Personatges

Coromines, el savi que va coronar els Andes

La passió més desconeguda del gran lingüista català

Sergi Sol
21 de març de 2017
Portada del llibre 'Itineraris Joan Coromines' -  Ajuntament de Barcelona
Portada del llibre 'Itineraris Joan Coromines' - Ajuntament de Barcelona

Lingüista de fama reconeguda, Joan Coromines va dedicar tota la vida al servei de la llengua catalana. Però les seves investigacions sobre l'origen dels mots van lligades a una intensa activitat excursionista, una afició que no va abandonar ni durant els anys d'exili a l'Argentina. Coronar cims, per a Coromines, era més que un passatemps.

Els Andes, majestuosa serralada de còndors i pumes, bressol de civilitzacions extingides, inhòspit territori de contrastos i extrems, travessen el continent americà de nord a sud i eclosionen a la província de Mendoza, la regió de l'Argentina fronterera amb Xile, al nord-oest del país, on es concentren les màximes altituds. Una frontera difusa que encara avui provoca reclamacions territorials entre els dos estats, veïns i rivals des del seu naixement.

Fa seixanta-cinc anys, al començament de la dècada dels quaranta del segle XX, la ciutat de Mendoza albergava la jove Universidad Nacional de Cuyo, fundada l'any 1939. Dins d'aquelles aules, un jove professor universitari que deixava enrere una guerra i l'amarg regust de la derrota, ensenyava llengua castellana per primer cop a l'exili americà. Era Joan Coromines i Vigneaux, un dels lingüistes més importants de tots els temps i, sens dubte, també un apassionat de la muntanya, un excursionista incansable, una afició que va compartir amb diversos prohoms, com el mateix Pompeu Fabra, gran amic seu.

Estudi i lleure
Coromines tenia trenta-quatre anys quan va arribar a l'Argentina fugint de l'exili francès, expulsat per la derrota republicana a la guerra civil. L'acompanyava la seva esposa, Bàrbara de Haro, amb la qual havia contret matrimoni civil durant el període republicà. Durant els cinc anys que va viure en aquest país sud-americà, Coromines va treballar preparant, forçat per les circumstàncies, el més gran diccionari castellà de la història, el 'Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana'. Una paradoxa per a un home, com ell, que sempre que en va tenir la més mínima oportunitat va deixar ben clar que la seva única llengua era la catalana.


'Diccionario Crítico Etimológico' de Joan Coromines

Ara bé, aquell lingüista exiliat tenia una gran afició: l'excursionisme. Abans del conflicte, Coromines s'havia fet muntanyenc als Pirineus, coronant cims a la frontera dels tres mil metres d'altitud com la Pica d'Estats, el Montarto o el Monteixo. Però, sobretot, fent llarguíssimes marxes de cap a cap del territori, de l'extrem més meridional al més septentrional dels Països Catalans. Era un home vigorós, soci del Centre Excursionista de Catalunya, que a l'exili argentí ben aviat es va vincular al Club Andinista de Mendoza, entitat on també va assumir diverses responsabilitats. Les excursions i algunes expedicions meritòries, que es van escriure amb lletres daurades en la història alpinística dels Andes, van ser les úniques distraccions que el lingüista es va permetre durant els anys d'exili en aquell país sud-americà, més enllà del temps que dedicava a la feina, que era quantitativament la primera ocupació; i en segon lloc, a la família.

D'això no en va deixar cap dubte quan el 30 d'agost del 1944 va escriure al seu company Pompeu Fabra: "...no m'he deixat afectar per l'ambient: he treballat ferotgement, més del que era necessari, per combatre la influència de la indolència criolla; he resistit la vida fàcil d'aquesta terra; he limitat les comoditats al que era indispensable, a fi de no acostumar-m'hi i no fer-me'n esclau; he repel·lit enèrgicament el contagi de la immoralitat ambient; per fugir fins d'una ombra de desnacionalització m'he abstingut de tota distracció social, amb una sola excepció, indispensable per a la salut: les excursions pels Andes, que bé havia de fer acompanyat. Sóc, doncs, el mateix de sempre perquè la meva salut està intacta a desgrat del clima, i solament tinc força cabells blancs de més". Per si calia, Coromines va finalitzar la confessió comunicant a Fabra la seva fidelitat al país malgrat l'exili: "A casa meva no he pronunciat mai una paraula que no sigui en català".

De Mendoza estant, quan Joan Coromines va albirar els Andes, aquella immensa mola que presidia l'horitzó, va sentir la irresistible temptació d'ascendir-los. I ho va fer ben aviat i de manera metòdica. Però no en va tenir prou de conèixer el terreny, no es va conformar amb llargues excursions ni amb repetir ascensions d'altura. En va voler més i va projectar arribar fins on ningú no ho havia fet abans. Es fixà un objectiu ambiciós, un cim oblidat que desconeixia encara la petjada humana: el Cerro Blanco Olonquimini, de 5.200 metres d'altitud, nom que refereix el color clar que en caracteritza el rocam que forma el cim i la paret sud-est.

Un home meticulós com Joan Coromines no va deixar res a l'atzar, va planificar l'ascensió amb detall i es va envoltar d'un grup més jove de muntanyencs argentins: Pablo Giannacari, Segundo Mendoza i Pedro Ugalde, de l'Asociación Educación Horizontes Juveniles. Metòdic, com si preparés un epígraf de la vasta obra etimològica que des de feia molts anys havia ideat de fer, va plantejar una estratègia per arribar al cim d'una muntanya d'una envergadura molt superior als seus Pirineus, aquells que coneixia pam a pam i que, anys enrere, abans de la victòria franquista, havia recorregut per plaer i per interès científic.

Un muntanyenc consagrat
L'alpinista comptava amb poca cosa més que els propis recursos i els del seu reduït grup de companys argentins. I es va enfrontar, en un entorn molt inhòspit, a una empresa titànica. Però a la serralada dels Andes, el lingüista va sortir vencedor d'aquest nou repte, ja que ell i el seu jove equip van obrir la primera ruta practicable, una ruta que els conduí a l'últim graó del Cerro Blanco Olonquimini, el punt més septentrional del Cordón del Plata. En el moment de fer el cim, Joan Coromines tenia trenta-set anys i cap esperança immediata d'abandonar l'exili i tornar a Catalunya.

L'Olonquimini és encara avui en dia una de les muntanyes menys visitades pels alpinistes que es dirigeixen els Andes. Hi ha una raó per explicar-ho, ja que la muntanya és una de les més aïllades de la serralada i de més difícil accés per la llunyania dels punts de sortida de qualsevol expedició que pretengui conquerir-ne el cim. Per aquesta raó va ser la penúltima muntanya a ser conquerida per l'home a l'àmplia regió muntanyosa del Cordón del Plata. I a causa d'aquestes dificultats, l'ascensió andiana de Coromines va ser l'activitat més important de l'alpinisme català de postguerra, un alpinisme que travessà l'amarg ostracisme de la victòria franquista i va viure les repercussions de la fortíssima repressió postbèl·lica a què el nou règim sotmeté els perdedors. Coromines semblava condemnat a destacar en tot el que es proposava, incapaç de passar desapercebut. No era un alpinista i en canvi la seva ascensió va tenir un gran mèrit alpinístic.


Cordón del Plata, Argentina

L'excursionisme i el muntanyisme catalans havien nascut molt influenciats pel canvi sociopolític que experimentava la societat catalana dels anys vint i que cristal·litzaria a començaments dels anys trenta amb la victòria incontestable de l'Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià, la que esdevindria força política hegemònica al Principat de Catalunya. Però Coromines va donar a aquesta pràctica esportiva una nova dimensió, ja que ningú als Països Catalans d'aquells moments havia conquerit una alçada com aquella, ni la història del muntanyisme català podia presentar fins a aquella data un historial generós més enllà dels Pirineus o els Alps.

A Catalunya, l'afició per la muntanya es va despertar tard, encara que es va estendre com una taca d'oli. Des del seu naixement va ser una activitat que es va associar al catalanisme. No debades, Josep Maria Batista i Roca, Pompeu Fabra i molts altres van ser avesats muntanyencs. La guerra civil comportaria un fre radical a un moviment muntanyenc inicialment incipient però que s'havia popularitzat molt ràpidament i que cada dia guanyava nous adeptes. Els primers anys de la postguerra encara van accentuar més dramàticament aquest sotrac. L'excursionisme català va quedar en estat de letargia durant un grapat d'anys, just en el moment que començava a madurar i s'estaven duent a terme ascensions cada vegada més agosarades i difícils.

Elogis després de la gesta
L'alpinisme ja era un fet als anys trenta i la conquesta dels cims més alts dels Alps s'havien anat succeint amb la participació de cordades catalanes que van deixar una forta empremta en la història del muntanyisme europeu.

Una entrevista de Josep Pla a Joan Coromines per a la revista 'Destino', publicada l'estiu del 1961, va fer que es donés a conèixer l'audaç episodi muntanyenc. Coromines relatava a Pla: "Tota la vida he estat un apassionat excursionista i el dia que vaig dirigir la primer ascensió registrada del Cerro Blanco Olonquimini, en els Andes argentins, de 5.200 metres d'altura, vaig sentir un goig al capdavall semblant al que em donaren les millors troballes d'història lingüística. Com a anècdota curiosa es pot afegir que d'aquest pic no sols vaig trobar l'única ruta practicable, sinó que vaig restituir-li el seu antic i saborós nom indígena, identificat en antics documents locals, car els 'puesteros' de la regió solament li recordaven la denominació esblaimada de 'Cerro Blanco'...". Coromines coronava l'Olonquimini el 2 de novembre del 1943. De retorn, el Club Andinista Argentí el premiaria amb un guardó de reconeixement per la gesta.

A l'altra banda del món, la Segona Guerra Mundial era un compte enrere. El final era proper i decidit, tot i que la capitulació final d'Alemanya no es va produir fins el 1945. Tot i la victòria aliada, l'exili de Coromines encara s'hauria d'allargar uns quants anys. Fins al 1967, quan el lingüista jubilat com a professor de la Universitat de Chicago, va decidir tornar a establir-se als Països Catalans. Les muntanyes de casa nostra, llavors, haurien de viure les seves darreres ascensions.


Portada del llibre 'Itineraris Joan Coromines'

Qui era Joan Coromines?

LA VIDA. El lingüista Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997) era el fill gran de Pere Coromines i Celestina Vigneaux. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Dret i Lletres amb una tesi dedicada a l'aranès. Deixeble i successor de Pompeu Fabra, va ser professor a la Universitat de Barcelona durant la República, i a l'Argentina i als Estats Units durant el seu llarg exili.

LES OBRES. Va ser autor de nombroses obres de referència. Però essencialment tres van marcar la seva trajectòria i hi va dedicar tota la vida. Són el 'Diccionario Crítico Etimológico de la Lengua Castellana', a l'exili, i el 'Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana' i l''Onomasticon Cataloniae'. Les darreres les va fer recorrent els Països Catalans i provant de donar resposta a l'etimologia dels mots i els noms propis de les terres de parla catalana, un fet que ha convertit el català en pràcticament l'única llengua que disposa d'instruments tan complets, sistemàtics i exhaustius. Fer-ho li comportà tota una existència lliurat a aquesta causa, amb jornades de fins a setze hores. Josep Pla ho resumia així: "Jo tinc la impressió que és l'home que treballa més d'aquest país -que treballa d'una manera segura, compassada i llarga".

ELS PREMIS. El seu 'Diccionario Crítico Etimológico' es considera l'obra més important de la història de la llengua castellana. Aquest diccionari li va reportar el doctorat 'horonis causa' de la Universitat de la Sorbona i el Premio Nacional de las Letras Españolas, que va acceptar amb una declaració catalanista que va encetar una forta polèmica: "L'única llengua i l'única nació a les quals reto incondicional homenatge són la llengua i la nació catalanes". També, entre molts altres premis, va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però encara són més els premis i els reconeixements que no va acceptar, com la Gran Cruz del Orden Civil de Alfonso X el Sabio o un seient a la Real Academia de la Lengua Española.

(Aquest reportatge es va publicar a la revista 'Sàpiens' número 40, el febrer del 2006).

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto