Personatges

Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga catalana

El pare de la pàtria, entre la realitat històrica i la llegenda

Text: Montse Armengol
9 d'agost de 2013
1 Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga catalana
L'origen de la senyera. Pintura de P. A. Béjar
L'origen de la senyera. Pintura de P. A. Béjar

"Els antics expliquen que hi havia en altre temps un cavaller, de nom Guifré, originari del poble d'Arrià, situat al territori del Conflent, a vores del Tet, a prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Doncs, aquest cavaller, molt gran en riqueses, en armes i consell, obtingué de mans del rei de França per la seva proesa el comtat de Barcelona." Amb aquestes paraules els monjos de Ripoll comencen a relatar, als Gesta comitum Barcinonensium, la història del comte Guifré. Una història que balla entre la llegenda i la realitat, perquè va ser recollida en el segle XI, dos segles i mig després de la mort del protagonista.

Sota domini dels reis francs
Per començar a revisar la crònica, cal dir que el cavaller que els monjos esmenten en l'inici del relat no és, en realitat, el mític Guifré, sinó el seu pare. Unes poques línies més avall entra en escena un vailet, també anomenat Guifré, que rep el sobrenom de Pilós, "per la pilositat que tenia en indrets poc habituals del cos de l'home". Pare i fill es van personar a Narbona per entrevistar-se amb els emissaris reials, però vet aquí que es va produir una batussa en què Guifré (pare) va matar un franc pel sol fet d'haver-li estirat la barba. "Al punt fou pres i, mentre se'l conduïa a França a prop del rei, endegà una nova batussa, perquè volia venjar-se de la seva captivitat: s'explica que va ser mort per la seva escorta, a prop del puig de Santa Maria. El seu fill Guifré, que anava amb ell, fou lliurat al rei dels francs." El rei franc va sentir compassió del noi i el va confiar —sempre segons els Gesta— al comte de Flandes perquè l'eduqués. "Fet ja un adolescent, deixà encinta la filla d'aquest comte, sense que ningú no se n'adonés, tret de la mare de la filla, que guardà el secret, molt més per vergonya que perquè hi consentís."

La dona patia perquè si la notícia es difonia, la filla quedaria coberta pel deshonor i no la podria casar. Aleshores, impulsada per un pressentiment, va cridar el jove Guifré i li va fer jurar que si aconseguia recuperar el domini del pare —que havia estat usurpat per un noble franc anomenat Salomó—, s'uniria a la seva filla en matrimoni. "El vestí tot seguit, pobrament, en hàbit de pelegrí, i l'envià, acompanyat d'una dona vella, a prop de la seva mare que encara vivia, vídua, al territori de Barcelona." Un cop a la ciutat, el noi va convocar els nobles de la seva terra, que havien conegut el seu pare i sabien de la seva dissort, i tots ells "el prengueren com a senyor i li juraren fidelitat, comprometent-se a servir-lo. Fixaren tot seguit una data i es presentaren, juntament amb el jove, a l'indret on havia decidit que Salomó, gal per la seva nació i llavors comte de Barcelona, morís: allà, amb el consentiment general, el jove tragué la seva espasa i el matà, davant de tots, amb les seves pròpies mans. Així obtingué per a tota la vida i per a ell sol el seu comtat, situat entre Narbona i Espanya". Després d'aquest acte de revenja, Guifré el Pilós, home de paraula, va anar a buscar la filla del comte de Flandes per casar-s'hi. "Amb el consell i l'ajut dels amics de la jovencella, guanyà la gràcia i l'amistat del rei: després d'haver rebut el seu domini a les seves mans, restà molt de temps a la seva cort."

Què hi ha de cert i de llegendari en aquesta saga? Els Gesta de Ripoll, tot i basar-se en dades autèntiques, no corresponen a una veritat literal. Els mites, sumats a les interpretacions historiogràfiques intencionades, enterboleixen enormement l'autenticitat de la història del comte. Malgrat això, se'n desprèn una idea important: que Guifré el Pilós va tenir un gran prestigi, tant entre els seus contemporanis com en la posteritat.

2 Habitar la Catalunya Vella
Guifré el Pilós
Guifré el Pilós

Per començar, el pare del Pilós no s'anomenava Guifré sinó Sunifred I, comte de Barcelona, procedent de la casa de Carcassona; la seva mare era la noble Ermessenda, i el noi, que va néixer pels volts del 840, no es va casar pas amb una princesa flamenca, sinó amb Guinedilda, descendent, possiblement, del comte Borrell I de Cerdanya-Urgell-Osona. Sí que és cert, com deixa entreveure la crònica, que era una època d'inestabilitat per a la reialesa franca que tutelava la Marca Hispànica, i que alguns nobles van aprofitar els conflictes successoris per revoltar-se, sense sortir-se amb la seva. Sunifred, en canvi, es va mantenir fidel als reis francs i, com diuen els Gesta, va ser premiat amb extensos dominis.

És possible que fos gràcies a la fidelitat del pare vers la reialesa, que Guifré rebés també un tracte de favor quan en l'assemblea d'Attigny, l'estiu del 870, Carles el Calb li va concedir el comtat d'Urgell-Cerdanya. Al mateix temps, els cosins de Guifré, Oliba i Sunyer, governaven Carcassona i Empúries respectivament. El fet que tots tres comtes fossin cosins, i que ocupessin càrrecs que temps abans havien estat dels pares, és d'allò més significatiu, perquè demostra que s'ha iniciat un període de traspàs hereditari dels comtats. Per reblar el clau, el fet que Guifré cedís, per decisió pròpia, part del seu comtat de Cerdanya—el Conflent— al seu germà Miró, s'ha interpretat com un indici més que les decisions polítiques estaven prenent el seu camí. A poc a poc, els comtats catalans s'anirien deslliurant de la tutela franca.

Més endavant en els Gesta trobem un episodi en què, enfront d'una invasió sarraïna, el rei promet a Guifré que si aconsegueix reconquerir el territori "faria que el domini de Barcelona romangués en la seva senyoria i en la del seu llinatge per tostemps". El fet que Guifré aconseguís foragitar els sarraïns no té fonament històric, però cal parar atenció en un detall important que sí que s'esdevé: Barcelona es converteix en un domini a perpetuïtat, i per tant es pot parlar de la independència del comtat respecte dels francs. La documentació històrica emmarca aquesta concessió en el concili de Troyes, l'any 878. En el decurs d'un banquet que el noble franc Bosó va oferir en honor de Lluís el Tartamut, que tot just acabaven de coronar, el rei va repartir nous poders entre els nobles presents; en aquesta ocasió, Guifré va rebre, efectivament, el comtat de Barcelona i també el de Girona-Besalú.

Possiblement aquell era l'última investidura que realitzava un rei franc d'uns comtats de les nostres terres; a partir de Guifré els comtes entendran el seu poder com un dret successori. Si bé, en la pràctica, la independència política dels monarques francs encara va trigar un segle a completar-se, en els Gesta, és Guifré qui personificà aquest salt. Per aquesta feta, el comte, que ja fou considerat una personalitat rellevant entre els seus contemporanis, tindrà encara una major projecció en la historiografia, perquè es va convertir en el fundador de la dinastia hereditària dels comtes de Barcelona i, finalment, del casal de Barcelona dels reis d'Aragó.

Amb l'adjudicació dels comtats de Barcelona, Girona i Besalú,, i tenint en compte que ja tenia els de Cerdanya i Urgell, a Guifré se li presentava un problema geogràfic. Entre els seus dominis s'estenia una vastíssima terra de ningú que amenaçava la seguretat de les possessions i en dificultava les comunicacions. El comte va veure de seguida que li calia ocupar aquest territori i assegurar-lo amb una nova línia fortificada, la del Llobregat-Cardener-Segre mitjà —una línia d'importància cabdal i de llarga història, que ha servit als historiadors per parlar de Catalunya Vella i Catalunya Nova.

Els límits de la Catalunya Vella
Aquesta empresa va ser la més important en vida del comte Guifré. Uns quants milers de repobladors van respondre a la crida per ocupar la zona, devastada anys abans per les guerres entre cristians i sarraïns: les valls del Ripollès, la plana de Vic, Collsacabra i les Guilleries, el Lluçanès, el baix Berguedà, el Moianès i el pla de Bages, fins a Montserrat i Cardona. Un dels documents que millor ho explica és l'acta d'un judici de l'any 913: "El difunt comte Guifré vingué amb els seus fidels a la vall, que es trobava deserta, i l'aprisià amb els seus vilars i l'atermenà […] ens establí a nosaltres o els pares nostres per habitar, i aquí edificàrem cases, corts, horts, vinyes, molins i cultivàrem terres ermes". Va ser una obra personal del comte Guifré, ajudat pels seus germans i fidels, portada a cap en nom del rei i que en part s'articulà mitjançant la fundació de monestirs: Sant Joan de les Abadesses, on hi confinà la seva filla Emma, i Santa Maria de Ripoll, on va enviar el fill Radulf a fer els vots i on el comte va planejar de construir-hi el panteó familiar.

Malgrat els triomfs que li atribueixen les llegendes, Guifré no va destacar pas com a guerrer. Per contrarestar la narració exaltada dels Gesta de Ripoll, que busca d'enaltir la glòria del seu llinatge comtal, cal recórrer als cronistes de l'altra banda de la frontera, concretament a l'àrab Ibn Hayyan, que en el segle XI va deixar escrit: "Llop ibn Muhammad ibn Llop, senyor de la Frontera Superior, combaté el castell d'Aura dels termes de Barcelona, residència del tirà franc. S'apoderà del castell i el cremà; oprimí l'enemic i, en trobar-se amb Guifré, […] el derrotà desfent les seves tropes i el ferí d'una llançada, de la qual morí al cap d'uns dies. Déu afavorí l'obra dels musulmans. En lloc de Guifré governà el seu fill Sunyer, Déu el maleeixi".

D'aquesta manera moria Guifré, en defensa de la nova frontera atacada pels musulmans de Lleida, l'any 897. Segles després un escriptor s'empescarà que amb la seva sang, Lluís el Piadós pintà quatre barres sobre un escut daurat: una llegenda més —aquesta sense cap mena de fonament— teixida entorn d'una figura cabdal de la nostra història.

3 Bressol del país i tomba de Guifré
Monestir de Santa Maria de Ripoll
Monestir de Santa Maria de Ripoll

Guifré és una d'aquelles figures universals per partida doble, des del punt de vista històric i llegendari. Històricament, Guifré el Pilós va ser un comte que va entendre que calia distanciar-se políticament de l'imperi Carolingi, alhora que va articular un territori entre els Pirineus i la mar, amb capital a l'antiga i prestigiosa ciutat romana que li atorgava el títol de comte de Barcelona. Això li va permetre expressr la seva hegemonia sobre una ciutat i un territori, el comtat, que es va anar eixamplant a tot Catalunya.

Mite de la pàtria catalana
D'altra banda, Guifré és un personatge de llegenda per a les cròniques historiogràfiques que s'elaboren des del segle XII, com la ‘Gesta Comitum' escrita al monestir de Ripoll i que el van convertir en el pare de la pàtria catalana, un home poderós que va saber entendre la idiosincràsia d'aquest país i que va forjar el principi de sobirania de ‘facto' que cristal·litzaria institucionalment poc temps després. Així, el seu caràcter llegendari es va anar ampliant fins a trobar el seu clímax en la història de les quatre barres. Una bellíssima llegenda que expressa la vigència del personatge i del seu temps, al final del segle IX. Un moment gairebé mític en el qual es van prendre decisions de gran importància que amb el temps convertirien uns comtats fragmentats de l'imperi Carolingi en una nació anomenada Catalunya.

El final d'un guerrer
Guifré el Pilós va voler repoblar les valls del Ripollès per, d'aquesta manera, assegurar un territori que havia estat devastat per les guerres entre cristians i sarraïns. I en aquest procés, el 879, va fundar el monestir de Santa Maria de Ripoll, on avui encara es conserva la tomba de Guifré. El monestir va emprendre embranzida en els segles X i XI, i arribà a la seva esplendor religiosa i política en època de l'abat Oliba. Una visita permet amarar-se de totes aquestes històries i contemplar l'element romànic més important del conjunt: la gran portada del segle XII, coneguda com la Bíblia en Pedra.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto