradors, molts, que facin el capítol en el qual són més competents. Una història general de la medicina universal ja seria així. Però per ara, en un país petit, encara no ha arribat a tant. I he considerat que un redactor únic encara li pot donar una visió general.

Quina és la principal aportació de l'estudi de la història de la medicina a la història general?

Molta gent, en el món científic, potser cada vegada més, pensen que estudiar el passat és una mica perdre el temps, sobretot pels estudiants de la carrera; que a la medicina hi ha prou continguts nous com per emprar el temps en coneixements obsolets. Des del punt de vista de la formació pràctica tenen una part de raó. Després, encara que aparentment els interessi, ja tenen poc temps per dedicar-s'hi. Una cosa és estudiar coses antigues, però una altra és conèixer el passat.

Un segon punt és referent a l'interès que tingui el coneixement del passat de la medicina pels historiadors generals. Sovint l'ignoren totalment, sense valorar que els canvis en la medicina han condicionat molts canvis per a la història de la humanitat, i des de fa molts segles. Aquest punt de vista varia si es considera el conjunt de la història de la ciència, i encara més de la tècnica. Llavors ja ens podem donar compte de la profunditat d'aquests canvis, de la seva acceleració, que ens pot dur a situacions molts aspectes de les quals ni tan sols sospitem. Quan estem treballant amb un ordinador, ja suposem que d'aquí a vint anys seran molt diferents, que hi haurà possibilitats que ara potser ni sabem com seran. Ara ja pensem en la contaminació, que ens complica moltes coses de la vida; també en la millora de les tècniques de comunicació, i moltes altres coses. Però cal que recordem també que els antibiòtics, i també els quimioteràpics, han permès que hi hagi més població i en més bones condicions de salut; però els canvis també han forçat que tinguem més despesa sanitària, que hi hagi més població en estat de dependència. O sigui, en resum: la ciència i la tècnica, la medicina inclosa, modifiquen profundament les condicions de la vida de la humanitat; en molts aspectes, afecten tothom, inclosos els historiadors, que cada vegada fan un estudi molt més ampli del que era el camp de la història fa unes quantes dècades. L'estudi de la història de la ciència i de la tècnica s'introdueix amb força per comprendre l'evolució de la història de la humanitat.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto