Personatges

Jaume I, rei i mite

Totes les facetes de l'arquitecte dels Països Catalans

Jordi Mata (text)
8 d'octubre de 2014
1 Un naixement amb ressó de llegenda
Estàtua de Jaume I a la plaça d'Alfons el Magnànim, a la ciutat de València
Estàtua de Jaume I a la plaça d'Alfons el Magnànim, a la ciutat de València

Quan per aquestes contrades, de Salses a Guardamar, s'esmenta Jaume I, és fàcil trobar expressions d'admiració cap al rei que va començar a dotar de personalitat pròpia aquestes terres. Avui, encara es discuteix sobre aquells orígens per determinar el grau de validesa d'unes reivindicacions polítiques i culturals que vénen d'antic. Allò indiscutible, però, és que sense Jaume I la història hauria estat molt diferent i potser aquests mots s'estarien escrivint en un altre idioma.

El destí fabulós de Jaume ja s'albira en les circumstàncies del seu naixement, el 2 de febrer del 1208 a Montpeller, fruit d'una còpula ocasional entre els seus pares, Pere I el Catòlic i Maria de Montpeller, amb ressons de la llegenda del rei Artur, engendrat de manera similar. Pere no sentia ni tan sols simpatia per la seva dona, amb qui s'havia casat pel domini de Montpeller, i havia sol·licitat al papa Innocenci III la nul·litat matrimonial dos anys després de les noces. Amb el temps, s'explicaria que la reina va quedar embarassada del seu marit perquè aquest va acudir a una cita amorosa preparada per uns intermediaris que el van enganyar i el van fer entrar en una cambra en penombra sense advertir-li que la dama que era dins del llit era la seva pròpia esposa.

Una infantesa dura
Jaume va néixer amb el rerefons de la croada contra l'heretgia càtara a Occitània i la lluita de la casal de Barcelona per mantenir la seva hegemonia en aquest territori, i aviat va ser evident que la presència d'aquell nadó destorbava a algú, ja que qui fos va provar de matar-lo tot llançant una gran pedra sobre el seu bressol des d'un forat fet al sostre de la seva habitació.

Per apaivagar tensions, el nen va ser objecte de mercadeig polític per part del seu pare, que va lliurar-lo com a penyora al seu principal enemic en l'afer occità, Simó de Montfort, que immediatament es va presentar a Montpeller per endur-se Jaume al seu feu de Carcassona malgrat l'oposició de Maria. Però res d'això no va evitar la represa de la guerra, i Pere I va morir a la batalla de Muret el setembre del 1213, vençut per Montfort. L'abril del mateix any Maria de Montpeller, consumida pel segrest del fill i el divorci demanat pel marit, també havia mort a Roma, on havia viatjat per buscar l'ajut del papa. El nou rei de la d'Aragó, Jaume I, quedava orfe als cinc anys, i va caldre la intervenció d'Innocenci III perquè Montfort el deixés anar a ocupar el seu tron el 1214.

2 Un rei prematur
Jaume I
Jaume I

Educat durant tres anys pels templers al seu castell de Montsó, el petit comte rei va desenvolupar un caràcter marcial i alhora profundament religiós, mentre dels afers de l'Estat se n'encarregava un consell de la regència, presidit pel seu oncle major Sanç del Rosselló, que va continuar la lluita pel control d'Occitània i, en conseqüència, contra els croats beneïts pel papa de Roma, situació que va posar en entredit el seu poder davant d'altres nobles. Les tibantors entre faccions que amenaçaven amb una probable guerra civil, afegides a les pressions que exercia el pontífex, van precipitar que el comte Sanç es retirés i que Jaume I, amb nou anys, s'hagués d'enfrontar a l'ofici de rei i a la insubmissió d'uns nobles acostumats a fer la seva i poc disposats a mostrar respecte a un sobirà políticament molt feble, actitud similar a la dels senyors que li eren favorables i que el feien anar com un titella.

En el seu trànsit per l'adolescència, en què el van casar amb Elionor, filla del rei de Castella (Alfons VIII), i va haver de sofrir tres revoltes nobiliàries el 1220, el 1222 i el 1227, alguna de les quals va implicar el seu empresonament temporal, potser l'únic positiu per a Jaume I va ser l'existència d'una treva amb els sarraïns del País Valencià que li va permetre respirar en matèria de política exterior. Finalment, la signatura de la pau d'Alcalà el març del 1227 va tancar aquella època de tumults i va significar el triomf de la monarquia sobre els nobles.

Cap a la mar
Un cop assolida l'estabilitat interna i conscient d'haver crescut enmig d'una noblesa delerosa d'augmentar el seu poder, Jaume I busca on invertir unes energies que permetin alçar el reialme. Per convicció, no vol participar en conflictes entre cristians, cosa que suposa renunciar de facto als drets del Casal d'Aragó sobre els comtats occitans per no enfrontar-se a França i al papa de Roma. L'alternativa òbvia és atacar els musulmans, propòsit que uneix l'afany dels nobles als desitjos d'expandir-se per la Mediterrània d'una burgesia mercantil i als d'assolir prestigi i autoritat del mateix Jaume, tot emparat en un context de lluita religiosa contra els enemics de la fe. El 17 de novembre del 1228 el monarca fixarà el seu objectiu en un sopar a Tarragona organitzat pel patró Pere Martell. Jaume I afirmà posteriorment que en el sopar es decidí la conquesta de Mallorca, però està clar que l'illa ja era ambicionada des de feina molt de temps pels catalans. Precisament, la presa de dues naus barcelonines per part de sarraïns de Mallorca facilita al rei el pretext per encetar el seu projecte expansionista, de finançament i participació catalana, atès que la noblesa aragonesa, més interessada a conquerir València, es va desentendre de l'empresa.

Entre el 4 i el 5 de setembre del 1229, l'exèrcit de Jaume I salpa de Salou, Tarragona i Cambrils a bord de cent cinquanta vaixells. Els esperen a l'illa vint mil soldats sarraïns, que no poden aturar els invasors a la batalla de Portopí ni evitar que es plantin a les portes de la capital, Madina Mayurqa. Després d'un setge de tres mesos i mig de durada, els catalans entren a la ciutat el 31 de desembre. La conquesta de l'illa acaba l'abril del 1231. Aviat començaren les tasques de repartiment i repoblació de l'illa pels vencedors. Amb vint-i-tres anys, Jaume I esdevé el Conqueridor.

3 València, la segona gran fita
Entrada de Jaume I a València, per Fernando Richart Montesinos
Entrada de Jaume I a València, per Fernando Richart Montesinos

Era el torn de València, peça cobejada per aquella noblesa aragonesa que sempre havia aspirat a aconseguir una sortida a la mar. I va ser el mateix emir de València, Zayyan ibn Mardanis, qui va aplanar el camí per a les hostilitats en aprofitar la campanya catalana a Mallorca per llançar incursions armades contra Ulldecona i Tortosa, alhora que es negava a satisfer els tributs que el seu predecessor havia pactat amb Jaume I.

El rei, ara sí amb suport aragonès, va començar la conquesta de València el 1232, una empresa difícil per la complexa orografia del lloc i per la xarxa de fortificacions dels sarraïns que calia expugnar. Ares i Morella van ser les primeres localitats a ser preses. La penetració va continuar l'any següent pel litoral, amb la caiguda de Peníscola, Borriana, Alcalatén, Castelló, Borriol i Vilafamés. L'octubre del 1236, amb la conquesta revestida com a croada mitjançant butlla papal, les Corts, reunides a Montsó, van acordar fer els donatius que garantissin l'entrada de les tropes a la capital del regne sarraí, i l'estratègia per rendir-la va passar, a partir de l'estiu del 1237, per l'aplicació de tales i la destrucció de collites que aboquessin la població a la fam.

Aquella política de terra cremada que els privava de les seves subsistències va obligar els musulmans a haver d'abandonar la seguretat dels seus refugis i enfrontar-se als cristians en camp obert, esforç que va ser en va perquè la mateixa cavalleria que arrabassava l'horta valenciana i que manava Berenguer d'Entença va derrotar-los en la batalla del Puig. Sense més oposició, el setge de València es va iniciar l'abril del 1238, i així l'engrandiment mític de Jaume I com a arquetip de guerrer cristià, tan capaç d'arrencar-se del cap una fletxa que l'havia ferit després de travessar-li el casc com d'ajornar el trasllat del seu campament perquè una oreneta havia fet niu a la seva tenda. Finalment, Zayyan ibn Mardanis va acceptar la capitulació el 28 de setembre i Jaume I va fer la seva entrada triomfal a la ciutat el 9 d'octubre. Malgrat aquell èxit i que el rei havia pactat una treva amb els musulmans, les protestes dels nobles van forçar a prosseguir la campanya, i d'aquesta manera la conquesta es va estendre a Cullera (1239), Xàtiva (1240), Alzira (1243) i Dénia (1244).

La feina va semblar acabada en arribar els catalanoaragonesos a les terres d'Alacant i Múrcia, que pertanyien a Castella. Tanmateix, el 1247 es va originar a Dénia una revolta musulmana que, mitjançant una guerra de guerrilles, va impedir la pacificació del regne fins al 1258. Allò va permetre a Jaume I oblidar els seus pactes, que milers de sarraïns fossin foragitats de sòl valencià i que contingents de població catalana i aragonesa ocupessin i colonitzessin les terres buidades.

4 Múrcia: un llegat inexplicable
'Testament de Jaume I', d'Ignasi Pinazo Camarlench
'Testament de Jaume I', d'Ignasi Pinazo Camarlench

Fora de l'àmbit bèl·lic, les actuacions del Conqueridor relacionades amb qüestions territorials han estat sovint objecte de debat. El vell assumpte d'Occitània es va enllestir l'11 de maig del 1258 en signar Jaume I i Lluís IX de França el tractat de Corbeil, pel qual el primer cedia al segon la totalitat dels seus drets sobre els dominis occitans i el rei francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans tot basant-se en la seva condició de descendent de Carlemany.

Més sorprenent va ser l'actitud reial en el cas de Múrcia, on una revolta sarraïna el 1263 va posar contra les cordes els castellans, ensenyorits del regne des que, el 1244, pel tractat d'Almirra, Jaume I i el seu gendre, Alfons X de Castella, van delimitar les fronteres dels seus estats. L'empenta dels revoltats va obligar Alfons X a demanar auxili al seu sogre, que va enviar a Múrcia un exèrcit integrament català per esclafar els musulmans. Un cop pacificada la zona el 1266, i davant l'astorament de les Corts, Jaume I va retornar-la a la jurisdicció de Castella tot respectant allò establert a Almirra i desaprofitant l'oportunitat, segons els nobles, d'incorporar-la a la corona catalanoaragonesa, que havia lluitat allà sense treure'n cap benefici.

La seva decisió més polèmica i encara discutida va ser la del repartiment dels reialmes. El rei s'havia divorciat el 1229 de la seva esposa, Elionor, que li havia donat un fill, Alfons, per casar-se amb la filla del rei d'Hongria, Violant, amb qui va tenir-ne nou, entre aquests els futurs Pere II i Jaume II. S'ha atribuït a Violant d'Hongria i el seu desig d'aconseguir una successió digna per als seus fills la fragmentació de les terres de la Corona, però cal recordar que el monarca tenia un concepte patrimonialista dels seus estats per la qual cosa les esmentades terres eren de la seva propietat i podia deixar-les en herència segons les seves conveniències familiars i polítiques. Fossin quines fossin les seves motivacions, el cert és que Jaume I va modificar el seu testament diverses vegades, i aquell que va apropar-se més al definitiu va ser el que el 1253 lliurava Aragó i València a Alfons, el primogènit; Catalunya, a Pere, i i el regne de Mallorca amb els comtats de Rosselló i Cerdanya més la ciutat de Montpeller a Jaume. La mort sense descendència d'Alfons el 1260 va fer que la seva part de l'herència anés a mans de Pere. Aquell era l'escenari el 25 de juliol del 1276, quan el Conqueridor va morir a Alzira, als seixanta-vuit anys.
 

5 Un llegat amb moltes llums i alguna ombra
Retaule del Beat Jaume I d'Aragó
Retaule del Beat Jaume I d'Aragó

Les conquestes de Mallorca i de València,que comportaren la instauració d'una nova societat basada en la repoblació i el feudalisme, són la base de la fama de Jaume I, que hauria estat més gran si, en una decisió controvertida i condicionada per pactes anteriors als fets i potser per un excessiu zel cavalleresc, no hagués lliurat a Alfons X de Castella el regne de Múrcia, guanyat als musulmans per armes catalanes.

Tanmateix, Jaume I no va ser només un guerrer, sinó també algú que va desenvolupar el comerç, va establir relacions amb el nord d'Àfrica, va impulsar les Corts, estimulà la municipalització de viles i ciutats i un incipient Consolat de Mar, va conferir legislació pròpia al regne de València i va elevar el català a un nou estadi cultural, en usar-lo per escriure la primera gran crònica medieval del país, el Llibre dels fets. Val a dir que, junt a la del seu besnét Pere el Cerimoniós, aquesta és l'única autobiografia escrita per un rei medieval. Quan va morir, la seva obra va començar a esquerdar-se, cosa que ell mateix va afavorir en dividir el reialme entre els seus hereus. Els Països Catalans havien estat una realitat que no va sobreviure al seu creador.

Com sol passar, la seva mitificació va iniciar-se amb el seu traspàs. L'empremta del seu govern, positiva malgrat errades de pes —"Col·locat entre un Sant i un Savi, el Conqueridor va deixar que, l'un al nord, l'altre al sud, se li enduguessin importants territoris que li pertanyien, allà de dret, ací de fet", diu Ferran Soldevila tot enfrontant-lo a Lluís IX de França i a Alfons X de Castella—, l'ha fet atractiu per a tots els credos. Ídol dels maulets que durant la guerra de Successió el veieren com a defensor dels desvalguts contra els abusos de la noblesa; dels liberals, que l'agafaren com a referent del parlamentarisme; dels romàntics, que l'identificaven amb ideals cavallerescs; dels republicans, que el consideraven tolerant, i dels franquistes, que l'exalçaven com a líder cristià. Jaume I té assegurada la futura atenció pública.

Subscriu-t'hi

SAP 191

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

SAP 191

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto